“Intentem ser fidels als Pink Floyd originals, amb concerts de 3 hores”
Entrevistem Juanma Álvarez, guitarra, veus i líder d’Echoes of Pink Floyd, grup tribut de la banda britànica creada els anys 1960 per Syd Barret i Roger Waters.
Juanma Álvarez, nascut a Barcelona fa 59 anys i resident a l’Hospitalet de Llobregat, és el líder d’Echoes of Pink Floyd, considerat el millor grup tribut a l’Estat de la formació britànica creada els anys 1960 del segle passat per Syd Barret i Roger Waters i que, posteriorment, va dinamitzar un dels duets més destacats de la història de la música: el mateix Waters i David Gilmour, substitut de Barret.
Aquest dissabte, a les 19 h, el grup barceloní, creat l’any 2016, protagonitzarà un dels seus shows d’unes 3 hores a l’Auditori Maria Rosa Juncosa de Vilafranca del Penedès.
Abans de formar part d’Echoes of Pink Floyd, Álvarez va estar en grups dels anys 80 com Voz en Off.
Format a l’Aula de Música Moderna Jazz del barri de Vallcarca (Barcelona), Álvarez és principalment intèrpret de guitarra elèctrica i acústica, però també toca el baix i els teclats.
El grup tribut a Pink Floyd va agafar el nom del tema ‘Echoes’, de 23 minuts de durada i que es troba al disc Meddle.
Com va sorgir la idea de fer un grup tribut a Pink Floyd?
El teclista [Eduard Deulofeu] ja tenia un grup, però sense tanta consistència, vam anar sumant-hi músics i així vam poder fer el primer concert.
Què comporta per a vostè el mític grup anglès?
Ha estat la meva banda tota la vida, des que el meu germà va comprar el disc Wish you were here quan jo tenia 10 anys i el seu so em va captivar.
Què en destaca?
Són músics que no donen una imatge de ser virtuosos, però el so, la composició i l’estructura, per exemple, del tema ‘Shine on you crazy diamond’ són espectaculars. A més, els discs dels anys 1973, 1975, 1977 i 1979 són tots ells mítics com a treball conceptual.
Quin és el seu component preferit?
Musicalment, David Gilmour [guitarra]; però la sort que va tenir Pink Floyd va ser tenir un líder com Roger Waters. Ja ho va dir Nick Mason [bateria], que el grup va tenir la sort de tenir dos bojos de la música com Syd Barret a la primera època i Roger Waters més cap a la segona.
Com preparen els seus shows, vostès?
Als nostres concerts hi ha les cançons de Pink Floyd típiques que no poden faltar mai i després, segons el ‘bolo’, anem posant o treient-ne algunes altres que no són potser tan conegudes. El que també portem és la típica pantalla rodona que Pink Floyd va fer servir els seus últims anys, fins a la dissolució, el 1996.
He vist que els concerts també son llargs com els de la banda original…
Sí, d’unes tres hores, amb un descans entre dues parts de més o menys un quart d’hora. Intentem ser fidels als originals. Al final, però, a la gent se’ls fa fins i tot curts i sembla que demanin més.
Deu ser esgotador com a músic…
Sí, tant físicament com tècnicament esgota molt i portem tres persones que ens ajuden en tot el tema de carregar i descarregar material, tant pel que fa a instruments com a llums, pantalla, etcètera. Tot el muntatge mou una quinzena de persones, 9 de les quals som els músics i les tres coristes.
Sorprèn que projectin imatges com les que veies als concerts de Pink Floyd…
Són imatges semblants o bé les que no tenen copyright, però també pots no caure en el plagi si aprofites només uns pocs segons de filmació.
És capaç de dir-me el seu disc o la seva cançó preferida de Pink Floyd?
És difícil, però si partim de la base que l’època gloriosa és la segona, amb Roger Waters i ja sense Syd Barret, The Dark Side of the Moon, Wish you were here, Animals i The Wall, que em va marcar moltíssim als 14 anys, són els quatre discs principals. Musicalment, em quedo amb Wish you were here. I pel que fa a una cançó, ‘Comfortably Numb’, del disc The Wall i amb la qual normalment Pink Floyd tancava els concerts i que també és el nostre últim tema. El solo final de guitarra és un dels millors de la història.
Sense voler fer espòiler de cara al concert de demà, però en dono fe, i felicitats per l’espectacular recreació que en fa el seu grup…
És que el nostre guitarra [Quim Fernández] és un monstre i el broda, sí.
Com veu el fenomen dels grups tribut? És un model que ha arribat al cim?
Espero que encara s’allargui molt, però també penso que és molt diferent fer tribut a Pink Floyd, Genesis, U2 o qualsevol bon grup d’aquella època que no, amb tots els respectes, una música més actual i rebutjable. D’altra banda, crec que has de fer el possible per ser el més fidel possible al grup original i si toques la música d’un grup com a tribut has de dedicar-hi molt de temps, però ho fas perquè en gaudeixes molt.
Per fer el que fan, ha de caldre molt d’assaig, penso…
Ens trobem en un local de la Diagonal Mar de Barcelona un parell de dies a la setmana i el dissabte de cada 15 dies. De concerts en podríem fer més, però pel muntatge que comporta en fem aproximadament un al mes.
