“Cada fotografia és una oportunitat per reconciliar-nos amb nosaltres”
Entrevistem la fotògrafa de Bellvei Montse Gibert, que mitjançant la fotografia vol que les dones es mirin amb més amabilitat i confiança
Montse Gibert Escarré (Tarragona, 1971), criada a Bellvei, on té l’estudi, és dissenyadora gràfica, directora creativa i fotògrafa especialitzada en retrat femení. Creadora del projecte ‘Portraits – Wellbeing – Reinvention’, entén la fotografia d’una manera molt personal, unint retrat, autoestima i benestar per fer que les dones es mirin amb més amabilitat, autenticitat i confiança.
Amb més de trenta anys d’experiència, ha treballat en fotografia editorial, moda, núvies, marca personal i retrat, combinant sempre la sensibilitat artística amb una profunda atenció a la persona que hi ha davant de la càmera. També ha estat professora de disseny a l’IED Barcelona.
En els darrers anys ha incorporat al seu projecte el benestar i la salut preventiva com a part d’una mateixa visió: ajudar les dones a cuidar-se des de dins i des de fora, entenent que la bellesa també neix de la salut, l’autoestima i la manera com ens relacionem amb nosaltres mateixes. Per a ella, una fotografia no és només una imatge; és una manera de preservar la memòria, celebrar cada etapa de la vida i recordar-nos que no cal sentir-nos perfectes per merèixer ser vistes.
Es pot veure el seu treball al web www.montsegibert.com i al perfil d’instagram @montse.gibert
Vostè s’ha especialitzat a fotografiar dones. Per quin motiu?
Perquè som un coŀlectiu que sempre hem tingut problemes d’autoestima, de no veure’ns bé o ser molt exigents amb com ens mirem, i vull crear un espai perquè les dones que venen a fotografiar-se es puguin relaxar i mirar-se amb amor un altre cop.
Quan són davant la càmera, com expressen aquest sentiment?
El primer que sento sempre és “és que no soc fotogènica, no surto mai bé en cap foto”. Hi ha dones que eviten sempre sortir a les fotos, i això és renunciar a una part de la seva història.
Per què creu que passa, això?
Jo crec que, a part que som molt exigents, amb les xarxes ens comparem molt, sobretot les adolescents i les noies joves, perquè estem tot el dia mirant gent que són superguapes, que potser ha posat filtres i tot, i la comparació és molt difícil no fer-la. De vegades et compares i dius ‘voldria estar així’, però estàs d’una altra manera, i amb el dia a dia i l’estrès no ens cuidem.
I vostè com ho treballa?
Doncs els explico que les fotos són el record que deixen a la família, que els nets no veuran ‘una iaia grassa’, sinó ‘la seva iaia’ i prou, algú que els estimava, i és aquí on vull arribar.
I què fa per arribar-hi?
El que faig primer és parlar amb la dona que tinc davant perquè m’expliqui algunes coses sobre ella, si no la conec. Després faig un petit ritual de bellesa amb productes naturals per preparar la pell, que és una manera de cuidar-se, perquè entenguin que elles també es poden cuidar.
Cuidar-se és necessari per veure’s bé?
Sí, perquè moltes dones no es cuiden ni es posen cremes, però no és el fet de posar-te cremes, sinó el fet de tenir, al matí i a la nit, una estoneta per a tu, de mirar-te una mica al mirall, de veure com estàs, de cuidar-te. Sembla que no, però fa la diferència.
Els ofereix maquillatge i perruqueria professionals, tinc entès.
Sí, depèn del tipus de sessió la faig més completa, amb maquilladora i tot, i per als reportatges de vegades els dissenyadors em deixen els vestits.
Un cop fet el ritual de bellesa, com encara la sessió fotogràfica?
Doncs llavors començo amb fotografia molt guiada, de posats, perquè depenent de l’angle, segons com mires la llum, el cos es veu diferent. Això fa que la persona, com que està tan pendent del que li vaig dient i de pensar en el seu cos, es relaxi i s’oblidi que està davant d’una càmera.
Potser quan es deixen anar li expliquen coses i tot…
Sí, és com anar a la perruqueria, que t’ho expliquen tot. També tinc facilitat perquè la gent m’expliqui la seva història…
Quan veuen les fotografies, com les valoren?
Doncs els agraden molt. Jo les dono en paper, perquè llueixen molt més que en una pantalleta. Me’n recordo d’una joveneta que li vaig fer una sessió en un estudi de gravació musical, perquè volia ser cantant, i quan li vaig portar la revista de la seva sessió li feia tanta iŀlusió que no gosava ni obrir-la. És la iŀlusió de veure’s d’una altra manera, com no et veus cada dia.
Alguna dona ha repetit l’experiència?
Sí, n’hi ha algunes que sí, o que primer han vingut soles i després amb la seva mare, o la seva filla. He fet sessions també de llinatge femení, més d’una generació juntes.
Vostè què proposa perquè les dones no es vulguin amagar a les fotografies?
Què proposo? Doncs estimar-nos més. I mirar-nos amb més amor. I bé, el principal és la salut, és molt important per a l’autoestima i per cuidar-nos.
