Sardana Superstar

Jordi Parellada

Fa uns dies, en plena onada extrema de calor, vaig recaure en el fet d’anar a Barcelona –m’hi passo gairebé el 80% del temps per qüestions laborals. Aquest cop, però, va ser un dia no habitual: un dissabte a la tarda, i per una causa tampoc gaire habitual: gaudir d’una estona al teatre. 

A banda de la tòrrida tarda que feia –la sensació era d’una flamarada de foc caient del cel, que es reflectia sobre l’asfalt i voreres del Paral·lel–, l’obra em va fer oblidar, per una estona, la temperatura i el canvi climàtic i vaig sortir del teatre rient i entusiasmat. 

El contingut d’aquest musical podria molt ben ser la trama de qualsevol pel·lícula o sèrie de la indústria cinematogràfica americana o francesa. És a dir, una idea esbojarrada, un pèl frívola i increïble portada a la pantalla per únicament distreure d’una forma ben travada l’espectador, i a les quals no té res a envejar. 

Els quatre intèrprets: dues actrius i dos actors que fan una gran actuació i frisen, contínuament, per canviar-se de vestuari i adaptar-se al personatge diverses vegades durant tota la sessió. 

I com a banda sonora de l’obra, música de cobla en directe amb sis músics disfressats d’astronautes i que també mereixen el reconeixement. 

Amb la catalanitat portada a l’extrem, amb una enorme capacitat de riure’s dels tòpics catalans, amb la inclusió de gags subtils d’altres obres o de pel·lícules que tots recordem o d’espais o moments clàssics –com el fons d’escenari amb les muntanyes de Montserrat, la fugida de l’ET en bicicleta o els escenaris d’Alien– fan passar una estona molt divertida i engrescadora per al catalanisme.

Potser alguns la classificarien com una obra folklòrica, provocadora o simple, però el fet de mantenir el públic despert i animós escoltant els diàlegs o la lletra de les cançons, aconseguint que, al final, tot el públic s’aixequi per ballar una sardana des de la butaca, la fa, com a mínim, diferent.

El director, l’Arnau Tordera, recupera la sardana per salvar la humanitat del xoc de la Terra amb un asteroide que s’acosta perillosament.

Potser que els catalans independentistes ens unim també, en rotllana o acastellats, per fer canviar el rumb de la nostra història i desprendre’ns de les gàbies que ens encotillen i, de pas, desprendre’ns d’uns quants botiflers!