“Pau Casals veu el 1971 a l’ONU una oportunitat per donar a conèixer al món el seu missatge de pau”

24/10/2021 - 09:00h

Entrevistem Josep Maria Figueres, expert en Pau Casals, coincidint amb els 50 anys del cèlebre discurs que inclou l’”I am a Catalan”

Josep Maria Figueres –historiador, professor d’Història del Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1991 i expert en Pau Casals– ha publicat nombrosos llibres sobre temàtica històrica i el mateix Mestre. Els dos últims són ‘Pau Casals. Música i compromís’, una enciclopèdia al voltant del músic vendrellenc, i ‘Pau Casals. Homenatge a Pau Casals (1876-1973)’, en el marc d’una col·lecció de la Generalitat sobre catalans iŀlustres. El 3d8 hi va parlar divendres amb motiu del cinquantenari de l’estrena de l’Himne de les Nacions Unides.

Com li sorgeix la passió per a la investigació sobre Pau Casals?
El 2005, la Fundació Pau Casals em demana que sigui assessor històric de l’exposició “Pau Casals i l’exili”, que repassa la seva segona part de la vida, des del 1939 fins a la mort, el 1973. Casals converteix l’exili en resistència contra el franquisme, a favor de la llibertat i la justícia i en un clam en el seu combat per la pau expressat a El Pessebre, i a partir del coneixement arran d’aquest encàrrec m’adono que Casals és un personatge que, a més de músic, té un corpus. A més, ningú havia fet el que era la recopilació de les seves paraules en escrits, cartes de protesta, entrevistes i parlaments i, per tant, el vaig començar a investigar a partir de la premsa d’exili i el periodisme, un altre centre d’interès de la meva labor. Va sortir-ne el llibre Pau, pau i sempre pau, que va publicar la Generalitat, s’ha traduït al francès i ara a Puerto Rico el publicaran en castellà.

Què destacaria de Pau Casals com a personatge?
La coherència, amb un pensament lineal. Diu que un ha de ser coherent amb un mateix, perquè és amb qui ha de dormir i estar bé. I després la fidelitat, primer a la seva mare i després al seu país –Catalunya–; la seva exigència i afany de perfeccionisme i el seu amor per la música, la seva passió. Tanmateix, també diu “soc persona” i té transcendència pel seu humanisme. Casals no diu mai “toco i prou”, “componc i prou”, “dirigeixo i prou”… El que fa és entendre la vida com un escenari en el qual ha de deixar petjada i, per tant, vol que els infants aprenguin música i que tothom en gaudeixi, de la música. Deia que la música era un llenguatge universal que entén tothom i que dona un component d’espiritualitat. Pau Casals no és inteŀlectual ni de fer grans discursos, tot i que si ha de fer-los els fa. Sobretot, toca.

De cartes n’escriu un munt…
Milers, tot i que també ha de demanar ajuda a amics per respondre als exiliats que l’escrivien. Hi ha molta diferència entre l’epistolari d’abans de la Guerra Civil (que és bàsicament musical, humà i amb grans especialistes) i el de després, quan ja és gran per l’època. El llibre que fa en Quim Torra sobre la correspondència amb el traumatòleg Josep Trueta és extraordinari… De la segona etapa hi ha moltes cartes escrites a mà pel mateix Casals i a màquina a càrrec de la seva dona, Marta Montáñez. Les que tenen més valor emotiu són les fetes a mà.

Pau Casals va estar molt controlat pel franquisme. Quina influència política podia tenir?
Molta. Traslladat a avui dia, per exemple, imaginem alguna personalitat molt coneguda de Síria, amb molt de prestigi internacional i que es trobés exiliada com Casals durant la dictadura. Per tant, no és res més del que els sociòlegs en diuen transferència de prestigi o capital polític que té acumulat algú. En el cas de Pau Casals, a més, el van a buscar els periodistes; poques vegades és a l’inrevés. En política, però, no hi guanya res; més aviat hi perd.

De Pau Casals destacaria la seva coherència, la fidelitat -primer a la seva mare i després al seu país-, la seva exigència i afany de perfeccionisme i el seu amor per la música, la seva passió”

Josep Maria Figueres


Sobretot pel que fa al màxim que pot tenir un músic, que és tocar, com a protesta per les dictadures…
Sí, perquè té uns valors i és en un moment que hi ha una gran polarització social. I no és com ara, que s’està perdent la consciència de classes… Als anys 30, Europa lluita contra dues concepcions: l’Estat totalitari i l’Estat democràtic. Havies d’estar amb un o l’altre, perquè si estaves al mig rebies clatellades de tot arreu.

