“Em fa sentir orgullós quan a un esportista se’l reconeix pels bons valors que transmet”
Entrevistem Carles Folguera, exporter d’hoquei patins, exdirector de la Masia del FC Barcelona i responsable de la Nàstic Sports Academy Camp Joliu.
Carles Folguera, nascut a Bell-lloc d’Urgell l’any 1968, és mestre i pedagog, i des de fa 2 anys, responsable de la Nàstic Sports Academy (NSA) Camp Joliu, el centre de formació esportiva dins d’aquesta escola arbocenca.
Com a esportista, Folguera va ser un porter destacat d’hoquei patins, esport en què se’l recorda per nombrosos èxits personals i coŀlectius en la seva trajectòria, entre els anys 1988 i 2003. Així, Carles Folguera va jugar 8 temporades amb l’Igualada HC i 8 més amb el FC Barcelona, clubs amb els quals va sumar 11 lligues i 7 copes d’Europa, a més de ser campió mundial amb Espanya a San Juan (Argentina), el 1989, i medalla de plata als Jocs Olímpics de Barcelona’92, quan l’hoquei va ser esport d’exhibició. Va arribar als 136 partits com a internacional.
Posteriorment, Folguera va ser el responsable de la Masia del FC Barcelona, on es formen els jugadors del futur que, qui sap, potser arriben al primer equip del Barça o acaben sent professionals en altres clubs.
Quin és l’objectiu de la Nàstic Sports Academy Camp Joliu?
Portar esportistes perquè es formin aquí i els puguem ajudar en el seu dia a dia perquè cada cop siguin millors, però sense oblidar que el pilar fonamental és l’educació. Per tant, fem compatible la formació acadèmica amb una formació de qualitat en el vessant esportista, perquè pugui créixer personalment i esportivament.
Quan fa que hi treballen?
Aquesta és la segona temporada. El primer any vam tenir 60 esportistes i aquest segon, 160. I a Camp Joliu hi tenim més de 2.000 estudiants.
De quines disciplines?
Fonamentalment, futbol, però en tenim 20 de pàdel i un esportista del món del motor. El curs que ve començarem amb hoquei i patinatge, i potser en un futur també hi pot haver altres esports com la vela.
Aquest diumenge van signar un conveni entre l’International Skate Academy (ISA) de Camp Joliu i la Federació Espanyola de Patinatge (FEP)…
Sí, i l’any que ve ja podrem començar, de moment, amb un jugador italià i un d’aquí. Seguim la tradició de les universitats dels Estats Units, de formar esportistes mentre estudien; i si Espanya és un país capdavanter en futbol, pàdel i també hoquei, a Camp Joliu volem oferir una educació de qualitat en els àmbits acadèmic i esportiu.
La formació és, doncs, transversal?
Sí, i per això disposem d’una residència, fisioterapeutes, metges i psicòlegs, perquè puguem formar amb un nivell d’exceŀlència. A diferència de la Masia del Barça, per exemple, naltros no externalitzem la part educativa. I tenim un alt índex de fidelització, perquè entre un 40 i un 50% dels nois que van venir el primer any han repetit enguany. Aquest percentatge, als Estats Units és només del 5 al 8%.
Quant de temps s’hi poden estar?
El que les famílies decideixin; fins al final de l’etapa de formació acadèmica, si volen. Acompanyem els nois en tot el procés i ens hem guanyat la confiança de les famílies.
Vostè va dirigir la Masia del Barça 20 anys. Per què té tan bona fama l’indret?
Perquè és el pal de paller d’alguna cosa que genera identitat. S’hi formen els jugadors des de ben petits en una sèrie de valors, no només per jugar en un estil de joc. Que arribin al primer equip nanos que hi entren potser amb 12 o 14 anys és el fruit del treball de moltíssima gent i, per tant, genera un sentiment de pertinença que em sembla màgic. Els jugadors valoren la formació que han rebut i si triomfen n’estan contents també els seus companys que no hi arribaran mai.
Ha de costar molt arribar…
Als 12 o 13 anys hi ha moltes expectatives creades pel mateix esportista i la família, però no es pot saber encara si arribarà a tenir èxit esportiu. La carrera d’un esportista és de fons, com una marató, i hi haurà alts i baixos, lesions o que un entrenador hi confiï més o menys que un altre. Ara bé, qui tingui una capacitat de resiliència i resistir els mals moments, té moltes possibilitats d’èxit. M’agrada molt la paraula ‘acompanyar’, estar sempre al costat de l’esportista en la seva formació.
De què se sent més cofoi d’haver encapçalat la Masia?
D’haver format part d’una història en què l’educació, la formació i els valors formaven part d’una mateixa manera de ser. No només d’un ADN pel joc, sinó en tot. Em fa sentir orgullós quan a un esportista, sigui qui sigui, se’l reconeix no només pel que fa al camp, sinó pels valors positius que transmet. Cal que sàpiga guanyar, perdre, superar les adversitats i sigui empàtic, generós, bon company…
Vostè és una llegenda en l’hoquei patins. Què li ha aportat aquest esport?
A més de guanyar títols o estar en disposició de guanyar-los, que és el que vols amb mentalitat de guanyador, me’n recordo també de la iŀlusió i passió d’afrontar torneigs com les 10 Hores del Vendrell o l’Enxaneta de Vilafranca. I m’ha donat amistats per a la resta de la vida amb companys com Santi Carda, David Gabaldón, Joan Ayats, Quim López i d’altres. Sempre dic que l’esport són també emocions, socialització i amistats.
Per què creu que el nivell de l’hoquei a l’Estat i el Barça en particular ha baixat, per exemple, respecte de Portugal?
Hi trobo a faltar, i ara em posaré una mica nostàlgic, un Reus, un Dominicos, un Liceu i un Igualada potents. El Barça, esclar, també ha contribuït a fer que passi això.
Ha desfet més d’un bon equip fitxant-ne les estrelles…
Sí, però fixa’t que abans estàvem parlant de 5 o 6 equips molt competitius i la feina que tenies de guanyar-los amb el Barça. Ara també es dona que el Barça no fa una aposta tan decidida per a aquest esport i això mostra que té altres prioritats. A més, caldria veure el nivell d’ajudes econòmiques i mirar, per exemple, com es pot aconseguir que les empreses puguin invertir més en l’esport. Esclar, però, que el fet que hi hagi 4 equips portuguesos a la fase final de la Copa d’Europa no és bo per a aquest esport a Espanya i a Catalunya.
