Estar al mig, com el dijous!
Pere Casanovas
Avui, com cada dia d’estiu, el sol va valent, llampant, inaguantable! Sembla que amb les seves onades de calor ens vulgui castigar per ser tan poc respectuosos amb la seva força i tot allò que representa. A l’antic Egipte, els faraons consultaven Ra, el rei SOL, a l’hora de prendre les grans decisions. Japó en japonès és Nippon: lloc on neix el Sol. I també els inques, els asteques i tutti quanti adoradors del rei Sol. Els romans, amb Deus Sol Invictus, que pot ser eclipsat, però no vençut. Parlem de reis amb autèntic poder, d’aquells que ja no en queden i no pas d’aquests reis d’ara: poca-soltes, lladregots, vividors, puteros, que no han fet res en sa milionària vida. Només robar. A vegades ―poques― el poble aconsegueix fotre’ls escales avall. I a vegades els tallen el cap. Sense cap no hi ha corona que valgui! Però per aquestes latituds encara hi ha molts vassalls indignes que s’agenollen davant seu i els llepen les mans. Cent anys fa que és mort el ruc i encara el cul li put! Però no ens desviem del tema que ens ocupa. Parlem de l’eclipsi total de sol que hem viscut aquest 12 d’agost. La veritat és que malgrat la histèria generalitzada la cosa va anar prou bé i molts vam aprofitar la lluna entremaliada per veure’ns amb els amics i fer-la petar. Fantàstic! Durant la trobada, l’eclipsi sempre va ser com un teló de fons espectacular i res més. El sol va desaparèixer momentàniament per culpa de la tafanera lluna que a vegades es posa allà on no li demanen. És a dir, entre el rei sol i el populatxo! En 1000 anys, a Catalunya, només n’hem tingut 10 d’eclipsis totals. El penúltim va tenir lloc el migdia del 30 d’agost del 1905: els nostres avis el van veure de jovenets. Ara, a alguns que volen fer veure que manen, els ha agafat la dèria de convertir-ho tot en un barroer espectacle de poder. Mare meva quina vergonya veure el president del meu país prement un botonet per encetar l’eclipsi i fent veure que controla els astres! Per després deixar penjada la gent que no pot tornar a casa: és que no tenim més trens! Ordinari i vulgar són dos adjectius que es queden curts per explicar allò que se’ns ha instal·lat a la plaça Sant Jaume. Va, home, va; poc ens passa! Però no em vull posar de mal humor. Avui no toca! Una pregunta seriosa: algú va veure la lluna moments abans de començar l’eclipsi, o just després? Jo, almenys, no. És a dir, la lluminositat del sol va eclipsar —ofuscar— la lluna en tot moment, menys en l’estona d’interposició. Ella, tota bufoneta, era per allà la vora, jugant el seu paper marginal, d’acompanyament. Imaginem un Univers infinit, en continua expansió. Un infinit d’infinites galàxies, amb un infinit d’infinits planetes i llunes que passegen sense fi ni destí. Les xifres de l’univers maregen, d’aquí que molts encegats prefereixin acudir a la foscor per no entendre res. Però, bé, si ho diu Déu, doncs ja està: no cal donar-hi més voltes!
