“En néixer, als meus pares els van dir que aniria en cadira de rodes tota la vida”
La de la Isabel Soto és una història de superació perquè amb sacrifici i esforç ha sabut conviure amb una hemiplegia
Nascuda a Vilanova i la Geltrú, Isabel Soto viu des de fa uns mesos amb els seus pares i una germana al barri de la Girada de Vilafranca del Penedès.
Nascuda l’11 de novembre del 1985 a la Clínica del Pilar de Barcelona, el seu va ser un part prematur (va arribar al món als sis mesos de gestació) que el seu germà bessó no va poder superar. Quinze dies després tot anava bé, fins que Soto va patir un vessament cerebral que li va afectar la mobilitat del cos. En el seu cas li va quedar malmesa tota la part motora dreta, especialment la mà i el peu, i la situació va desencadenar en una hemiplegia, és a dir, una paràlisi que es presenta a la meitat del tronc i a les extremitats del mateix costat.
Al néixer els metges es van situar en el pitjor dels casos i van alertat als pares de la Isabel que en el futur no parlaria, no caminaria, no podria estudiar ni raonaria per ella mateixa. També els van dir que quedaria en una cadira de rodes per tota la vida. Lluny de rendir-se ni abaixar els braços, van començar una odissea entre diferents metges i especialistes per conèixer opinions i veure què podien fer. “Ells volien trobar la millor solució per a mi”, explica la Isabel, que de petita no caminava i només podia anar de quatre grapes. Finalment van trobar un metge de Barcelona que els va dir que “no guanyaria una cursa però podria fer una vida normalitzada amb el suport de psicòlegs, fisioterapeutes i psicopedagogs”. Quan tenia tres anys la van operar de les cames, un procediment que li van repetir a peus i malucs als sis anys. “Van ser unes operacions que em van ajudar a caminar i, sobretot, a poder tenir més estabilitat”, recorda Soto.
Fins als vuit anys va assistir al Centre d’Estimulació Precoç del Garraf. Després va haver de fer molta fisioteràpia, que mai ha deixat, amb la consegüent despesa que això generava als seus pares en una família de nou germans. “En aquell temps no hi havia cap possibilitat que l’administració pública pogués cobrir les despeses per la rehabilitació”. Cal destacar que al fisioterapeuta hi va dos cops a la setmana durant una hora, però ella, a banda, té una bicicleta estàtica a casa per poder fer exercicis que li recomanen.
Soto va cursar l’ensenyament infantil, primària i la secundària al col·legi residència de l’Arboç i el batxillerat a al col·legi SPEH Tres Torres de Barcelona per acabar titulant-se en un Grau Superior en Educació Infantil i després en Educació Social. Ara està estudiant la carrera de Psicologia. “En la meva etapa estudiantil jo feia el mateix que la resta, amb la diferència que a l’hora dels exàmens em donaven més temps per poder-los acabar”. Escriu amb la mà esquerra perfectament i ressalta que en tot moment ha tingut el suport dels pares, família i germans, professors…: “Tots m’han ajudat molt a ser on soc”, explica.
Fa uns mesos va trobar feina d’educadora social al Centre Ocupacional de la Fundació l’Espiga. Treballa amb nois adults que per la seva condició física o psíquica no poden treballar de manera convencional. “Els ajudo a fer les activitats del seu dia a dia”, explica. També fa de suport a aquestes persones en totes les necessitats bàsiques (els dona menjar, els porta al servei, etc.). “Haver trobat una feina em fa sentir bé perquè veig que malgrat tenir una discapacitat i haver passat per situacions semblants, potser els puc ajudar millor que una altra persona”.
La Isabel ha volgut explicar el seu cas per mostrar a la societat que avui dia, mitjançant la lluita i el treball, es poden aconseguir molts objectius. Així, tot i que no pot conduir, és capaç de fer totes les tasques domèstiques.
Té les amistats de tota la vida i a Vilafranca s’hi sent molt a gust, com a Vilanova. Explica que vol quedar-se aquí molts anys i que una de les seves iŀlusions més grans hauria estat fer la carrera de Periodisme.
