“No m’imagino viure en un lloc on no senti el tren; fins i tot em costa dormir”
Entrevistem Adriana Rivas, resident a la Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders, al barri marítim de Coma-ruga
Adriana Rivas ha viscut sempre a la Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders, un conjunt d’habitatges construïts el s. XIX al barri marítim de Coma-ruga i sobre la qual recentment s’ha fet un documental, produït pel Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC). El 2017 es va posar en marxa l’associació per a la preservació d’aquest indret, on van anar a viure primer els constructors i després els treballadors de l’emblemàtica estació de Sant Vicenç de Calders, nus ferroviari de cabdal importància a Catalunya. Presidida per Eduard Martínez, Rivas és una de la dotzena de persones implicades en les tasques de preservació i divulgació de l’indret. Adriana Rivas és graduada en Història de l’Art per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, especialitzada en gestió cultural i treballadora de la Generalitat des de l’octubre del 2021, després d’uns anys a l’administració pública local. Concretament, és tècnica de gestió d’ajuts a l’Institut Català de les Empreses Culturals.
Expliqui’m l’origen de la Colònia Ferroviària i quanta gent hi ha viscut.
Es crea per les necessitats ferroviàries, i la data d’inici és formalment la de la inauguració de Sant Vicenç de Calders, el 24 d’abril de 1887. En el moment més àlgid, a la dècada dels anys seixanta del s. XX, van arribar a viure-hi 313 persones. Ara, amb contracte legal potser si arribem al centenar ja som moltes.
Defineixi l’espai.
Constava primer de sis pavellons amb una dotzena d’habitatges i després es van fer altres edificis a mesura que ho requerien les necessitats de la línia del tren. Com que era un nucli aïllat, al pavelló C, el més gran, es va instal·lar l’escola i a l’època del feixisme, la capella. A més, també hi havia el bar Creus i la botiga del senyor Roig, que era on tothom anava a comprar els queviures mentre no venia el tren economat, un cop al mes.
En quin estat es troben ara els habitatges?
En els que sempre hi ha viscut gent estan bé, perquè els han cuidat; els que han tingut o tenen okupes estan pitjor i d’altres estan igual com els van deixar els últims inquilins, a finals dels anys 70 principi dels 80. Són antics, però no per caure.
Com és la vida a la Colònia, vostè que hi ha viscut sempre?
Sí, tot i que vaig néixer a Vilanova i la Geltrú, al cap de quatre dies ja era al pis que van cedir al meu pare, ferroviari cap de districte. El que més m’agrada de viure-hi és la familiaritat, el caliu i el que comporta l’ofici de ferroviari, amb un tarannà que no es pot explicar. Els veïns no són només veïns i el tipus de relació dels que compartim l’espai no crec que la trobis enlloc més.
Per què la de Sant Vicenç és una colònia única a Catalunya?
Per les seves característiques de nucli i no com en altres llocs, amb edificis com els d’aquí, però disseminats. El conjunt que conforma la Colònia de manera continuada des del 1887 fins als anys 50 del segle XX no el trobes enlloc més a Catalunya.
Per què pensa que cal preservar tot aquest conjunt?
Precisament per ser un nucli ferroviari històric que és únic, i no només per maquinària i d’evolució tecnològica, sinó sobre com s’hi vivia i s’hi viu.
Com està estructurada l’associació per a la preservació de l’indret?
Amb diversos grups de treball que, per exemple, entrevisten testimonis per tenir-ne una memòria oral i organitzen activitats per difondre tot el patrimoni. L’any 2007 es va fer un pla d’enderroc de tots els pavellons, que diuen que està obsolet i tancat en un calaix; però la realitat és la que és i el 2018 es va incoar un expedient com a BECIN [Bé Cultural d’Interès Nacional] per preservar els pavellons, però tampoc no s’ha avançat en aquest terreny.
Hi ha la possibilitat que algun dia s’estableixi algun espai temàtic o museu de la Colònia?
Sí, al local, hi volem fer una mena de centre d’interpretació on hi hagi tots aquells testimonis orals que estem recollim, per exemple.
He de suposar que l’han d’apassionar els trens…
Soc, per part de pare, besneta, neta i filla de ferroviari, o sigui que el món ferroviari no és per a mi una afició o hobby, no; és una manera de viure. Forma part de mi, no sé com explicar-ho. Per exemple, no m’imagino viure en un lloc on no senti el tren.
Entenc…
És curiós, però m’ha passat d’estar en llocs aïllats on no passava el tren, no sentir cap soroll a les nits i que em costi dormir.
No em digui!
És totalment cert. Tinc tan interioritzada la megafonia i el pas dels trens que, per exemple, en un poble del Pirineu on com a molt se sent la campana em dic: “Coi, quin silenci!”. Em sento fins i tot una mica neguitosa perquè em falta una cosa.
Pensa en el dia que marxarà potser de la Colònia?
Sé que pot arribar i que me’n puc anar molt i molt lluny, però sempre la tindré com a referent, com d’altra gent que, tot i viure fora, de tant en tant torna i és molt emocionant. La Colònia és un referent que sempre tens.
