“Sóc entrenador perquè vull ensenyar tot el que he après a les noves generacions”
Entrevistem l’històric entrenador vilafranquí de futbol, Pere Costa
Portes 44 anys vinculat al món del futbol com a jugador i com a entrenador. Quin balanç fas de tot plegat?
Si he de dir la veritat m’agrada més jugar que no pas entrenar. Ser entrenador és una conseqüència d’haver estat jugador. Com a entrenador, això sí, la meva gran inquietud és intentar ensenyar tot el que he après durant la meva carrera a les noves generacions.
Entrenes petits, joves i sèniors, quins et fan més cas?
Els més petits són els més agraïts perquè tenen moltes ganes d’aprendre, tenen il·lusió i sempre t’escolten. En els equips amateurs també hi ha jugadors amb ganes d’aprendre, escoltar i prosperar, però les dinàmiques de grup no són les mateixes. Allà has de batallar amb els egos, els capricis i els mals humors.
Quan ets entrenador també has de fer de psicòleg?
Sí. Portar un grup no és gens fàcil. Moltes vegades l’entrenador carrega amb la responsabilitat del partit i també amb els problemes personals que t’exposen els jugadors. Se sol oblidar que l’entrenador també té els seus propis problemes, però com que ell mana, es dona per fet que sempre ha d’estar bé i ha de saber gestionar-ho tot. No som màquines. Cal una mica més d’empatia cap als entrenadors per part de tothom.
De la teva llarga etapa com a jugador, quin són els teus millors records?
A tot arreu vaig viure molt bons moments, però a nivell esportiu potser el millor any va ser al Vilanova. Vàrem aconseguir l’ascens a Tercera amb el camp ple cada setmana. Sovint hi havia més gent que capacitat real a les graderies. A nivell de tracte personal, em quedo amb els meus tres anys a la Unió Esportiva Sants. El club, l’afició, la directiva em va tractar de manera meravellosa i en guardo un record únic. Em sap greu veure el club tan avall actualment.
Parlant de mals moments esportius, com veus la situació del FC Vilafranca?
Fa mal veure que s’haurà de competir a Primera Catalana, però així és el futbol. Tot són etapes. A vegades penso que, en algun moment, es va fer creure que l’equip podia estar més amunt del que en realitat pot estar per capacitat econòmica i massa social. La realitat del Vilafranca és la que és.
Per què costa tant arrossegar els aficionats?
No és problema de falta de gestió i de ganes per part de totes les directives que han comandat l’entitat. Passen els anys i sempre acabo veient la mateixa gent al municipal. És una realitat de ciutat i, a partir d’aquí, s’ha de gestionar el que tens, no el que voldries tenir.
Des de fa un temps també ets subdelegat federatiu al Penedès-Garraf, per què vas acceptar el càrrec?
M’ho va proposar el delegat Joan Estruch i vaig acceptar perquè vaig creure que podia aportar la meva feina per tractar de millorar el futbol comarcal. M’agradaria tornar a recuperar el nivell esportiu i competitiu que hi havia al Penedès fa unes dècades.
Què t’emportes del món del futbol en totes les teves dècades de dedicació?
Alegries pels resultats, per la feina feta, però el que més valoro per damunt de tot és que el futbol m’ha donat l’oportunitat de conèixer moltes i molt bones persones. Companys d’equip, directius, periodistes, relacions que van més enllà dels camps.
Com sempre recordes, en el teu camí futbolístic hi ha una persona que sempre ha estat al teu costat i gairebé mai ha faltat a cap cita…
Ho dic i ho torno a repetir. La meva companya Susanna ha estat fonamental perquè jo hagi estat tota la vida vinculat al futbol. M’ha acompanyat, m’ha ajudat, m’ha donat consell i ha aguantat i aguanta tots els meus mals humors quan les coses no van bé. Sense ella tot hauria estat diferent.
