“Els cossos no es poden modelar com si fossin plastilina”
Parlem amb la psicoterapeuta Pilar García, responsable del centre CATA de Vilafranca i especialista en trastorns alimentaris
Pilar García, directora del centre CATA, especialitzat en trastorns alimentaris, explica que aquesta patologia s’ha disparat, però no només perquè hi hagi nous casos, sinó perquè, a causa de la pandèmia, les famílies han passat més hores juntes a casa i moltes han vist que hi havia un trastorn que fins no havien identificat abans. “En molts casos era un problema greu que ja existia, però no ha estat fins que ha aparegut la pandèmia que ha sortit a la superfície, perquè els nens o nenes van deixar de menjar sols a casa”, afirma.
L’especialista en trastorns alimentaris afegeix que els casos nous s’han produït, sovint, perquè els adolescents han volgut reproduir el que feien els seus pares, sobretot les seves mares. “Si una nena preadolescent, que ja es fixa molt en la imatge, veu que la seva mare comença a parlar de la por que té d’engreixar-se i de la necessitat de fer dieta, la filla segurament ho voldrà imitar”, alerta García, que diu, a més, que l’estat d’alarma va començar just abans “de la denominada operació biquini, cosa que va fer que molta gent s’obsessionés per una vida sana”. “Això passa a convertir-se en una malaltia perquè tenim un esquelet, no som de plastilina i, per tant, el cos no es pot modelar. Una cosa és cuidar-se i l’altra una obsessió”, diu.
Altres casos nous eren aquells que arribaven de persones que en principi no eren població clínica perquè mai havien tingut cap problema amb el seu cos, però durant l’estat d’alarma la por d’engreixar-se, en no poder moure’s, “va passar a ser una obsessió”. “A més, l’ansietat fa que molta gent mengi molt o faci tot el contrari”.
El perfil d’usuari del centre CATA és el d’una noia cada cop més jove (d’entre 10 i 14 anys), però també hi ha nois i noies molt joves que denomina “menjadors selectius, que ja comencen a triar què mengen i què no als 6 o 7 anys”.
García afegeix que molts joves de 12 o 13 anys “diuen que són veganes, però el que hi ha darrere és un problema d’anorèxia nerviosa encoberta que s’ha de tractar perquè, no ens enganyem, no és normal que un nen de 10 o 11 anys no vulgui menjar pizza o hamburguesa”.
Segons García, a tot això s’hi ha de sumar també el problema de la informació que apareix per internet. “Hi ha pàgines web amb dietes miracle, pastilles i coses estranyes. Sembla que estiguem condicionats a tenir un cos que no és el nostre, i darrere es genera un negoci que guanya milions”, diu, contundent.
García lamenta la pressió social arreu, tant a la vida social com a les xarxes, on sembla que només pugui triomfar “el cos prim”. També critica que encara no s’hagi aconseguit la unificació de talles i que moltes adolescents es vesteixin amb roba que hauria de ser per a nenes de 8 o 9 anys, no de 17. “Cal ensenyar a acceptar la constitució d’un mateix, perquè els cossos no estan fets de plastilina que puguem modelar segons el nostre desig”, apunta.
