“Vaig arribar a odiar el menjar”

La Laia és una de les moltes noies que pateix anorèxia
Judit Benages
15/10/2021 - 09:00h

Parlem amb Laia Paco Martínez, una jove penedesenca que tot just acaba de complir els 18 anys i que des dels 15 està en tractament per un problema greu d’anorèxia

“Mai hauria pensat que acabaria amb anorèxia, però és un problema de salut mental difícil de controlar. Jo vaig arribar a odiar el menjar”. Així s’expressa la penedesenca Laia Paco Martínez, una jove de 18 anys estudiant d’Educació Infantil que des dels 15 està en tractament contra una anorèxia que l’ha portat a viure situacions molt greus.

La Laia explica que des de ben petita l’afectaven els comentaris que es feien sobre ella, especialment si feien referència al seu aspecte físic, però que no va ser fins a segon d’ESO que tot el que portava dins va esclatar. En aquell moment va començar a jugar a futbol, i comenta que al vestidor les nenes parlaven constament dels cossos de les unes i les altres, comparant-los i, sovint, rient. “Fins aleshores no hi havia donat importància però en aquell moment em vaig sentir exposada i observada”, diu la Laia.

A tot això s’hi van sumar les xarxes socials. Ella, que era una persona sensible, va començar a veure que a internet “els cossos prims eren els més acceptats i els més bonics”, i cada cop donava més importància al “què diran”. “Sempre havia estat molt influenciable, però en aquella edat ho vaig començar a ser molt més”, reconeix, al mateix temps que diu que va trobar una “solució màgica” als seus problemes: deixar de menjar. I això li va comportar conseqüències terribles.


Els enganys, base de la seva vida
Així, primer va eliminar de la seva dieta els aliments que portaven més greixos, com la brioixeria industrial. Després, va fer el mateix amb els fregits i, de mica en mica, va anar traient-ho tot. Al final, pràcticament s’alimentava d’enciam i fruita.

Tot això, en un moment essencial per al desenvolupament: “Era una edat de ple creixement i, per tant, havia de menjar, tenint en compte que també feia molt d’esport”.

I és que no només va deixar de menjar, sinó que va posar-se a practicar tot l’esport possible. A banda del futbol, va començar a anar al gimnàs, i la resta de dies caminava sola dues o tres hores. “L’important era cremar tot el que menjava, però evidentment va arribar un moment en què gastava més del que ingeria”, apunta.

En un primer moment, la seva família (i el seu entorn en general) pensava que la Laia simplement volia cuidar-se, però es van començar a alertar quan la van notar més trista, apàtica, irritable i sense ganes de fer res. De fet, reconeix que fins i tot es molestava amb els seus amics si proposaven estar tota la tarda prenent alguna cosa en un bar: “Jo el que volia era gastar calories, no ingerir-les”, diu.

Per enganyar els seus pares, la Laia es va inventar excuses de tota mena, i sempre intentava fer tot el possible per menjar sola. Així, a l’escola deia que no esmorzava perquè havia esmorzat bé a casa. Al migdia li deia a la seva mare, que arribava una mica més tard que ella, que ja havia dinat.

A més, un dia va decidir que eliminaria la llet amb xocolata dels matins, ja que necessitava prendre cafè per intentar aguantar el ritme que volia portar sense ingerir calories. Si els seus amics anaven a dinar o a sopar fora, buscava alguna excusa per no assistir-hi, o bé deia als seus pares que hi anava però s’estava sola en un banc o caminant dues o tres hores. No havia vomitat mai, sinó que simplement preferia no menjar, ja que ho havia associat amb el fet d’engreixar-se. “Malgrat tot, la sensació era que ho tenia tot controlat”, afirma la jove.

La gota que va vessar el vas a casa seva va ser durant les festes de Nadal del 2018, quan els seus pares li van regalar un llit gran, cosa que ella feia anys que demanava. Però no va sentir res. Només va donar les gràcies.

En aquell moment, els seus pares van veure que passava alguna cosa, tot i que ja feia temps que ho sospitaven. De fet, la Laia apunta que en dos mesos es va aprimar 13 quilos. L’havien portat a un psicòleg i a un nutricionista, però el que feia la Laia era “enganyar-los”: “Em deien que apuntés el que havia menjat o què havia fet i jo, simplement, els mentia i, per tant, em portaven un registre de control d’alimentació que era fals”. També li va marxar la menstruació durant tot un any.

La seva mare va trucar al centre CATA de Vilafranca, on li van fer la primera visita un divendres. La Laia es pensava que tornaria a veure un altre psicòleg i que els podria tornar a enganyar. Però res més lluny de la realitat. Ella va intentar amagar la situació i va afirmar que menjava i que feia una vida totalment normal, però quan des del centre li van fer un estudi de l’índex de massa corporal van comprovar que estava prop de patir un risc greu de desnutrició. Li van dir que havia d’ingressar al centre de dia immediatament i que si no recuperava pes al cap de pocs dies, caldria ingressar-la 24 hores. La seva vida perillava perquè només pesava 41 quilos i feia 1,65 metres d’alçada.

