“Corrent el Tour gaudeixes patint-lo en un ambient esportiu de ressò mundial”
Entrevistem el vendrellenc Francesc León, exciclista professional que va córrer i guanyar per equips el Tour de França del 2000
Nascut al Vendrell fa 53 anys, Francesc León és l’últim ciclista del Penedès que ha corregut el Tour de França, concretament en l’edició del 2000 i que va guanyar en la categoria d’equips, amb el Kelme. Llicenciat en Enginyeria de Mines i empresari en un negoci familiar del sector de la construcció, León va ser ciclista professional durant cinc anys, del 1998 al 2002. Primer va formar part de l’Avianca Telecom de Colòmbia, club filial del Kelme, i després va estar en aquest equip amb una trentena de ciclistes. El Tour de França el va córrer com a ciclista gregari de Roberto Heras, un dels caps de l’equip juntament amb Fernando Escartín. Aleshores cada equip de la ronda francesa el formaven 9 ciclistes, entre els quals al Kelme també hi havia Santiago Botero com a ‘líder amagat’, mentre que ara són 8 corredors.
Un cop va deixar les carreteres com a ciclista professional, León va ser seleccionador de Catalunya en categoria cadet, entre els anys 2011 i 2015; membre de la junta directiva de la Federació Catalana de Ciclisme en el mateix període i, per exemple, també ha estat director esportiu dels equips Team Compak i Team MP Group, que va deixar el 2023.
Com va arribar a ser ciclista professional?
M’hi vaig aficionar als anys 80, quan el ciclisme comença a sortir per televisió i també m’enganxo al món de la bici veient sortir mon pare a competir en carreres de veterans.
Però d’aquí fins al Kelme…
D’adolescent no em deixaven córrer, però en complir els 18 anys vaig decidir treure’m llicència de competició amb el Club d’Esports Vendrell i després passo al sub-23 de C. C. Cunit. Gràcies a Pedro Torres –campió de muntanya al Tour del 1973– i Jaume Casañas –periodista–, els seus responsables, em van recomanar a l’equip basc de l’Orbea. Quan estava a punt de fitxar com a professional per al club Artiach, aquest es va desfer i me’n vaig anar a Castelló, i la següent temporada em va agafar Kelme.
Va competir en diverses proves, però entenc que el Tour va ser el seu cim…
Oi tant! Hi vaig entrar de rebot, perquè havia d’anar al Giro d’Itàlia, però a començament de temporada em vaig trencar la clavícula en una caiguda a Mallorca i no vaig ser a temps de recuperar-me, però sí per al Tour, on era reserva. Hi vaig anar perquè estava millor que un corredor que hi va arribar massa just de forma.
Com s’entrena un Tour?
Es planifica tota una temporada, però bàsicament és intensiu els dos mesos abans, que prepares en solitari, i la setmana abans sí que hi ha una concentració de l’equip i fins i tot pots anar a reconèixer una etapa o ports concrets.
El Tour és el tercer esdeveniment esportiu internacional més important, oi?
Sí, i multiplica per 10 qualsevol aspecte d’altres grans rondes com el Giro i la Vuelta. Públic, mitjans de comunicació, ritme de competició… Tot és molt més gran i, per exemple, si un corredor guanya ni que sigui una etapa i de rebot, li canvia la vida. Claudio Chiappucci, per exemple, era un corredor normal, va guanyar una etapa i el seu cervell va fer un clic i a partir d’aleshores va ser el gran ciclista que tots coneixem.
El Tour, es gaudeix o pateix com a ciclista?
Gaudeixes patint-lo en un ambient esportiu de ressò mundial i cada dia vas notant que és diferent de tot el que has corregut abans. I, esclar, té molt de mèrit arribar a París i, en el meu cas, pujar al pòdium per equips ha estat el moment més àlgid de la meva carrera esportiva.
Quines diferències troba entre el ciclisme d’ara i el que va practicar vostè?
Ara s’ha professionalitzat molt més i els corredors són menys accessibles als aficionats i tampoc interactuen tant entre ells, sobretot a les sortides. Llevat dels molt famosos, abans els corredors els podies veure més de prop i en un ambient més relaxat. I pel que fa al ritme de competició, ara van molt més ràpid ja des d’un bon principi. Per la part tècnica, les bicicletes han millorat moltíssim i amb el mateix esforç costa menys mantenir una velocitat alta; o bé també, en baixada, els frens de disc permeten ajustar més a les corbes. Vaig parlar amb un motorista de cursa i em va comentar que ha d’estar més pendent del mirall retrovisor perquè els ciclistes van més de pressa.
Manté el contacte amb el ciclisme?
Surto a rodar menys del que voldria i soc voluntari de la Volta a Catalunya, tant de nois com de noies, com a conductor.
Què comporta que el Tour vingui al Penedès?
És com si tinguéssim el Mundial de futbol davant de la porta de casa. En el meu cas, com fa molta gent a França, me’l miraré amb amics a peu de carretera tot assegut amb ombreŀles al Francàs. Estic molt content que diumenge passi per aquí. El Tour mai no havia baixat tant al sud com a Tarragona.
Es relaciona amb els seus excompanys del Tour?
Sobretot amb Santiago Botero, perquè com a company d’habitació vam crear un vincle especial.
Què en pensa, de casos de dopatge mediàtics com, per exemple, els d’Armstrong?
Quan sortien tenies la sensació que la gent t’assenyalava pel carrer, que pensava que tothom feia el mateix, i això feia mal al pilot. No es pot ser ciclista professional en dos dies d’entrenament i prendre’s qualsevol substància, sinó que cal cuidar-se molts anys abans. És habitual que portis una vida de monjo mentre els teus amics se’n van de festa el cap de setmana.
La gent ‘normal’ pensem que costa molt mantenir el ritme d’un Tour, per exemple…
És una sensació popular i és fàcil que hi caigui, sobretot, qui no ha fet mai esport; però, esclar, tothom que competeix s’ho curra des de molt joves. Els ciclistes tenen un cos molt entrenat per patir, tot i que també hi té a veure la vessant genètica, sense la qual és difícil arribar-hi.
Quan mesura vostè?
1,83 m. És bo perquè tinc les cames llargues i ajuda, però l’alçada et fa bo per a algunes coses i no tant per a d’altres. En el meu cas, a mitja muntanya anava bé.
