“La gràcia de la poesia és que es pugui convertir en una altra cosa segons la interpretació del lector”

Avatar
23/04/2021 - 10:00h

Jaume Rafecas entrevista el poeta i escriptor Jordi Llavina arran de la publiació del poema “L’anell”

Jordi Llavina acaba de publicar ‘L’anell’, un altre poema que m’ha tornat a encisar i que segons el pròleg és aproximadament un dietari o una memòria d’uns dies passats a París per l’autor amb una amiga seva. Una edició acurada i elegant, amb un cos de lletra apta per a les vistes cansades (potser de tant llegir).

No t’han donat cap premi, per aquest llibre…
No, perquè hi ha llibres que no es presenten a premis; en tot cas, en podria venir algun per obra publicada, però hi ha molts llibres de poesia i per tant… ja està bé que no tingui premi.

Això que ‘Ermita’ sigui el núm. 45 i ‘L’anell’ el 54 de la Col·lecció Mitilene de l’Editorial Meteora és un atzar feliç o ho heu fet coincidir per alguna càbala supersticiosa?
És un atzar absolutament feliç i fortuït, i a més a més cal dir que aquest és l’últim llibre de poesia d’aquesta col·lecció.

L’amor, l’amor, l’amor… (malgrat la ‘Cançoneta lleugera de la pesca amb cercapous’ i altres fragments).
Sí, es un dels temes. Jo crec que no és l’únic, i a més a més, la visió que se’n dona és molt desesperançada. Ara no escriuria aquest poema, ara estic en una etapa molt diferent, gairebé antipòdica.

Aquest llibre és el relat d’uns dies passats a París amb la teva amiga… Què ajuda més, a la creació poètica, l’eufòria de l’enamorament o el buit del comiat?
Segurament el buit del comiat, però en el cas d’aquest poema, el primer estímul, la primera empenta és la imatge de l’anell, que és un fet real: amb la meva millor amiga, l’Anna Relats, vam anar a París, on era aleshores la meva filla, i un dia em va parlar d’aquest anell (que duia posat), de la significació d’aquest anell… I arran d’això vaig pensar que tots necessitem aquest anell, aquesta mena de protecció, d’escalf… i per això el llibre també gira a l’entorn d’aquesta idea del refugi de totes les coses que tenen forma circular, que t’abracen.

Jo diria que ets una ànima feliç, però a voltes sembles una ànima turmentada…
Sí, a voltes, o sovint, sobretot en els llibres puc semblar una ànima, no sé si turmentada –això potser és excessiu–, però sí una mica atribolada. Ara, per exemple, existencialment em sento molt feliç, perquè hi ha una sèrie d’elements que l’any passat –pandèmia a part– eren més problemàtics i ara no ho són, i a més ara estic en un moment molt bo en tots els aspectes. Però probablement els llibres sempre registren els moments en què els buits són més presents, o en què són més evidents les falles… Jo, en general, amb 53 anys que tinc, he estat bastant feliç, no em queixo, al contrari. Penso que he tingut una vida fàcil, aprofitada i vull creure que profitosa. Però sí que és veritat que en els llibres tendeixo a fer-hi cabre les arrugues en el teixit del viure.

PUBLICITAT

Tens la llengua a dins, com una base de dades infinita, i la vas traient –segons et convé– per donar forma a cada idea que t’arriba. Vull dir que la riquesa que exhibeixes sembla fàcil…
Per mi això és un elogi, perquè és l’altra cara de la moneda de quan em diuen “He llegit el teu llibre, però ho haig de fer sempre amb un diccionari”. Em diuen això en el sentit que han après paraules noves, entenc que ho diuen en un sentit elogiós, però per mi és un demèrit, perquè jo voldria que res no faci –no vull dir perdre el temps, perquè consultar un diccionari no és mai perdre el temps– no faci torbar la lectura d’un llibre, perquè a més a més no cal, ho pots entendre pel context… Però tal com ho formules tu és el que jo pretenc, que la poesia no posi esculls abans de començar-la a aprofundir, que no hi hagi elements que formalment –i la llengua és l’element formal més important, perquè és la primera matèria– te’n dissuadeixin, te’n mantinguin al marge. Que la llengua no sigui un obstacle, sinó més aviat una manera de fer-te lliscar cap a dins del missatge. I sí, la llengua hi és, perquè jo em passo la vida llegint, i perquè tinc una llengua viva i no afectada –com la teva– perquè hem tingut la sort de tenir uns pares que parlaven normal; només cal això, que parlin normal, no com es parla tan sovint, oi…?

Hi vas alternant fragments de prosa poètica narrativa amb fragments que –alhora que més poètics– són molt més profunds, filosòfics, vitals… (‘El cercle viciós de l’amor’, p. ex.). Les rúbriques, oi?
Sí. És curiós, tal com ho planteges, perquè hi ha el relat, que és molt prosaic, que gairebé és una crònica periodística de tres dies passats a París amb una persona estimada (i amb una altra persona encara més estimada, que és la filla), i dins d’aquest relat hi ha moments molt transcendentals i d’altres que no ho són gens, i en canvi hi ha el contrapunt del que jo en dic les cançons –encara que no tot siguin cançons, perquè hi ha dos sonets, dues tankes, etc.– que tenen la intenció de llegar la quinta essència lírica, que la poesia se sostingui sobretot per aquestes peces. Per mi era molt important fer un tipus de poesia que fos cançó lleugera, lleugera en el dir, no tant en l’expressar, en com es formula… Crec que la gràcia d’aquest llibre és el doble eix relat-cançons.

