“Si omplim les xarxes i la televisió de cossos no normatius, els arribarem a trobar atractius”
Entrevistem Júlia Barceló, actriu i activista contra la violència estètica, amb qui parlem, també, del seu llibre ‘Operació biquini’
Vibra el mòbil. Missatge entrant. És la Jana. Proposa que celebrem el seu aniversari a la platja. Per a la Sol és la pitjor notícia en anys, ja que, tot i ser una noia com tantes altres, vol canviar el seu cos costi el que costi en un temps rècord. Aquest és l’inici del llibre ‘Operació biquini’, escrit per l’actriu Júlia Barceló gràcies a l’Editorial Flamboyant. Barceló s’ha convertit a les xarxes en una activista contra la cultura de la dieta. D’això i molt més en parlem en aquesta breu entrevista.
Com va sorgir la idea d’escriure un llibre?
Tot just fa un any l’editora Paula Esparraguera em va comentar que m’estava seguint a les xarxes socials i em va proposar fer un llibre juvenil sobre la pressió estètica, perquè creia que hi havia molt de camp per recórrer en aquest tram d’edat.
Sempre ha lluitat tant contra la pressió estètica?
La relació que tinc amb el meu cos sempre ha estat bona (i la primera dieta de forma conscient i seriosa va ser als vint anys i escaig), però abans amb les amigues sempre parlàvem sobre
què aprimava i què engreixava. No vaig desenvolupar cap trastorn d’alimentació, però ho podria haver fet.
La feina d’actriu no l’hi posa fàcil. Els cànons estètics continuen sent tan estrictes?
Quan era més jove els comentaris cap als cossos eren molt violents, i vaig començar a pensar que havia de ser més prima, ja que si no, no tindria feina. Fins que un dia vaig aturar-ho, sobretot perquè sabia perfectament que les dietes no funcionen. Jo soc actriu i no model i, per tant, vull poder representar tots els cossos.
Continua havent-hi tanta pressió estètica com abans?
Jo soc professora de teatre i intento que el meu alumnat estigui bé en qualsevol personatge i qualsevol cos, però quan jo estudiava no era així. Fins i tot teníem un metge que ens feia comentaris despectius i condicionava els papers que teníem depenent del nostre cos. Per tant, crec que a poc a poc anem a millor. O, com a mínim, això intento en la part que em correspon.
En realitat a la gent molt prima també se la critica, oi?
Sempre es veu pitjor un cos gras que un de prim, això és així. Ara bé, ni estar prim vol dir que estiguis malalt ni estar gras significa que tinguis molta salut. El que demano és no banalitzar amb els cossos.
M’ha comentat que les dietes no funcionen…
És clar que no! Si funcionessin, tothom estaria prim. És una indústria que mou una quantitat molt gran de diners i no els importa la salut, sinó fer diners a costa de la inseguretat de la gent. Però la cultura de la dieta afecta tothom, perquè trobarà la manera més rocambolesca de fer que t’alimentis a partir d’unes premisses externes, sempre pagant: un metge, un nutricionista… L’alimentació intuïtiva intenta desprogramar els missatges tòxics i dir que hi ha una manera més sana de menjar: saludable, però no restrictiva. La restricció, el fet d’eliminar aliments o criminalitzar-los, no hi ajuda. Si elimino la xocolata perquè m’encanta, voldré menjar-ne tot el dia. En canvi, si tinc l’armari ple de xocolatines i aprenc a relacionar-m’hi, arribarà un moment que en menjaré només quan em vingui de gust. Quan t’obliguen a menjar amanida cada dia, ja no en vols. En canvi, si no t’hi obliguen, el cos te la demana. No es pot alimentar només de galetes.
Quin paper hi tenen les xarxes socials?
No les vull criminalitzar perquè hi ha comunitats fantàstiques, però cal ser crític i decidir molt bé a qui seguim i a qui no. També val molt la pena silenciar determinats perfils que no fan bé o només seguir a qui et va bé. Silenciar i no entrar en conflicte amb qui t’insulta, perquè el que té aquesta gent és molt temps lliure. Ara bé, també hi ha gent fantàstica. Ens comparem perquè hem jerarquitzat els cossos i en algun moment hem decidit que uns són millors que uns altres, quan no és així.
Els homes no pateixen violència estètica?
Jo crec que la pateix tothom, però no podem negar que vivim en una societat patriarcal i, per tant, som les dones les que tenim més pressió estètica. A més, no arribaràs mai a l’ideal de bellesa i sempre et sentiràs frustrada.
Fins a quin punt és important que els personatges públics diguin que estan tips d’aquesta pressió?
Moltíssim, perquè el que ens venen és que tenir un cos prim, dels que molta gent considera perfectes, és qüestió de voluntat. Però no és així! A més, sovint tenir un cos determinat també és qüestió de diners, i no ens hem de deixar enganyar. En segon lloc hi ha la genètica: per molt que et vulguis aprimar, cap estudi demostra que hi ha una manera de mantenir un pes rebaixat durant tota la vida. El teu cos vol mantenir-se en el seu pes i hi lluitarà en contra. Per sort, cada cop hi ha més persones no normatives a la televisió, perquè tots els cossos són vàlids. Però l’estètica sempre ha donat valor social i donem poc valor, en general, a què fa o què pensa la gent. Tothom envelleix, i no s’ha de tenir por a fer-ho. Al contrari.
Quins consells donaria a la gent obsessionada amb el seu cos?
Jo tinc 36 anys i, per tant, encara soc jove. Però el cos va canviant i sento que ara tinc molta més fortalesa que quan tenia 20 anys. El que hem d’acceptar és que el cos canviarà, i no passa res, perquè això vol dir que sumes experiència. I per tractar-te bé a tu, has de tractar també bé la resta de la gent, sense jutjar. Cal omplir les xarxes i la televisió de cossos no normatius perquè el cervell s’entrena, i així al final els veurem atractius. El model de bellesa no és pas innat, sinó après i, per tant, podem aprendre a trobar bell un cos normatiu. Oblideu-vos de comentar els cossos dels nens! Per a bé i per a mal. D’una persona no n’has de potenciar la corporalitat, perquè no podrà fer res per canviar-la.
