“És molt difícil de superar la gent que tocava flamenc abans i ja no hi és”
Entrevistem el guitarrista sevillà Raimundo Amador, que el 28 de gener tocarà al Casal de Vilafranca
Raimundo Amador, un dels grans guitarristes de la història, tocarà al Teatre Casal de Vilafranca el proper divendres 28 de gener (21.30h) per tancar les Festes de Sant Raimon 2022. Nascut fa 62 anys a Sevilla, va formar el grup Veneno amb el seu germà Rafael i amb Kiko Veneno i, sobretot, és conegut per haver creat Pata Negra, grup de culte entre 1978 i 1990 que va fusionar el flamenc amb el blues (de fet, va inventar el ‘blueslería’). Després va estar a la formació Arrajatabla i a meitat de la dècada dels anys noranta va iniciar una carrera en solitari que, de moment, porta 8 discs. L’últim, ’60 aniversario. Directo en casa’, és del 2019. A més, ha col·laborat amb grans estrelles musicals internacionals. Pel que fa a l’àmbit íntim, a la conversa telefònica amb el 3d8 parla amb orgull de la seva família: un pare músic que li va comprar la primera guitarra als 12 anys, els 7 germans (dos dels quals ja no hi són), dona, 6 fills i 13 nets.
Què oferirà el proper dia 28 en el seu concert a Vilafranca?
Els meus concerts són sempre imprevisibles, però bona part del recital estarà format pel darrer disc que he editat. Tot i això, aquest és acústic, i segurament amb els cinc músics que serem hi afegirem temes amb un vessant elèctrica. El que no podem potenciar és la guitarra flamenca, que és més difícil de tocar en concert que a l’estudi perquè costa molt de sonoritzar bé, per molt bo que sigui un tècnic de so.
Quins són els seus referents musicals?
Camarón de la Isla, Paco de Lucía, La Perla de Cádiz, Jimi Hendrix, B.B.King, Jeff Beck, Eric Clapton…
Tots són clàssics.
Sí, i el gran Miles Davis.
Té algun mètode per compondre?
No. Tots els moments són bons per compondre i tenir inspiració. Si estàs trist, et surt un tema més melancòlic; i si estàs alegre, et surt més alegre. El moment el notes. I després hi ha temes, per exemple Medio hombre medio guitarra, en què comences a compondre amb el baix.
Vostè ha format part de grups i té una llarga carrera en solitari. Què prefereix?
M’agrada tocar amb gent, però quan em sento més a gust és quan ho faig sol. Amb tot, vull que a Raimundo Amador no se l’associï a un solista, sinó a un grup. Tot i que canvio de músics, perquè la vida és així, m’agrada tocar sol. És veritat, però, que vaig gaudir moltíssim de l’època de Veneno i Pata Negra, el grup del qual estic més orgullós. Amb els meus germans Rafael i Ramon vam ser un trio que podríem anomenar-nos els Gipsy Brothers [riu].
B.B.King va dir que vostè era el millor guitarrista del món. Com rep aquesta mena de comentaris?
El trobo un gran elogi, però no hi estic d’acord. Algunes persones també m’han dit que els agradava als concerts més que el B.B.King, però a aquests els demano que no m’ho diguin més.
Modestament, doncs, no es considera més bo que ell…
Home, és clar que no! Per favor! Tocar més no vol dir que toqués millor. Vaig tenir la sort de fer gires amb ell des del 1995 i gairebé fins que va morir, al 2005.
Què li ha aportat tocar amb grans mestres de la música del segle XX?
Ha estat un orgull. Tenir de padrí Camarón, autèntic padrí del flamenc; B.B.King, el padrí del blues; i Björk, que fa pop, jazz, música àrab, flamenc i de tot… No li dic res més.
Li agrada, Björk?
Quan em van dir que estava buscant un guitarrista flamenc i que havia pensat en mi, jo ja era fan dels The Sugarcubes [grup de la cantautora islandesa]. Sí, em sembla genial.
Quina música escolta en els seus moments d’oci?
La veritat que una mica de tot: música hindú, àrab, blues, música africana… I Hendrix, B.B.King, Buddy Guy, Beck i molts d’altres.
Com veu l’estat actual del flamenc i el seu futur proper?
Hi ha de tot, però penso que passa per un bon moment. I em sembla la declaració com a patrimoni immaterial de la humanitat que va arribar una mica tard [el 2010], perquè és molt difícil de superar la gent que tocava flamenc abans i ja no hi és.
Per què les seves guitarres –més d’una dotzena– tenen sobretot noms de dones? Qui són?
No té un perquè concret, i no sempre és així. La Gerundina, per exemple, es diu així pel lutier que la va construir [Gerundino Fernández, el 1977, i a qui Amador li compra al 1982], tot i que en algun cas sí que es compleix, com en el de l’Antonia, que li vaig posar per la meva dona, a la qual també li vaig fer una cançó.
Quines característiques té La Gerundina perquè sigui la seva preferida?
Me l’estimo moltíssim. Li dec molt, i em sembla que la van construir per a mi. Vaig agafar guitarres com les que duia Paco de Lucía, però en un moment en què no anava gaire bé de diners (però tampoc me’n faltaven per menjar) vaig vendre una guitarra molt bona que tenia per comprar aquesta. Tot i això, em vaig penedir de vendre una guitarra, i no n’he tornat a vendre cap més. Si una se’m trenca, la faig servir per treballar la percussió. La Gerundina, a més, té una història darrere.
Quina?
El 1982, al final de la gira per les eleccions que van guanyar els socialistes, i després de tocar i anar de festa tota la nit a Almeria, on hi tinc família, vaig anar amb un cosí a tocar a la porta de la casa del Gerundino (al cel sia) per comprar-li la guitarra. Eren les 6 del matí. Anàvem alegres i es va enfadar, però quan va veure el resultat crec que va estar molt content.
Sap que l’Agrupació dels Raimons sovint ha portat Raimons coneguts a sopar per les seves festes i que per això vostè vindrà a Vilafranca?
Sí. Porten darrere meu des del 1995, quan vaig fer el disc Gerundina. Aleshores tenia l’agenda molt plena i ara, quan han pensat de poder fer un concert, ha estat l’hora.
Per quan hi haurà al mercat un novè disc en solitari?
En tinc un de preparat. Durant la pandèmia, i ja abans, estava enfeinat a l’estudi que tinc a casa, a Sevilla. Hi toco la guitarra i el baix, i un fill meu, les percussions. L’he gravat amb una taula Trident analògica, com les dels anys setanta, en què Queen va fer tots els seus discos.
