“A Els Amics de les Arts primer va ser l’amistat i després, el grup de música”
Entrevista a Ferran Piqué, membre d’Els Amics de les Arts, que el proper 8 d’agost actuaran al Festival Terramar CaixaBank de Sitges
Ferran Piqué (Reus, Baix Camp, 1980), guitarra i cantant del grup barceloní Els Amics de les Arts, és un dels tres components d’aquesta formació nascuda d’una amistat que va desembocar primer en la convivència compartida en un pis de l’Eixample de la capital catalana i després va culminar en el naixement del grup, l’any 2005. Els seus companys de viatge són Dani Alegret (teclista i veus) i Joan Enric Barceló (guitarra acústica i veus). Fins l’any 2018 la formació era un quartet, però Eduard Costa la va deixar.
L’any 2005, Els Amics de les Arts van començar la seva trajectòria guanyant el concurs Sona9 al millor grup per votació popular, a partir de la maqueta Catalonautes. 20 anys més tard van treure el disc 20 anys d’Amics, precisament per repassar aquestes dues dècades, en companyia d’altres intèrprets que hi han coŀlaborat. Actualment estan de gira d’aquesta celebració, on els acompanyen Pol Cruells (baix elèctric) i Ramon Aragall (bateria).
Ben aviat, el proper 8 d’agost, Els Amics de les Arts tocaran al Festival Terramar CaixaBank de Sitges. La mateixa nit també hi haurà Ginestà. Les entrades es venen al web del festival (www.festivalterramarcaixabank.com).
Com va arribar a ser músic professional?
Fent música em trobava en un espai on m’ho passava bé i em sentia feliç, ja de petit amb ordinador; quan ho començo a compartir amb amics vaig veure que era millor, i quan vaig pujar a un escenari ja va ser fantàstic.
Quina funció hi té, al grup dels Amics de les Arts?
Toco la guitarra i canto, però també programo peces de bateria i baix, però no els toco. És molt complicat tocar bé la bateria, per exemple.
Varen començar en un pis d’estudiants, oi?
Sí, compartíem un pis al carrer Muntaner de Barcelona i d’on, com a tot pis d’estudiants, entrava i sortia molta gent. Ja ens coneixíem d’abans d’anar al pis, ens ho passàvem bé cantant i vam decidir gravar una maqueta de quatre cançons i enviar-la al Sona9. D’allò ja fa més de 20 anys…
Suposo que està sorprès d’haver arribat on són ara…
Totalment. Mai no hauríem esperat fer aquest recorregut. De fet, soc del parer que els projectes més grans comencen sense grans expectatives. Si t’ho passes bé i ets treballador, com en el nostre cas, perquè no esperem que ningú ens regali res, hi pots arribar. Ara bé, tampoc no et negaré que hi ha gent que també treballa molt i que té un do més gran que els nostre i no té la sort. Aleshores, mirant enrere, sempre dic que no canviaria res, ni els moments dolents que també hem patit.
Suposo que la clau per superar aquests moments que diu és una bona amistat…
Sí, esclar. Primer va ser l’amistat entre nosaltres i després, el grup de música.
A l’últim disc van tenir la idea de convidar 20 persones a coŀlaborar-hi. Quin va ser el criteri per escollir-les, i van poder triar la cançó que interpreten?
Vam voler celebrar els 20 anys amb tot aquell seguit de gent amb qui hem compartit cartells, hem crescut junts o senzillament no coneixíem, però admiràvem moltíssim. Penso, per exemple, en el Sergio Dalma, en Tomeu Penya o Kevin Johansen, la música del qual escoltàvem al pis. En la majoria de casos han triat la cançó i en d’altres, que els era igual, les hem triat nosaltres. ‘Louisiana’, per exemple, sempre havíem pensat que l’havia de cantar Sergio Dalma.
Ha d’haver estat difícil quadrar agendes de tothom…
Ha estat un procés llarg, però també molt enriquidor, i una sort poder veure treballar i aprendre de tothom que hi ha coŀlaborat. El disc ha estat el nostre gran regal d’aquests 20 anys d’Els Amics de les Arts, a banda dels concerts.
Tenen algun mètode per treballar o ‘regla d’or’ en la gravació d’un disc?
Sempre diem que si alguna cosa no ens agrada als tres, segurament ja neix coixa i és molt probable que no agradi a la resta de la gent que l’ha d’escoltar. Per tant, si fem alguna cosa i no ens agrada als tres, ja no neix.
Com es plantegen el concert del 8 d’agost al Festival Terramar? Tocaran amb Ginestà?
És un grup que ens estimem molt i, tot i que cadascú farà el seu concert, segur que també farem alguna cosa junts. No puc avançar res, però l’espai dels jardins de Sitges, preciós i fantàstic, dona per fer coses especials. Al Canet Rock ja en vam parlar una mica.
Quin retorn reben del públic a la gira actual?
Molt bo. Allà on anem i a les xarxes socials rebem molt d’amor i de ‘carinyo’ i, per exemple, una cançó que hem fet fa molt poc, ‘Segurament t’estimo’, l’hem incorporat als concerts i la gent ja la canta. Estem feliços.
Quins són els propers projectes del grup?
Estem gravant un disc nou i la idea és anar treballant les cançons tranquiŀlament, sense pressa, per poder treure’l l’any vinent.
Qui compon?
A tots tres ens agrada fer cançons i el que fem és anar compartint-les entre nosaltres per anar treballant-les. Aquest any, un cop les hem treballat, en lloc de posar-hi tota la banda, assajar i gravar, les hem portat primer al productor.
Què en pensa, dels grups que tornen als escenaris al cap d’un temps inactius?
Ho veig súper lícit. I més si ets un músic que fas la bogeria de cantar en català, amb un públic molt petit. Entenc que si tenen un projecte que funciona i s’ho passen molt bé doncs, a vegades, està bé després de calmar-se, deixar una mica d’espai i tornar-hi. A vegades pots estar fent un projecte i perdre una mica la concepció de qui ets realment i què t’està passant. Allunyant-te un temps pots entendre-ho. Nosaltres, però, no ens hem separat [riu].
Com veu el panorama de la música en català?
No en soc un expert, però si quan vam treure el disc Bed & Breakfast (2009) ens haguessin dit que hi hauria trap i reggaeton en català hauríem dit que no passaria, i ha passat. És positiu, perquè en la diversitat hi ha la riquesa, i si tenim estils musicals molt diferents vol dir que tenim una salut cultural i musical bona.