Per ella, el fet d’haver ingressar va ser un xoc molt gran. Va passar el cap de setmana plorant i insultant els seus pares, que es van mantenir ferms en la decisió que havien pres.

“Per mi, en aquell moment els meus pares eren els enemics, perquè sabia que al centre m’obligarien a menjar tres cops al dia, cosa que no feia des de feia anys”, diu la Laia.

El seu ingrés al centre va ser “molt dur” perquè, en ser la nova, tothom la controlava i se la mirava, cosa que a ella no li agradava gens. Malgrat tot, finalment es va començar a relacionar amb les noies que també estaven en la mateixa situació i va anar seguint el pla previst del centre, on estava aproximadament de 12 a 18h i on feia tres àpats (excepte el sopar, que el feia a casa). A més, allà se sotmetia a teràpies individuals i de grup i feia tallers diversos.

La Laia va tardar mig any a adonar-se que li passava alguna cosa li. “Jo era la nena perfecta. Al principi, les meves teràpies duraven cinc minuts, però hi va haver un moment que vaig adonar-me que els problemes que jo veia en les meves companyes també els tenia jo. Que jo feia exactament el mateix que elles. A partir d’aquí, em vaig deixar ajudar i la relació amb el menjar va començar a canviar”.

Va anar recuperant pes i va començar a entendre per què se l’havia de controlar 24 hores al dia i per què, per exemple, no podia anar a dinar ni a sopar amb els seus amics, tot i que el seu entorn més proper estava assabentat del seu problema i, per tant, li feien costat.

Allí hi va estar dos anys, amb un pla de manteniment de l’escola adaptat a l’horari del centre. Ara, des de fa mig any, hi continua anant, però només dos cops per setmana, tot i que el tractament encara és lluny d’acabar, afirma la Laia.

Amb els 18 anys acabats de fer, i sent estudiant de primer d’Educació Primària, la Laia apunta que creu que està en una situació “força estable” i menja “de tot”. Reconeix que té dies millors i pitjors, però té clar que no vol entrar de nou en el “malson” que li va suposar l’anorèxia.

Així doncs, la Laia està en procés de superació d’una anorèxia que li ha comportat conseqüències greus. Així, com que va estar un any sense la menstruació i l’hi van haver de provocar, ara afirma que, tot i que encara no en sap les conseqüències reals, els metges li han dit que té un 50% de possibilitats de no poder tenir fills, ja que els seus ovaris són petits, com els d’una dona que ja ha tingut la menopausa. “És terrible, però costa adonar-se que és un problema de salut mental que no controles”, clou la jove penedesenca.

Un problema a l’alça
A l’Hospital Sant Joan de Déu han crescut un 47% les urgències de salut mental en adolescents durant el primer trimestre d’enguany en comparació al mateix període del 2020.

Els especialistes ho atribueixen a l’impacte que les restriccions de la Covid-19 han tingut en els joves, els quals s’han sotmès a diversos factors d’estrès durant l’últim any. Això, afegit al fet que ha disminuït l’accés a “pilars bàsics” que regulen la conducta –com l’escola i les relacions socials–, ha fet debutar nombrosos trastorns mentals, segons ha destacat la cap de l’Àrea de Salut Mental de SJD, Montse Dolz.

Una de les hipòtesis dels especialistes és que el confinament va fer augmentar la preocupació per tenir una vida saludable, alhora que els joves van tenir més accés a les xarxes socials, amb la consegüent influència negativa sobre els ideals de bellesa i un major risc de recaiguda en pacients vulnerables. Entre els pacients atesos per aquests trastorns, 9 de cada 10 són noies.

Cal destacar que els especialistes han remarcat la importància de detectar senyals d’alerta en els joves abans que es desenvolupi la malaltia. En la mateixa línia, els experts han assenyalat l’ús excessiu de les noves tecnologies com a possible detonant dels canvis conductuals i futures malalties vinculades a la salut mental. En aquest sentit, han fet una crida a les famílies a detectar usos abusius.

De fet, l’informe exposa un decàleg de mesures a tenir en compte, començant per “comprendre que tot té origen en els canvis que viu el cervell d’un adolescent”, han remarcat els experts.

Oferir suport emocional al jove, assumir els canvis com un repte familiar, regular l’ús de les noves tecnologies, comunicar assertivament, negociar les situacions conflictives i crear una xarxa al seu entorn són altres elements que els metges consideren bàsics a l’hora d’observar els canvis en la salut mental.

Des de Sant Joan de Déu han recordat que l’Organització Mundial de la Salut afirma que entre un 10% i un 20% dels adolescents experimenten trastorns mentals.

També et pot interessar

Comentaris