“Al Vendrell continuem mantenint el so dels grallers d’abans”
Entrevistem el graller vendrellenc Jordi Inglès Bo, més conegut pel renom de ‘Bero’ i membre de les colles Les Gralles del Baix Penedès i Els Mosquits
Jordi Inglès Bo, molt més conegut al Vendrell i altres indrets pel renom de ‘Bero’, com era també el renom de casa seva, va néixer a la capital del Baix Penedès l’any 1961. És sonador de gralla gràcies al mestratge d’un dels antics grallers vendrellencs, Joan Jané Escofet ‘Merenguet’. Tanmateix, Bero també és sonador de diversos instruments tradicionals i és membre de les Gralles del Baix Penedès i de la colla dels Mosquits. Precisament la primera colla, de les Gralles del Baix Penedès, es troba en plena celebració del seu cinquantenari, i és per això que, coincidint amb la festa major del Vendrell, que té lloc aquest cap de setmana, el 3d8 ha conversat amb aquest emblemàtic graller de barba característica.
Entre les aficions del Bero també hi ha la muntanya i l’escalada, així com destaca que li agrada molt tractar amb cavalls.
Com va néixer el grup Les Gralles del Baix Penedès?
Al Vendrell hi havia el grup de grallers dels Macaris i també d’ocasionals, sense un grup estable, i aleshores el Jaume Vidal ‘Carboner’, conegut com ‘El Maestro’, va fundar-lo amb l’Anton Mañé, el Joan Jané ‘Merenguet’ i el més jove, l’Eduard Vericat. De timbalers tenien el Baltasar Vidal ‘Tof’ i el Jaume Vallès.
Què feia aquell grup incipient?
Balls i cercaviles com es fa ara, i també algun concert i amb els castells. Com que ja eren molt grans, el Carboner va decidir obrir el grup per si podia enganxar algun jove, que és quan hi vaig entrar jo.
Sabia tocar?
Me n’havia estat ensenyant el Jan Merenguet, i el Carboner em va fitxar. Al cap d’uns anys, ell mateix, a través de l’Ajuntament, va donar un curs de gralla per a qui s’hi volgués apuntar i el grup ja es va anar renovant.
Quins membres queden d’aquella època?
Els actuals hi som des d’aleshores, a més de gent nova que se’ns afegeix. D’aquella remesa, però, en quedem cinc d’habituals: Joan Josep Pallejà, Miquel Rovira, Eduard Miravalls com a timbaler, Rafel Claramunt i jo mateix.
Diu que s’hi afegeix gent?
Sí, perquè una de les funcions que tenim com a grup és la de mantenir un so i el repertori vendrellencs per a gralla i també formar gent. Sempre hi ha algú que es queda, perquè no diem mai que no i sempre pot fallar algú. Som un grup obert, cosa que té els seus avantatges i inconvenients.
Quins, per exemple?
Per la disponibilitat de la gent als assaigs és un inconvenient i podem anar justos, però també hi ha l’avantatge de tenir un compromís i poder ser molts.
Què té de singular el so de gralla vendrellenc?
Continuem mantenint el so d’aquells grallers d’abans i tenim la sort de ser els únics a Catalunya que hem tingut la transmissió directa de grallers vells. Hi ha una manera de fer típica del Vendrell que diem moltes vegades de ‘fets i deixats estar’ i tenim molt aquell so integrat que tenien ells. Això vol dir que sempre hem tocat amb canyes de gralla, mai de tenora, i ho fem amb un timbre de so de l’instrument que no sé si és el que ha de ser, però és aquell i l’hem mantingut.
Hi ha diferències, per exemple, amb el so de les gralles a Vilafranca?
Sí, com amb Sitges, amb un timbre molt més alt i agut, perquè toquen amb canya de tenora. Durant molts anys, colles de Vilafranca i Vilanova han anat buscant un so i n’hi ha que els ha quedat un so, timbre i manera de tocar d’estil navarrès. Nosaltres, no. Per tant, es pot identificar molt d’on és una colla de grallers.
La canya hi fa molt…
Sí, moltíssim. Segons la canya, el so és molt més dolç o estrident.
Per què el Vendrell és tan important en el món de la gralla?
Per aquells vells grallers que et deia. Als anys 1940 i 1950 era l’únic lloc de Catalunya que hi havia colles i quan a altres llocs només hi havia algun graller aïllat, aquí en teníem 11 sense estar en un grup.
L’instrument es va perdre força, tinc entès…
Als anys quaranta, quan el Carboner, el Casalta i el Ton de la Gralla van anar a tocar per primera vegada a la festa major de Vilafranca i ja gairebé no quedaven flabiolaires, als quals hi ha molts balls que hi estan lligats, el germà del Matador, un flabiolaire molt bo, se’ls va posar al darrere perquè ja no podia tocar i els va dir: “Jo us canto les cançons i vosaltres feu el que pugueu”. El Carboner, que era músic, va copiar aquelles peces antigues i van ser la baula de traspàs d’un instrument a l’altre.
Sortosament, ara hi ha molts grups de grallers arreu…
Sí, però el ‘boom’ de la recuperació als anys setanta i vuitanta va fer molt de mal, sobretot, quan moltes colles geganteres van decidir tenir grallers propis. És positiu i negatiu, perquè no els suposava cap despesa, però el nivell tècnic generalment era nefast. Allò va fer molt de mal a la gralla, que és un instrument que, com tots, només sona bé si qui la toca la sap fer sonar bé. Hi va haver moltes dificultats perquè la gralla entrés a l’ESMUC [Escola Superior de Música de Catalunya], d’on ja surten molts bons músics de gralla, però amb la pega que tenen un so característic de gralla –una amb claus i una baixa– i tot ho toquen igual i no tenen gaire repertori.
Per què és graller, vostè?
Perquè quan era molt jove estudiava música i tocava el piano, però no m’anava massa, i la meva mare tocava el piano i el pare, el violí. Un dia, sortint d’un examen a Tarragona, vaig veure en una tenda d’instruments del carrer Major una gralla ‘morallana’, me la vaig comprar i vaig començar a aprendre’n sol fins que, passant per casa, em va sentir tocar el Jan Merenguet, va entrar i li va dir a mon pare que anés a aprendre a tocar amb ell. Més endavant ja vaig començar a tocar també el flabiol.
Què li agrada més de la festa major del Vendrell?
Quan sortim per les Matinades, que és un regal que el grup fem a la vila, i l’assaig general dels balls, el dia 24 de juliol [precisament, avui divendres]. És quan puc veure tots els grups, que no veig anant a tocar a la cercavila.
