“Els Lax’n’Busto hem tocat en moltes festes majors de Vilafranca, però ara serà especial”
Parlem amb Cristian Gómez, músic, guitarra del grup Lax’n’Busto
El guitarra del grup vendrellenc Lax’n’Busto, el vilafranquí Cristian Gómez Montenegro, viurà aquest diumenge un dia més especial potser del que ja viuran els seus companys vendrellencs. El grup celebra els seus 40 anys exactes, des del primer concert que van fer al Camp de Tir d’Albinyana, i ho farà a ‘casa’ de qui es va convertir en guitarra del grup dos anys després de la seva creació. Gómez i la resta dels Lax’n’Busto tocaran a la festa major de Vilafranca: al camp de futbol 2 de la Zona Esportiva… quan sant Fèlix hagi entrat a la basílica de Santa Maria. Amb motiu d’aquest esdeveniment, hem parlat amb aquest músic, llicenciat en Filosofia i Filologia Catalana, que és professor de música i de català.
Quan va entrar a formar part dels Lax’n’Busto?
L’any 1988, després que guanyessin el Concurs Rockacció. El Pemi Rovirosa havia d’anar a la mili, li van preguntar al David Palau si volia fer de guitarrista aquell any i com que no li anava bé els va donar el meu nom. El David i jo érem companys de guitarra del Gregori Martínez, professor de tots els vilafranquins i també de la resta del Penedès que ens dediquem a la guitarra. El meu debut va ser precisament aquí a Vilafranca, pel concert com a premi d’haver guanyat el Rockacció. Al disc editat també hi havia cançons dels grups Aqua i Mas Madera.
Què tenia d’especial com a mestre Gregori Martínez?
Que realment t’engrescava i iŀlusionava per tocar i tirar endavant amb l’instrument. Com a mínim, en l’aprenentatge hi ha l’‘estil Gregori’.
Com es defineix vostè com a músic?
No ho sé, però em dedico bàsicament a la guitarra elèctrica, però he fet també tota la carrera de guitarra clàssica, que m’agrada molt.
Quins són els seus referents?
El primer que vaig anar a veure i em va impactar va ser Ritchie Blackmore, dels Deep Purple, al camp del Sant Andreu. Jo tenia 15 anys i acabava de començar… D’aquella època també vaig veure Gary Moore, que seria el meu ‘pare’ com a guitarrista. Tinc tots els seus discs, però soc bastant eclèctic i me n’agraden molts.
Vostè és professor de català, però, esclar, s’ha pogut dedicar professionalment a tocar amb els Lax’n’Busto…
Sí, sempre he pogut combinar-m’ho, tot i quan vam estar parats uns anys ja passava a dir que era professor de català [riu].
Per què van aturar-se?
Va ser per un procés i un cert cansament; no són coses que vinguin de cop i volta, i tot té un final.
Sortosament, van renéixer…
Sí, i més cap aquí hi va haver la proposta del Pemi Fortuny de fer un concert benèfic a Luz de Gas, que al final van ser dos; després, una gira de 15 concerts en la qual ens ho vam passar molt bé i ara, aquest any, una altra pels 40 anys.
Quants en queden, amb el d’aquest diumenge a Vilafranca?
Després tocarem en un festival de Talarn, a Montmeló per la castanyada del Cabró Rock i a Salt, pel 25è aniversari de la Sala La Mirona. El dia 30 teníem clar que volíem tocar sí o sí, pels 40 anys exactes; havia de ser al Penedès i, esclar, havent-hi la festa major de Vilafranca… L’any passat ja vam tocar a la del Vendrell.
I va ser històric, sí. I després d’aquesta gira, què? Hi ha crisi dels quaranta?
Ens ho passem bé a cada concert, anem vivint el dia a dia i quan acabi ja decidirem.
Com es pren aquest concert, vostè personalment?
Em fa molta iŀlusió. Els Lax’n’Busto hem tocat moltes vegades per la festa major de Vilafranca, però ara és especial. Com hem estat fent, tocarem els nostres grans èxits i també hi haurà alguna sorpresa, alguna de potent que em fa molta iŀlusió.
I que no em dirà… Ja els ha explicat als seus companys que no podran tocar si sant Fèlix no ha entrat encara a la basílica de Santa Maria?
Sí, ja els he dit que fins que no s’hagi fet l’Entrada després d’una processó que no té hora d’acabar, a Vilafranca no es fa res. Hauríem de començar el concert sense públic de la vila [riu]. O sigui que, fins cap allà 2/4 d’1, no farem res de res…
Vostè se la perdrà, l’Entrada…
Sí, però els últims anys tampoc m’hi he acostat perquè amb tanta gent tinc fins i tot una mica de por. A més, aquest any cau en diumenge…
Home, ja ha tocat davant de molta més gent…
Sí, però és diferent. Em va impactar molt, per exemple, un concert per la Mercè de Barcelona al Sot del Migdia. Acabàvem de treure el segon disc i hi havia moltíssima gent. Aquella nit també hi havia els grups Seguridad Social i Stray Cats. I també em va agradar tocar al Liceu i al Palau de la Música, entre altres llocs emblemàtics.
Jesús Rovira i Pemi Rovirosa són els compositors principals dels Lax’n’Busto, però digui’m algun tema que hagi fet vostè i n’estigui especialment content…
La més popular que he fet és ‘Trepitja fort’, potser l’única que no ha caigut mai del repertori del grup.
Preciosa… Qui és en Roc, de qui parla la cançó?
El meu nebot, el primer fill de mon germà gran. Va ser una cançó que vaig escriure inspirada en ell i que em va sortir ràpid, perquè la vaig fer com una cosa molt familiar. Mai no em vaig pensar que estava destinada a tenir el ressò que ha tingut i, a vegades, m’ha impressionat que et vingui algú que et faci saber que es diu Roc per la cançó. O una noia, que em va venir amb el títol tatuat al braç. És molt fort!
També que als seus concerts hi hagi molt de públic jove…
Sí, perquè és la generació de després de qui ens venia a veure ja fa quaranta anys. És potent que se sàpiguen totes les cançons.
Digui’m alguna altra cançó seva que li agradi especialment, tot i no ser un èxit com la de del Roc…
Una que és molt més discreta i que està dedicada al naixement de mon fill, Marçal. Es diu ‘En tu joc soc etern’, del disc Relax.