Què podia suposar per al franquisme l’històric “I’m a Catalan” de Casals?
El franquisme no el pot destruir. Casals deixa de tocar desenganyat quan té el suport d’Estats Units. Els presidents dels Estats Units, encara que ho vulguin, no poden alterar l’estructura existent. A l’Estat espanyol hi ha oleoductes que porten el petroli, bases americanes de comunicacions i d’aviació que encara avui hi són, però el mal que pogués fer Pau Casals al franquisme era de deteriorament d’imatge, d’erosió del suport i de fomentar les lluites internes entre famílies del franquisme. No és el mateix un falangista absolut que un monàrquic liberal, per no parlar d’un catalanista de la Lliga i un republicà conservador… Si personalitats com Casals o Picasso actuen com actuen reforcen la imatge de països com Mèxic, que no reconeixen a Franco, i són abanderats en la causa contra el franquisme. Als anys seixanta s’aguditza tot amb els conflictes obrers i estudiantils, i Casals el que fa és donar arguments i dir, per exemple, que no es tracta de delinqüents ni de perturbadores del orden público ni malhechores. Amb el seu comportament, Pau Casals dona arguments i un reconeixement moral a tots els lluitadors antifranquistes.

I què suposa per a Alemanya i Rússia la decisió del Mestre de no tocar-hi?
Per als melòmans, una desiŀlusió, perquè Pau Casals era el màxim intèrpret de Bach. Pel alemanys, l’Estat tira a la seva. Aquest comportament representa un desgast i una deslegitimització del poder, però va a la seva i, com en el cas de Somoza o Ceausescu, en el moment més impensat poden caure. Els inteŀlectuals i artistes com Casals el que fan és un reactiu o catalitzador. Com a la química, que no és la causa d’un procés, però l’accelera. Per això el franquisme el convida a tornar, d’una manera sibiŀlina, o neutralitzar els seus actes a través de les ambaixades i consolats a tot el món.

Un cop exiliat, Casals només torna una vegada a Catalunya…
Sí, per a l’enterrament de la Frasquita [Francesca Vidal Puig]. L’autoritzen a anar al Vendrell amb un passi especial. He tingut la sort de parlar a París amb el músic Narcís Bonet, que va estar amb ell allà i la conversa amb el qual em servirà per a la biografia extensa que vull escriure.

S’ha publicat molt sobre Casals, però encara deu faltar força per dir…
Molt! S’ha publicat molt i també falta molt per publicar i per saber. Per una banda hi ha tota la documentació legal que té la seva vídua, amb nombrosos contractes amb discogràfiques i grans representants musicals, que són importantíssims per entendre la seva projecció internacional; i molta documentació privada. I, d’altra banda, hi ha una gran quantitat de material en arxius d’arreu. Només a Le Figaro, The Times o a The Washington Post’ hi ha tres o quatre articles anuals sobre Pau Casals… Pot sortir tot un llibre sobre Pau Casals i la seva vinculació amb molts països del món, per exemple, Rússia, Alemanya, Japó, Anglaterra… I tots ells molt interessants.

Casals es va inventar la manera de tocar el violoncel. Hi ha un abans i un després, i entenc els qui travessaven l’Atlàntic per anar a escoltar-lo a Prada de Conflent”

Josep Maria Figueres


Pau Casals va exceŀlir amb el violoncel…
Es va inventar la manera de tocar aquest instrument. Hi ha un abans i un després, amb Casals, i entenc els qui travessaven l’Atlàntic per anar a escoltar-lo a l’exili de Prada de Conflent. Tampoc no és casualitat que les millors biografies i llibres sobre Pau Casals els hagin promogut intèrprets de violoncel, perquè saben que és un fora de sèrie.


