“Els guitarristes de debò són els que s’enfronten sols davant del públic”
Entrevistem el guitarrista vilafranquí Xavi Díaz que aquest dissabte al Sam Casino presenta el primer disc en solitari ‘A soles’.
Fa ben poc, el guitarrista vilafranquí Xavi Díaz publicava el seu primer treball discogràfic en solitari, on explora les possibilitats expressives de la guitarra sense cap mena d’acompanyament. A soles, així és com es diu el disc, reuneix deu peces, vuit de composició pròpia i dues versions de The Beatles i Pat Metheny, en un recorregut musical que transita entre el jazz, la música clàssica, els ritmes llatins i algunes pinzellades de flamenc. Amb una llarga trajectòria vinculada a l’escena jazzística i amb vuit discs editats, Díaz aposta ara per un format íntim que posa el focus en la personalitat de l’intèrpret i en la capacitat de la guitarra per construir, tota sola, un discurs musical complet.
Aquest dissabte, a les 19 h, presenta en directe el treball al Sam Casino de Vilafranca, i el dissabte següent, 28 de novembre, ho farà a les 12 del migdia a l’Escola Sincronia del Vendrell. Dos concerts en solitari, però que s’acompanyaran de vídeos realitzats pel fotògraf vilafranquí Pere Pascual, que s’aniran projectant durant el concert.
D’on neix la necessitat de fer un disc en què la guitarra sigui l’únic protagonista?
Acostumo a fer molts ‘bolos’ per a esdeveniments, acompanyant la gent mentre dina o sopa. Sol, amb la guitarra, toco per amenitzar el moment. A banda de les actuacions que pugui tenir, aquesta és una feina que faig des de fa molts anys. De fet, treballo més tocant en solitari amb la meva guitarra que en grup, sobretot a l’estiu, quan toco a molts hotels i restaurants. Amb el temps vaig anar creant temes que anava desenvolupant fins a obrir un repertori que ara he recopilat en el disc. Per a mi, els guitarristes de debò són els que s’enfronten sols davant del públic.
I ara, dissabte afrontes justament aquest repte.
És clar, una cosa és tocar davant de gent que no et presta cap atenció i l’altra és fer-ho davant d’un públic que estarà molt atent a la teva actuació. Em fa molt de respecte i per a mi serà una situació totalment nova.
El títol ‘A soles’ suggereix intimitat, però també certa solitud. Què significa per a tu tocar sense cap altre músic al costat?
Una exigència molt gran, perquè hauré de desenvolupar tot el que sé amb la meva guitarra. Des de la melodia, l’acompanyament o el baix, tot en un, com un guitarrista clàssic. És una manera d’enfrontar-me al repte majúscul de tocar com un pianista.
Quan toques en solitari, no hi ha cap altre instrument que ompli els silencis o sostingui la música?
És una manera de tocar que et fa sentir, com a músic, molt més exposat. Si fas alguna errada, es nota molt; si et perds o t’equivoques de nota, o si et marxa de la memòria un fragment, tot plegat fa que hagis de buscar recursos immediats. I això m’ha passat més d’una vegada.
El disc conté vuit composicions pròpies. Com neixen les teves peces?
Als músics ens passa que moltes vegades se’ns posa una melodia al cap que llavors has de treure a la partitura. Altres vegades, simplement, quan estàs tocant amb la guitarra i fent una improvisació, t’adones que d’aquella frase en pots treure molt de suc. A partir d’aquí és quan la vas desenvolupant. També em passa que, a vegades, a partir d’una música que t’agrada, busques fer alguna cosa semblant.
Me’n poses algun exemple?
Hi ha molts guitarristes que toquen en solitari i moltes vegades m’inspiro en la seva música, com poden ser Paco de Lucía, Vicente Amigo, Antonio Rey o Rycardo Moreno, aquests molt més actuals. Després hi ha els clàssics, com Joe Pass, del qual un concert va ser el meu primer al Palau de la Música, i que per a mi va ser un xoc total. A banda, hi ha Pat Metheny, Julian Lage o Yamandu Costa.
Has triat dues versions molt significatives per acompanyar el disc: ‘Norwegian Wood’, de The Beatles, i ‘Travels’ de Pat Metheny, per què?
A mi, els Beatles són els que em van portar a la música, i volia fer alguna cosa seva. Quan tenia catorze anys n’era un fan. A partir d’aquí hi ha molt de repertori del grup, i ‘Norwegian Wood’ és molt guitarrístic. Fins i tot se m’acudien acords que no tenien res a veure amb la peça i llavors hi he posat un interludi flamenc pur que era molt escaient. ‘Travels’ és un tema de l’altre dels meus ídols que he passat a la guitarra.
Aquest disc obre una nova etapa a la teva carrera musical?
Vull fer aquestes dues presentacions i així em trauré aquell cuquet. A partir d’aquí tinc algunes propostes per compartir projectes amb altres músics. Estic obert al que surti. Ara vull veure no només la resposta del públic, sinó també la meva. M’ho vull passar bé perquè, si he de patir, ja m’està bé tocar al costat d’altres músics.


