La parmèlia
Maria Torra
Va ser a Puigcerdà, fa uns anys, quan la Xus em va ensenyar a mirar la parmèlia. Jo ja l’havia vist, però en desconeixia les propietats; a ella, sens dubte, l’havien seduït. Érem al Pirineu pel casament de la seva fillola i estimada Laura. Tot respirava alegria. Em va assenyalar aquell liquen groc daurat de teulades i arbres i em va explicar que és sensible a les condicions ambientals. La conversa em va quedar gravada. Des d’aleshores, quan pujo al Pallars i en veig, penso en elles dues. Fa uns dies hi vaig tornar a pensar, a l’Arboçar, celebrant els quaranta anys de vida compartida amb el Toni i coincidint amb la Laura. Casa seva es diu La Parmèlia. No podia ser un nom qualsevol. La Xus i el Toni tenen aquesta manera de fer: triar, construir i envoltar-se de coses que expliquen alguna cosa de la vida que han anat fent junts. Una amiga va explicar d’on venia el nom. La Xus s’havia enamorat de la daurada parmèlia, descoberta a través d’un conte de Maria Àngels Anglada Abadal. Un liquen sense arrels que s’abraça als troncs, les pedres i els murs i necessita temps per créixer. Fa més d’un segle que els líquens s’utilitzen com a bioindicadors de la qualitat de l’aire. Avui he mirat els arbres de casa. I també hi és: aquell groc daurat que la Xus em va ensenyar a reconèixer. Fins i tot en una barana força nova. Quantes coses deixem de veure perquè formen part del nostre paisatge quotidià? De vegades necessitem la mirada d’algú altre per redescobrir allò que tenim davant dels ulls i adonar-nos de com som d’afortunats de viure en un lloc on la parmèlia encara pot abraçar els arbres, les escletxes, els murs, les teulades… i arribar, fins i tot, a les nostres baranes.
