“Si, com en una sardana, ens agaféssim les mans en comptes d’armes, hi hauria pau al món”
Entrevistem Jan Morros i Eulàlia Colet, matrimoni i balladors sardanistes amb els Dansaires del Penedès des de fa més de mig segle
Jan Morros i Eulàlia Colet són un matrimoni vendrellenc que sempre s’han dedicat a la pràctica i difusió de la sardana, la dansa nacional de Catalunya, que ballen des de fa 52 i 50 anys, respectivament. Morros és el president de la colla dels Dansaires del Penedès (entitat que l’octubre va fer 75 anys i que preveu commemorar l’efemèride amb diversos actes fins a l’octubre d’aquest 2022), i Colet és vocal de la junta directiva. Els Dansaires del Vendrell (que ballen de manera exceŀlent) són la segona colla de sardanistes en actiu més longeva i fan cursos a les escoles, així com viatges anuals per portar la sardana a diversos indrets del món. Els tres fills i el net de la parella “saben ballar molt bé”, diuen amb orgull, i demanen a la gent gran que engresquin els familiars més joves a aprendre a ballar una dansa que “només comporta valors positius, com l’amistat i la companyonia”.
Com van entrar al món sardanista?
J.M: Quan tenia 17 anys i jugava a pilota (tot i que era molt dolent [riu]), el cap danser, Jan Toldrà, em va preguntar si volia ballar sardanes. El 1969 em vaig apuntar a la colla i encara hi soc.
E.C: Jo anava des de la Gornal al Pont de Ferro per Pasqua i hi ballaven sardanes matí i tarda. Amb una altra amiga vam acabar d’aprendre’n més anant amb la colla del Vendrell, on treballàvem. Encara hi soc, també.
Com passa amb moltes altres activitats socials, devia haver-n’hi més que ara, de sardanes…
J.M: Era una època molt bonica perquè encara érem en ple franquisme i el món de la sardana era reivindicatiu. Els polítics venien sempre a les ballades, no com ara. I, a més, per sortir del municipi t’havies d’apuntar a una colla sardanista, coral, esbart o activitats similars.
No era al revés, que provocava dificultats?
J.M: Sí que hi havia pegues i molta censura, i havies d’enviar tot el programa al Gobierno Civil, que deia si podies tocar una sardana o no. Un dia, a Creixell, amb bona fe algú de l’Ajuntament va posar la bandera espanyola, que vam plegar perquè no tenien també la catalana, i l’endemà se’m va presentar la Guàrdia Civil a casa. Em van dir que havia ultratjat la bandera i vaig haver d’anar un temps sovint a signar a la caserna de Torredembarra.
El món sardanístic devia ser molt diferent, fa 75 anys…
J.M: I tant! Hi devia haver unes 300 colles, en totes les categories, i ara si som entre 70 i 80 és un èxit. A més, la Covid ha fet molt de mal i n’hi ha que ja no reprendran una activitat que, per altra banda, els Dansaires no hem deixat.
E.C: Ens ha salvat poder tenir un local gran i prou ventilat.
Quines categories hi ha?
J.M: Com en el futbol, hi ha colles de veterans, grans, juvenils, infantils i alevins (als Dansaires, amb una quarantena de membres), i ens falten juvenils i infantils. Dins hi ha categories com la primera divisió, que són els concursos on hem d’anar sí o sí i que ja sabem en començar la temporada de febrer a novembre, i després el que en el futbol serien els partits amistosos, que fas o no.
Com està el nivell sardanístic actual?
E.C: Estem en crisi perquè no hi ha prou joventut. A més, abans es donava la paraula que compliries tota la temporada, i aquesta paraula anava a missa. Ara, en canvi, no hi veus tant aquest compromís.
J.M: Esclar que si algú té un compromís familiar també s’intenta arreglar la situació, fins i tot amb una bona coŀlaboració entre colles per trobar substituts.
Quina relació tenen amb les cobles?
J.M: Som l’única colla que en tenim una de pròpia, la Cobla Ressò Dansaires del Penedès, i que és una secció de l’entitat, però això no vol dir que sempre haguem d’anar junts i, de fet, ella també té les seves sortides.
E.C: A més, ens recomanem mútuament per llogar-nos.
Se n’aprèn ràpid, a ballar?
J.M: Sí, és fàcil. Ara, per debutar amb una colla de competició et cal un any com a mínim. Pot canviar si la persona és ballarina o gimnasta i té orella musical.
E.C: És un treball d’equip de 12 persones que han de ballar a la miŀlèsima de segon al compàs i ritme de la música.
On assageu els Dansaires?
J.M: Depenent dels horaris, al Tívoli o a la Casa d’Extremadura, al Casal Cívic del Vendrell. I assagem els dissabtes i també alguns diumenges, però cada cap de setmana, segur.
Hi ha previst algun acte emblemàtic pels 75 anys dels Dansaires?
J.M: Entre els que preveiem i que ja hem pactat amb l’Ajuntament, ens agradaria ballar una sardana dalt del campanar per la festa major i enregistrar-la amb un dron. L’any 2000 vam fer-nos-hi només una foto. També, el primer diumenge de juliol, farem una altra cosa que no s’ha fet mai (un acte conjunt a l’Auditori del Tívoli amb el Cor Orfeó Parroquial, la Cobla Ressò i els Dansaires del Penedès), i també commemorarem que aquest 2022 fa 20 anys del Vendrell com a Ciutat Pubilla de la Sardana.
Què suposa, per a vostès, ballar sardanes?
J.M: És una passió.
E.C: I fer país a tot arreu on anem. Portem un paper en català, castellà, anglès i francès per explicar què és una sardana i una colla sardanista, i en els nostres viatges internacionals, ballant el Cant dels ocells i parlant de pau, ens donem les mans i recordem que si tothom ho fes hi hauria pau al món perquè no agafaríem armes.