Pel que vostè ha estudiat, què li va suposar a Pau Casals l’encàrrec per fer l’Himne a l’ONU?
Ja era la segona vegada que hi anava amb el seu amic U Thant com a secretari general i accepta l’encàrrec, tot i que es fa pregar una mica amb cartes d’un any abans, amb goig pel reconeixement personal que significa i com una oportunitat i altaveu per donar a conèixer al món el seu missatge de pau. Per tant, utilitza aquesta tribuna i dona el millor que té, que són les peces musicals de Bach, com fan altres músics; però també ell hi tocarà El cant dels ocells i parlarà. Per tant, és un honor per a ell. Diu: “És l’honor més alt que he rebut en la meva vida”, perquè l’encàrrec no és d’un sol estat, sinó la suma dels estats del món. Casals tenia la clau de moltíssimes ciutats i havia perdut el compte de doctorats honoris causa, però aquell dia a les Nacions Unides té una oportunitat única.

I com s’ho agafa?
Amb serietat. Diu el que ha de dir i pensa molt bé un contingut en què hi surt tot: primer, per a qui ha forjat la seva personalitat, que és la seva mare. El seu pare volia que fos fuster i el comte Murphy, amb les beques que li donen a Madrid, compositor d’òpera. Com a tal seria mediocre i com a fuster, dolent [riu], però com a músic era petit i escoltava, reproduïa i llegia notes abans que no va parlar. Casals adorava la seva mare, i si fa la casa a Sant Salvador del Vendrell no és per anar a descansar a la platja, és per a la seva mare. A tots els llocs on s’exilia no veu el mar, per exemple, i podria haver triat un destí de costa…

Pau Casals adorava la seva mare, i si fa la casa a Sant Salvador del Vendrell no és per anar a descansar a la platja, és per a la seva mare”

Josep Maria Figueres

Marta Casals diu que el Mestre va improvisar el seu discurs a l’ONU…
Li va sortir el que va dir perquè ho tenia molt interioritzat, perquè sobre Catalunya va parlar i escriure molt –els exiliats sabien que amb en Casals s’hi podia comptar i sempre era receptiu amb les seves demandes–; i també té interioritzada la defensa de la pau, l’amor a la seva mare, la defensa d’una Catalunya perseguida i discriminada i la lluita per uns conceptes que ell associa i que són la llibertat i la justícia. Altres parlaments sí que se’ls havia preparat i llegit, però aquest el tenia molt interioritzat i meditat, i havia de ser curt.

Com li va sorgir a vostè el projecte d’elaborar la biografia d’Enciclòpia Catalana sobre Pau Casals?
M’ho va demanar la mateixa Enciclopèdia Catalana i va ser l’obra Pau Casals. Música i compromís. I la Generalitat em va demanar Homenatge a Pau Casals.

Quins són els seus propers objectius al voltant del Mestre?
A banda de les traduccions revisades i actualitzades de dos llibres que vol publicar la Universitat de Puerto Rico, vull publicar la seva biografia. La d’Enciclopèdia és una obra esplèndia, monumental i extensa, però m’agradaria una edició popular i més assequible. Entenc una biografia com un resum de la vida que no sigui només repetir concerts i discursos. El que faig com a historiador professional és anar als arxius i consultar documentació. També vaig a les hemeroteques per consultar premsa i als gabinets personals per consultar cartes. Aquestes tres fonts renoven la visió que se’n té, perquè fins ara el que hi ha publicat són les mateixes paraules de Pau Casals.

Però tot barrejat no li distorsionarà aquella coherència de Casals de què em parlava al principi, entenc…
No grinyola res, però els matisos són importants, i és com llegir una cosa amb poca lluny i la mateixa cosa amb un focus a sobre. Per exemple, ell fa un determinat concert, però jo li puc explicar també què va fer l’ambaixada espanyola per impedir-lo, el ressò que va tenir a la premsa i com en parla en cartes amb els seus amics. Veiem que el concert d’estrena d’El Pessebre a Acapulco no el fa allà per reconeixement de Mèxic –perquè no sabia on fer-lo–, sinó gràcies a l’empresari català Josep Garcia Borràs. Casals volia estrenar aquesta oració religiosa a la seu del catolicisme, el Vaticà, i no pot perquè no hi deixen fer concerts; tot i que també l’acabarà fent, en el darrer concert de la seva vida, a Jerusalem. Un concert itinerant durant 20 anys amb orquestra, solistes i un cor com és El Pessebre no s’ha vist mai més enlloc.

També et pot interessar

Comentaris