“Espinàs és clau per entendre la construcció cultural de la Catalunya contemporània”

Foto: Carlos Baglietto
15/02/2024 - 16:30h

Entrevistem el periodista penedesenc Pep Antoni Roig que aquest divendres presenta a Vilafranca la seva darrera novel·la ‘L’aire de les coses’.

L’escriptor, creatiu publicitari i realitzador de documentals televisius Pep Antoni Roig (el Pla del Penedès, 1988) presenta aquest divendres, a 2/4 de 8 del vespre, a l’Escorxador de Vilafranca, el seu llibre L’aire de les coses. (Ara Llibres), un dietari molt personal que reivindica la figura com a literat i activista cultural de Josep Maria Espinàs. La presentació està organitzada per l’editorial i la Cultural Llibreria i consistirà en una conversa entre l’autor i la productora cinematogràfica i editora de la revista cultural Ventall, Jana Jubert. Del 2014 al 2019 Roig va publicar mensualment un article a la secció d’opinió d’aquest setmanari.

El llibre que ha escrit no és una biografia de la vida de Josep Maria Espinàs. Però tampoc és un assaig, ni un estudi filològic, ni una novel·la de ficció…
Una de les coses que crec que està passant aquestes primeres dues setmanes de sortida del llibre és que s’està anunciant com un llibre sobre l’Espinàs i no és ben bé així. De fet, l’altre dia un amic meu em deia: “Jo me’l vull llegir, però és que no conec l’Espinàs i em fa por”. Precisament és aquest l’objectiu. Jo tampoc el coneixia. És una crònica íntima i personal sobre un període de temps de la meva vida explorant l’obra de Josep Maria Espinàs i adonant-me d’una sèrie de coses. L’Espinàs em serveix de pretext per parlar de tot allò que els seus llibres m’han despertat.

D’on parteix la idea de fer aquest llibre?
Jo soc coŀlaborador del diari ElNacional.cat i ara fa un any que, quan Espinàs mor, me’n demanen l’obituari. Quan m’ho van demanar no em vaig atrevir a fer-ho perquè no en coneixia l’obra literària, tot i que sabia qui era. Després de donar-hi moltes voltes –de fet en el llibre explico detalladament què va passar aquella nit, finalment em vaig decidir a escriure l’obituari, però soc honest explicant que aquella persona que l’escrivia mai l’havia llegit. Després d’allò és quan neix aquest repte, quan rebo la trucada de la seva editora, la Isabel Martí, dient-me que li havia encantat l’obituari. Ella em va obrir els ulls que realment Josep Maria Espinàs i jo, per una sèrie de casualitats, teníem molts punts en comú.

Caram. Expliqui’m.
Jo em dic Josep Maria, ell també. Jo soc del Barça, ell també. A mi m’agrada el país on visc, la llengua que parlo i el foment de la música en aquesta llengua, ell també. Però és que fins i tot ell també va començar a treballar de publicista, com jo. Espinàs sempre havia dit que era fidel a dues coses: a la seva pipa i a la màquina d’escriure amb la qual escrivia el seu article diari. Jo també tinc una fe devota per l’article diari. Totes aquestes casualitats em van portar a voler descobrir aquest senyor.

Espinàs, una persona que no només va destacar en el món literari, sinó també en el musical.
Jo sí que sabia que havia estat una figura cabdal en la Nova Cançó, però de la mateixa manera que ho sabia també és veritat que molta gent ho ha oblidat. Quan penses en la Nova Cançó no penses en l’Espinàs. Penses en els grans famosos d’aquella època. El capítol de la Nova Cançó, que és el capítol que també s’ambienta a Vilafranca i és per a mi, un dels capítols més importants del llibre, crec que és on es demostra més la influència en la posteritat que Josep Maria Espinàs ha tingut amb la cultura catalana. Penso que la seva obra literària no ha acabat de tenir una influència en el present i sí que el fet d’haver escrit l’himne del Barça ha deixat una empremta eterna. Ell és el fundador dels Setze Jutges, juntament amb la Remei Margarit i el Miquel Porter. Ell descobreix Raimon, Lluís Llach, Marina Rossell, Pau Riba, Jaume Sisa, que és la punta de llança del gran renaixement cultural del país, i Espinàs va tenir-hi un paper molt clau i vaig voler dedicar-hi un capítol exprés. Sense Espinàs possiblement ara no existirien ni els The Tyets, ni la Julieta, ni els Figa Flowers com tampoc Els Pets, Sau o Sopa de Cabra.

