‘Cronos’ i la memòria selectiva del 17A
Jordi Parellada
Fa uns dies vaig anar a veure Cronos, la pel·lícula sobre els atemptats del 17 d’agost de 2017. Hi vaig anar pel sentiment de proximitat. En aquell moment treballava en un carrer proper a la Rambla de Barcelona i sovint dinava per la zona. Aquell dia, però, vaig marxar cap a casa a les 15 h.
Les vinyes de Subirats i Sant Sadurní, l’enterrament del Pau a Vilafranca… tot forma part de la memòria.
També recordo les paraules de l’exministre d’Afers Exteriors espanyol García-Margallo, que el 10 de juliol de 2017, al programa El Ágora de la cadena SER, va afirmar: “A mitjan agost passaran coses a Catalunya”, i que el final de l’estiu seria “molt complicat” pel procés independentista i la preparació de l’1 d’octubre.
Era un intent d’aturar el referèndum?
Rècords i crítica
L’èxit de Cronos ha estat extraordinari: rècords de taquilla i millor estrena de la història del cinema en català. Ho celebro, perquè demostra que hi ha una demanda per explicar-nos des de Catalunya.
L’èxit no hauria d’impedir la crítica
A les xarxes s’han multiplicat les veus que acusen la pel·lícula de construir una versió policial dels fets. Al meu entendre, tenen motius: el relat se centra en els Mossos, l’operatiu i la persecució de l’últim terrorista fugitiu.
No comparteixo, però, que això converteixi el film en un documental. Una pel·lícula tria una mirada, ordena els fets i decideix què queda fora. I el problema de Cronos no és només allò que explica, sinó allò que no explica.
Una oportunitat perduda
El ritme funciona: les dues hores passen volant i la tensió està ben construïda. Però aquesta eficàcia simplifica una història molt més complexa.
Queden fora massa preguntes: la responsabilitat política, la relació entre els serveis d’intel·ligència espanyols i l’imam de Ripoll, i els interrogants sobre els contactes del CNI amb ell, confirmats per la desclassificació de documents.
Una pel·lícula difícilment pot resoldre allò que les institucions encara no han fet públic. Però és una llàstima que, en construir la memòria audiovisual del 17A, determinats silencis pesin més que determinades respostes.
Nou anys després, potser ja no n’hi ha prou amb recordar com es va perseguir els terroristes. També cal preguntar-se qui sabia què, qui no va actuar i per què encara hi ha preguntes que incomoden tant.
