Un lloc a la festa major

Maria Torra

Vilafranca no seria la mateixa sense la festa major. Una festa que aplega visitants d’arreu, mentre petits, joves i grans es troben, passegen, ballen, canten, riuen i omplen carrers i places seguint una festa que cinc administradors han preparat durant mesos i molts esperen cada any. La tronada obre pas al soroll, al foc i a la gernació que omple les Rambles. Després vindran el Drac, el Diables, els balls, en Serrallonga, els Gegants, els Nans i Capgrossos, Falcons i Castellers. Gralles, timbals, sacs de gemecs i flabiols acompanyaran el seguici que clou Sant Fèlix. Rauxa, tradició i una ciutat sencera al carrer. Però no tothom pot estar dret hores esperant veure passar els esdeveniments. Al carrer d’Hermenegild Clascar hi havia un espai protegit, destinat a persones grans i amb discapacitat que viuen en residències, acompanyades dels seus familiars. Una iniciativa del Rotary Club de Vilafranca que no apareix al programa de la festa major ni acostuma a tenir gaire visibilitat. Entre aquelles persones hi havia, per primera vegada, una amiga estimada, afectada per una malaltia degenerativa. Acompanyar-la allà em va fer pensar en com poden canviar les circumstàncies que havíem viscut sempre amb absoluta normalitat. I mirant-la vaig veure el seguici com no l’havia vist mai. Darrere una festa major hi ha allò que veiem i celebrem, però també molts gestos que gairebé no es veuen. Persones que fan possible que d’altres continuïn ocupant el seu lloc al carrer, entre la música, el foc, les converses i els records. Potser la grandesa d’una festa no es mesura només per la gent que aconsegueix reunir, sinó també per aquells a qui, malgrat tot, no deixa fora.