“El millor moment d’una ultra és quan t’adones que podràs arribar a la meta”
L’atleta vilafranquina Mònica Guilera segueix superant reptes
La vilafranquina Mònica Guilera és una de les referents internacionals de les grans ultres de muntanya. Amb 47 anys, el seu darrer èxit ha estat completar per segona vegada la Tor des Glaciers, una exigent prova de muntanya de llarga distància (450 km) que discorre per diversos cims alpins de la regió italiana de la Vall d’Aosta, amb sortida i arribada a la localitat de Courmayeur, als peus del Mont Blanc. Guilera va ser setena de la classificació general femenina i tercera de la seva categoria d’edat. Va invertir 181 hores, 11 minuts i 45 segons a completar la totalitat del recorregut Només hi ha cinc dones a tot el món que hagin completat dues vegades la Tor des Glaciers i la penedesenca n’és una. A més d’aquesta prova, també ha completat la Tor des Géants i la Swisspeaks Trail. El 2021 es va convertir en la primera corredora de l’Estat a completar l’anomenada Triple Corona alpina (Tor des Géants, Tor des Glaciers i Swisspeaks Trail).
De quina manera et vas introduir en un món tan exigent com el de les grans ultres de muntanya?
En realitat jo jugava a bàsquet al Xamba de Vilafranca, però un cop vaig ser mare, per tema d’horaris m’era més senzill poder compaginar la meva vida privada amb sortir a córrer i, a partir d’aquí, m’hi vaig començar a aficionar.
Creuar la meta és el millor moment per a una atleta d’ultres?
En el mes cas, no. Per a mi, el millor moment és quan estàs a 40, 30 o 20 quilòmetres de la meta i en aquell moment t’adones que, després de tots els esforços i patiments, podràs completar la prova. És un moment de molta satisfacció personal. Després, creuar la meta també genera alegria, però aquest instant previ és màgic.
Quins patiments han viscut en les proves que has disputat?
Les malalties i els dolors passen factura i es converteixen en companys de viatge gairebé sempre, però, sobretot, els atacs de son a les 4 i les 5 de la matinada m’han suposat els moments més difícils a moltes de les meves carreres. I després, les qüestions meteorològiques, en especial les tempestes amb molt de vent i els llamps que a vegades
cauen de manera constant al teu voltant i fan molt de respecte.
Què sents quan ets dalt d’un dels cims que vas creuant?
És un altre dels moments màgics. Quan ets allà dalt, mires i veus tot el que has corregut, superat i deixat enrere durant els dies i les nits prèvies. La sensació és de grandesa i majestuositat.
I alguna imatge icònica et ve al pensament ara mateix?
Les postes de sol al Cervino, al Monte Rosa o al Mont Blanc són una experiència única. Els Alps en la seva màxima expressió.
Has estat una gran pionera de les ultres en els àmbits català i estatal, com et fa sentir això?
Jo no vaig tenir cap mirall quan vaig començar perquè no hi havia dones en el món de les ultres d’alta muntanya. Estic contenta que les corredores que venen al meu darrere sí que tenen algun mirall de referència.
Et veus corrent encara molts més anys?
Tinc 47 anys i sento que això es va acabant, però no vull que s’acabi i ho seguiré allargant tot el que pugui. Amb 50 anys no hi ha gaires dones al món que encara corrin proves d’aquesta mena, però un dels reptes que tinc és poder arribar a aquesta edat i completar-ne alguna de les grans. Jo ho intentaré, com a mínim.
Com veus el futur de les ultres en el vessant organitzatiu i de participació?
En els últims anys hi ha hagut un cert fenomen de comercialització del concepte ultra de muntanya. S’han anat consolidant en el calendari ultres de 50, 55 o 60 km que busquen, sobretot, alta participació i rendibilitat econòmica. Les mítiques proves de llarga distància tenen més dificultats per trobar participants i per disposar de tots els recursos humans i econòmics necessaris.
Quin balanç global fas de tots els teus bons i mals moments en el món de les ultres?
Curiosament, sempre he intentat que no hi hagi ni bons ni mals moments mentre estic competint. Busco el moment neutre, per dir-ho d’alguna manera, perquè si tens un bon o molt bon moment, saps perfectament que, just després, vindrà un mal o molt mal moment. Per aconseguir el repte de completar una ultra d’alta exigència has de saber trobar l’equilibri físic i també l’equilibri emocional, si no és molt difícil compensar-ho tot des del primer al darrer quilòmetre de la cursa que estàs disputant.