Un artista plàstic ‘veu’ la seva obra abans de començar a posar-s’hi. Tu també ‘veus’ el poema, davant d’una imatge que et captiva?
No. Jo acostumo a començar a escriure sense tenir un pla gaire preconcebut. Hi ha una vaga idea –que en aquest cas va ser la de l’anell– i tenia clar que volia fer alguna cosa que parlés sobre coses circulars, que reflexionessin sobre aquest temps circular, que és una mica la matèria del llibre.

En l’anell, ¿els teus crítics hi han trobat més simbologia de la que hi aboques tu mateix?
Segurament que sí. És probable que molta gent hi hagi vist més del que en principi jo hi posava.

PUBLICITAT

La teva amiga Anna Relats es diu realment així? Perquè podries tenir també l’amiga Anna Poemes, l’amiga Anna Contes, l’amiga Anna Tankes, l’amiga Anna… Amb la teva tendència a fer confondre el lector entre el que és autobiogràfic i el que és inventat…
Es diu Anna Relats Manent, sí. Manent també és un cognom d’ascendència literària… però es diu Relats, sí.

Malgrat les nombroses cançons que incorpores, i que hi ha alguns heptasíŀlabs, els octosíŀlabs et continuen agradant molt… és la teva mesura preferida, junt amb el sonet?
Crec que sí. Em fa l’efecte que tant el decasíŀlab com l’octosíŀlab són dos versos que s’adiuen molt a l’alè de la llengua catalana. I generalment em va bé, escriure amb un metre definit, perquè trobo que ordena, que endreça el que vull dir.

El ‘Sonet del gos i del desig’ és un cant al celibat?
No… no, al contrari. Diria que és un cant a qui està una mica desesperat per mor de sentir massa desig i mira de cenyir-lo una mica, d’ofegar-lo una mica. Podria ser-ho perfectament, perquè diu “no vull sentir més desig”, però és impossible, deixar de sentir desig, mentre ets viu, i per a les persones que som vitals i sanguínies encara és més impossible.

‘La Balada del setge de la ciutat (una pintura)’ és una crítica del conservadorisme del benestant mirant-se el melic?
La intenció tampoc no era aquesta. Totes les cançons tenen algun motiu circular, com la muralla. En aquest cas és una muralla diferent de la del conte que explica la mare… És una història llarga –potser massa llarga– perquè jo tenia ganes d’explicar una escena vagament medieval. Però això que deies tu, jo crec que és la força, la gràcia de la poesia, que es pugui convertir en una altra cosa segons la interpretació del lector.

I la ‘Querella entre la finestra quadrada i l’ull de bou’, un cant a l’esperança i la llibertat?
Segurament. En això sí que hi estic més d’acord, perquè vaig pensar que una figura circular molt potent és la de l’ull de bou. Vaig començar-hi a pensar, vaig fer veure que era una de les converses que havíem mantingut l’Anna i jo –cosa que no és certa– i és evident que després d’un clima apesarat hi ha d’haver alguna mena de respir, no?, i en aquesta cançó hi ha aquest respir.

Perdona la meva gosadia impertinent i pobra, però encara que no em considero del tot llec en la matèria, no vaig copsar –entre moltes altres coses– que el ‘Sonet de la rodona gola de la gàrgola’ –que m’agrada molt– reflexionés “sobre la matèria fumosa de la civilització actual”. El Fonxo Blanc va contestar magistralment a un que li va dir que el que escrivia no s’entenia: “No em diguis ‘no s’entén’. Digue’m: ‘t’he llegit i no t’he entès’”. I tu mateix, sobre aquest sonet, deies a Instagram: “No perdeu el temps amb noveŀles per passar l’estona, ni amb llibres sobre programes de TV, l’únic objectiu dels quals és fer encara més rics els magnats de les productores mafioses. Versos, calen!”. Tot això t’ho dic per preguntar-te, tot demanant-te disculpes una altra vegada, ¿no seria encara més plaent i més popular, la poesia, si s’entengués més fàcilment?
La pregunta està molt bé, però jo, si de vegades tinc un cert escrúpol sobre el que escric, és que trobo que s’entén massa bé. És a dir, tinc por que algú pugui pensar que els meus poemes són molt obvis. És impossible que una persona agafi aquest llibre i no el pugui seguir; s’entén perfectament. Jo faig una poesia de to realista moral en què sí que és veritat que hi ha moments –aquest sonet n’és un clar exemple– amb un punt d’abstracció, un punt de complexitat més gran.

Moltes gràcies, Jordi, i enhorabona.

També et pot interessar

Comentaris