“Després del funeral a Santa Maria algú va cridar: Franco assassí!”
Entrevista a Sussi Antich, cosina vilafranquina de Salvador Puig Antich
El matí del dia 2 de març de 1974 els pitjors pronòstics es van complir i l’indult que havia de lliurar Salvador Puig Antich de la pena de mort no va arribar mai. Aquella data va quedar gravada a la memòria de molta gent i va marcar per sempre més la família. També la branca vilafranquina, els Antich. Sussi Antich i la seva germana són les dues últimes representants de la nissaga a la vila.
[…] El meu pare i la seva germana, la tieta Immaculada, mare del Salvador, pertanyien a una família burgesa benestant vilafranquina que va anar a menys. La família Puig Antich mai va viure a Vilafranca, però venia sovint a la casa familiar, a l’avinguda Tarragona, sobretot per la festa major. El meu cosí Joaquim i les meves cosines Immaculada i Montse fins i tot tenien colla aquí.
La política era molt present, també entre els joves, en aquella època.
Els 17 anys d’aleshores no són els 17 anys d’ara. Nosaltres ja treballàvem, jo era del Partit del Treball d’Espanya i molts dissabtes anàvem a manifestacions a Barcelona. Crec que no ens enganxaven perquè no els donava la gana, perquè anàvem amb pals per portar banderes, teníem les cases plenes d’octavetes per deixar-les a les bústies de Vilafranca… Era molt diferent.
Van sorprendre la família, les activitats del Salvador?
Sabíem de la seva militància al MIL, però que atracaven bancs i tot això, ho vam saber després. Ell i la seva germana Imma eren els que estaven ficats en política. És que nosaltres érem fills dels vençuts. La meva família era de casa bona i ens vam convertir en classe obrera, érem gent senzilla.
El pare del Salvador també havia estat condemnat a mort.
Sí, i la tieta sempre deia que tot allò havia canviat el seu marit. Es va tancar molt en si mateix, era una persona trista i vivia com aïllat. Al final no sabia com relacionar-se amb el seu fill, totes les cartes que li escrivia les llençava, no es va sentir mai capaç de contestar-li.
Com es va viure en el si de la família tot el procés contra el Salvador i el seu ajusticiament?
Al meu pare el va marcar per sempre. Ell, que també era el seu padrí, va quedar molt tocat. Li semblava que si la seva germana, la meva tieta, que havia mort feia poc, hagués estat viva, ho hauria solucionat i, tot i que no ho era, se sentia responsable. La mateixa impotència et fa sentir culpable. Però no hi podia fer res… Si no va poder ni el Papa de Roma…
El va visitar mai a la presó?
No, però un dia amb la meva amiga Rosa Ràfols vam anar a la Model amb la intenció de portar-li un paquet amb xocolata, que li agradava molt al Salvador, però no vam poder perquè la policia no ens va deixar passar de la garita. Mai no vam saber si al final li van fer arribar el paquet.
En quin moment es va perdre l’esperança que arribés un indult per al Salvador?
Tothom esperava que arribés l’indult, però quan van matar Carrero Blanco ens vam ensorrar perquè ja es veia venir que hi hauria venjança.
Com recorda el 2 de març de 1974?
Estàvem a casa. A primera hora el marit de la meva cosina gran havia portat a Vilafranca el pare del Salvador perquè no estés sol a casa seva, a Barcelona. En aquell moment l’àvia vivia amb nosaltres, però ella ja no sabia res del que passava en aquell moment.
El 8 de març a Santa Maria es va fer un funeral en memòria del Salvador. Hi va acudir molta gent.
Sí. Ens van fer sortir per la porta lateral i la gent es va anar concentrant a la plaça de Santa Maria, on es va cantar ‘L’hora dels adeus’ i alguna cançó més. Passant pel carrer de Santa Maria hi havia la por que quan arribéssim a l’ajuntament ens estés esperant la policia, però vam poder continuar fins a la Rambla i allà la Guàrdia Civil ja ens va dispersar sense gaire aldarulls. Algú va cridar: “Franco assassí!”.
Què va passar el dia de l’enterrament a Barcelona?
Aquell dia vam anar els meus pares, la meva germana i jo en taxi des de Vilafranca al cementiri de Montjuïc. Quan vam arribar estava ocupat pels ‘grisos’, a peu i a cavall, i no ens van deixar passar. Al final, quan vam poder entrar ja l’havien enterrat. A la meva mare li va agafar com un atac de nervis i va agafar una pedra de terra per llançar-la a la policia. Algú la va aturar a temps, si no, no sé què hauria passat.
Com era el Salvador cosí?
Per edat –ell era més gran que jo–, em vaig relacionar més amb les meves cosines Montse i Carme, però el Salvador era un ‘tio’ molt simpàtic, divertit, guapo, el més guapo de la família! Recordo que un dia que me’l vaig trobar per Vilafranca li vaig dir: “Tu ets un inteŀlectual”. I ell em va respondre: “Tu també ets una inteŀlectual… una inteŀlectual amb consciència de classe”.
