El talent s’ha de regar

Maria Torra

En el Dia de la Cambra a l’Alt Penedès, Anna Tarrés va parlar de la cultura de l’esforç. Ho va fer des de l’experiència de qui ha construït equips capaços de competir amb les millors del món, però també des de les dificultats i els desacords que acompanyen qualsevol trajectòria exigent. Una de les seves idees em va semblar especialment valuosa: el talent existeix, però s’ha de regar. No n’hi ha prou amb descobrir persones amb capacitats. Cal crear un entorn on puguin aprendre, equivocar-se, rebre ajuda i assumir reptes compartits. Tarrés va explicar com, davant de rivals amb molts més recursos, el seu equip va buscar un camí propi. No es tractava d’imitar els millors, sinó d’aprendre’n i atrevir-se a fer coses diferents. La creativitat, la col·laboració amb especialistes i l’atenció als petits detalls van esdevenir avantatges competitius. És una lliçó que va més enllà de l’esport.

A les empreses també podem confondre l’esforç amb l’acumulació d’hores, o l’excel·lència amb l’exigència permanent. Però els resultats sostinguts necessiten objectius clars, confiança, responsabilitat i espais per escoltar qui sap allò que nosaltres desconeixem. Liderar també vol dir saber reconèixer les capacitats de cadascú i posar-les al servei d’un projecte comú.

En una jornada dedicada a reconèixer empreses del territori, la reflexió prenia un sentit especial. Molts projectes del Penedès s’han construït durant anys, fins i tot generacions, combinant ofici, perseverança i capacitat d’adaptació. Potser la cultura de l’esforç comença aquí: no només en allò que exigim a les persones, sinó en les condicions que som capaços de crear perquè puguin donar el millor d’elles mateixes.