“Escriure aquest llibre ha sigut com una droga, no podia parar”
Parlem amb Jaume Vendrell, que ha escrit un llibre sobre la història de la seva família, després de dos anys de recerca
Jaume Vendrell (Sant Quintí de Mediona,1949) ha estat un home que s’ha fet a ell mateix. Va obrir una de les primeres botigues de dietètica de Vilafranca, l’any 1976, un sector llavors força desconegut, i posteriorment va muntar una distribuïdora d’aquests mateixos productes per a tot Catalunya. Amb els anys va arribar a obrir fins a set empreses, les últimes de les quals, al sector farmacèutic, que va ampliar amb la fabricació pròpia en laboratori. Sempre li ha agradat estar informat sobre el que feia, i tot i no haver anat mai a la universitat, fins i tot ha fet cursos d’ESADE. Es va jubilar el 2020, a 71 anys, i per mantenir-se ocupat va començar a escriure articles sobre patrimoni històric i artístic, que publicava al digital de La Vanguardia. Ara ha publicat el seu primer llibre, 600 anys d’història de Can Figueres dels Barrancs (1395-2025), una recerca històrica sobre la seva família, de més de 600 pàgines, que va acompanyat de dos arbres genealògics que inclouen més de 200 persones.
Com va començar a escriure?
Jo em vaig jubilar el 2020, en ple covid. I tenia pànic de la jubilació, perquè no soc una persona que s’estigui asseguda al sofà mirant la televisió. Mai havia escrit, però se’m va ocórrer escriure un article sobre els 18 països que no tenien covid, que eren tots micropaïsos. Després vaig continuar escrivint un article cada dia, sobre el que passava. En total vaig escriure 675 articles. El primer que vaig pensar va ser “això serà per aquí 50 anys, si algun fill o net ho vol llegir”.
Els va publicar?
Aquests escrits no, però en acabar la covid vaig començar a escriure al digital de La Vanguardia algun article més, i em van dir que tenien èxit. Llavors vaig decidir centrar-me en un tema, que va ser el dels castells i el patrimoni històric. En vaig publicar 75 articles, fins que ara fa uns mesos el llibre em va demanar dedicació completa.
Parli’m del llibre, doncs.
600 anys d’història de Can Figueres dels Barrancs (1395-2025) va sorgir quan vaig pensar que en comptes de parlar de castells amb històries llunyanes, podia investigar els meus antecedents familiars, que des del 1880 endarrere no en sabíem res.
I ho ha aconseguit?
Sí, he traçat la història de les famílies Vendrell i Via fins molt enrere, i de la casa Can Figueres dels Barrancs, fins al 1395.
Li ha portat molta feina trobar la informació?
Doncs sí; han estat dos anys de consultar documents antics a molts llocs: al Col·legi de Notaris de Barcelona, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, arxius d’esglésies… Molta documentació es va cremar en diferents guerres. He fet entrevistes amb més de 200 persones, i he aprofitat també la feina d’historiadors, per exemple, el Joan Serra, que va trobar documentació a l’Arxiu de la Corona d’Aragó sobre la finca de Can Figueres, i jo l’he citada en un capítol.
El llibre va més enllà de la història familiar…
Sí, perquè mostra detalls d’algunes èpoques, amb fins i tot un inventari dels mobles que hi havia el 1792 a la casa, o llistes dels conreus de la finca en diferents anys i del que se’n collia, el pas de malalties o guerres, contractes dels propietaris de les terres amb els rabassaires que les treballaven…
Amb la informació que ha trobat també es retrata el dia a dia d’una finca rural del Penedès, oi?
I es veu com de dura era la vida abans. Per exemple, els rabassaires arrencaven els boscos, conreaven terrenys, treien totes les maleses, treballaven les terres durant un any i no cobraven res, i després, quan la collita ja donava, li havien de donar la major part dels guanys al propietari de la terra. També es veu el que valia una gallina o un gall, o unes espardenyes; les unitats de mesura que hi havia en diferents èpoques, la varietat de monedes…
També ha conegut personatges amb una energia extraordinària…
M’ha sorprès la vida de Jaume Torres, un avantpassat meu que va fer fortuna a Cuba. Aquest home va sortir de Sant Pere Molanta per anar a peu fins a Barcelona, amb 24 rals a la butxaca, i dormia a les escales de Santa Maria del Mar, a terra. I no es va gastar ni un ral; anava menjant del que ajudava a les botigues. I aquests 24 rals van arribar a Cuba. No en va gastar ni un. Impressionant.
Ha trobat punts foscos?
Sí, que a les famílies no es parlava de la guerra gairebé en cap casa per por de possibles represàlies i per no entrar en conflicte en veïns que tinguessin una altra manera de pensar. I es parlava en ‘veu baixa’ dels afusellaments dels oncles i altres parents propers.
Continuarà escrivint?
Sí! El proper projecte ja l’he començat, sobre la família de la meva mare, els Estruch. He trobat informació des de l’any 1400. És que per mi, escriure és com una droga.