En un dels capítols vostè introdueix Vilafranca a l’escena.
Quan vaig llegir el pregó de la festa major de Vilafranca del 1969 em va impactar molt el fet que literalment jo hauria escrit el mateix. El signaria de cap a peus perquè és el pregó d’algú que no és de Vilafranca, però coneix Vilafranca; d’algú que estima Vilafranca i que diu que Vilafranca és del Penedès i que sense la connexió dels pobles del voltant Vilafranca no seria res. Si hagués d’escriure el pregó de la festa major de Vilafranca calcaria el que va escriure ell.

Una figura pionera, explica vostè, pel que fa a les noveŀles escrites en català i ambientades a la ciutat de Barcelona.
L’Espinàs es posa a escriure noveŀles de ficció en català, amb el català que es parla els anys cinquanta, dotze anys després de la fi de la Guerra Civil i en un moment en què el sistema literari català estava tocat de mort; vivia amenaçat per la seva existència i patia unes influències d’assimilació cultural i literària molt fortes per part de Madrid i del sistema literari espanyol. El franquisme pretenia convertir la literatura catalana en una cosa folklòrica. Hi ha una sèrie d’escriptors que decideixen tornar a escriure novel·la de ficció en català, i això és important perquè una literatura depèn principalment de la seva narrativa. Espinàs aconsegueix escriure noveŀles que en aquella època baten rècord de vendes.

I el reivindica situant-lo a l’alçada d’autors de la talla de Josep Maria de Segarra o Josep Pla?
Crec que d’aquí a uns anys aconseguirem que Josep Maria Espinàs entri en aquest cànon, igual que Segarra o Pla que, en un moment de la seva vida, van viure en l’ostracisme, però que després la història els ha coŀlocat al seu lloc. Tres autors que a banda de dir-se Josep i haver nascut el mes de març, són inclassificables.

Què diria a aquelles persones que mai s’han atrevit a llegir Espinàs o que simplement no coneixen la seva obra?
El més important és, d’una banda, l’originalitat que desprenen totes les seves obres, especialment les de no ficció. Aquell punt de vista irònic, curiós i original sobre qualsevol aspecte. Ara s’acaba de reeditar Els nostres objectes de cada dia, un llibre que dubto que a algú no li agradi. Jo els diria que l’Espinàs és un escriptor total i transversal capaç d’agradar a tothom perquè parla de les coses que li passen a tothom amb un estil molt planer, proper, sensible i tan íntim que el converteix en una espècie d’amic durant el trajecte de l’aventura dels seus llibres.

Afirmava fa poc que a Espinàs, potser com a tants d’altres de la seva generació, no el va ajudar el canvi analògic a digital. De la màquina d’escriure a l’ordinador?
Ell va ser un escriptor eminentment analògic, de paper, i tota la seva vida va escriure amb màquina d’escriure. Ell comença a morir en el moment de la història en què el món es transforma i tot comença a passar més de pressa i tot comença a ser més frenètic i tenim menys temps per adonar-nos de les petites coses que ens envolten. Crec que el segle XXI i la digitalització de tot han fet que visquem 24 hores del dia amb un batibull permanent d’estímuls comunicatius. Lliga amb la frase de l’Espinàs que deia “El món es posa en marxa quan tu t’atures”. És difícil aturar-se quan a la butxaca hi portem una bomba comunicativa i frenètica com és un telèfon mòbil. Crec que la seva mirada sobre el món va deixar de tenir gràcia quan nosaltres ens vam oblidar de mirar el món.

A través de la figura d’Espinàs ha descobert noves paraules?
Paraules no, perquè el seu estil és senzill i planer. Però a través d’ell he polit el meu estil. Jo fa un any escrivia d’una manera més recargolada i estilística. Ell va ser un petit renovador de la llengua. En aquest sentit, hi ha una anècdota, quan als anys cinquanta en una novel·la seva escriu la paraula ‘emprenyat’ i els seus editors el volen rectificar amb la paraula ‘enfadat’. Ell s’hi rebeŀla i aconsegueix posar ‘emprenyar’. En aquella època aquella paraula era un registre que la gent no veia tan clar. Espinàs ens va ajudar a normalitzar la llengua.

També et pot interessar

Comentaris