“Els antics guerrillers de Colòmbia van crear un partit polític i tenen congressistes”
Entrevista a la presidenta de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, María del Rosario Vásquez.
María del Rosario Vásquez és la presidenta de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, formada per 34 entitats catalanes, amb seu a Barcelona i que treballa des de Catalunya per a la cooperació i els drets humans al país llatinoamericà. És de les primeres entitats que va començar a treballar amb els sectors socials, ONG i governs locals, com l’Agència Catalana de Cooperació, ajuntaments i la Generalitat. A Colòmbia, aquesta activista pels drets humans va ser coordinadora regional de la campanya colombiana contra mines antipersones, amb projectes d’atenció a víctimes i d’aplicació de polítiques públiques d’educació en el risc i de desminatge humanitari. Vásquez, metgessa i que sempre ha estat vinculada al moviment feminista i a processos comunitaris de no violència i construcció de la pau, va arribar a Catalunya fa 15 anys com a refugiada i recentment ha estat a Vilafranca per una xerrada organitzada per l’organització Amnistia Internacional.
Defineixi la taula d’entitats que presideix…
És una confluència d’organitzacions socials que treballa amb les poblacions vulnerades i que ha creat un espai de treball amb l’interès de donar suport al cessament del conflicte armat a Colòmbia i a les negociacions per a l’acord de pau.
Posi’m un exemple del que pot fer…
Hi ha una entitat que es diu Cooperacció i que treballa en una zona de Colòmbia molt afectada pel conflicte armat i que es dedica, sobretot, a propiciar que les dones puguin organitzar-se. Organitzacions com aquesta treballa per donar-los projectes productius i recursos per poder extreure els coŀlectius que es troben en l’extrema pobresa i perquè no estiguin obligats a agafar una arma.
Quins coŀlectius ajuden, a més de les dones?
Els camperols, sovint situats entre diversos focs: el del govern, el de la guerrilla i el dels paramilitars. Com en tots els conflictes armats, és la població civil la que es veu expulsada de casa seva. El conflicte a Colòmbia és bàsicament per la tinença de les terres, per la qual cosa s’expulsa els camperols per poder explotar-les amb un ús iŀlícit o simplement per augmentar la riquesa. L’ús extensiu de la producció de la terra és un problema i el gremi ramader de Colòmbia, que és poderós, s’ha aliat amb actors armats per expulsar-ne la gent.
Què hi poden fer les autoritats?
Per primera vegada en més de 200 anys de vida republicana, Colòmbia té un govern amb una postura més alternativa al bipartidisme que hem tingut sempre, del Partit Liberal i el Conservador. Els partits d’esquerres es van unir i van poder escollir molt clarament el president [Gustavo Petro], però que té unes dificultats gravíssimes per governar. Una cosa és tenir el govern i una altra, el poder, que continua sent dels mateixos: els amos dels mitjans de comunicació. Acusen el president de terrorista perquè en el seu moment va ser un guerriller. Colòmbia és un país amb 60 anys de conflicte armat i, esclar, això té conseqüències. Si en va tenir la Guerra Civil espanyola en 3 anys… Cal acostumar-se al que no pensa com tu.
Com es porta aquesta situació socialment?
Hi ha molts conflictes i cada vegada hi ha més polarització per uns mitjans de comunicació poderosos, que, per cert, molts són propietat d’empreses espanyoles i que contribueixen enormement a aquesta polarització amb les ‘fake news’ i amb titulars escandalosos que no tenen res a veure després amb el que llegeixes al text de la notícia. És molt trist i greu que el sector social més desprestigiat a Colòmbia siguin els mitjans de comunicació.
Què fan els antics militants de la guerrilla de les FARC?
Un cop desmobilitzats, van crear un partit polític i tenen congressistes. Prefereixo que estiguin al Congrés que tirant trets a la muntanya. Les bases de la guerrilla són camperols i molts són objectiu i víctimes de grups d’ultradreta, que no volen que cultivin les terres i es guanyin la vida. Hi ha molts dissidents de les FARC.
Per què va venir vostè a Catalunya?
Hi vaig arribar fa 15 anys i vaig soŀlicitar asil perquè a Colòmbia estava amenaçada. Va ser un procés de 6 anys que és victimitzant perquè la concessió d’asil, a Colòmbia i a tot arreu, depèn de la relació amb el país. L’estat que concedeix menys asils de la Unió Europa és l’espanyol. Jo sóc metgessa i coordinava una campanya contra les mines antipersones en una regió del país on hi havia moltes víctimes. M’arribaven a casa fotos de la meva filla des que sortia de casa fins que arribava a l’escola o paquets regal que obries i era una nina amb sang. Ens tenien controlades i al final no vaig poder més i vaig fugir.
Com ho va poder fer?
A través de la Taula per Colòmbia, que concedia una beca d’estudis a l’Escola de Cultura de la Pau, i el govern català em va oferir de quedar-me. En principi venia per un any, però ja no vaig tornar perquè quan s’estava esgotant van tornar les amenaces.
Té fills, entenc…
Sí, un noi i una noia, que van haver de canviar de ciutat i de regió. La decisió de quedar-me aquí va ser molt difícil, sobretot per la meva filla, perquè no ens havíem separat mai.
Quina és la seva vinculació amb Amnistia Internacional, per la qual ha estat a Vilafranca fent una xerrada?
Hi tinc una vinculació molt propera perquè és una organització que sempre ha tingut un interès enorme per la situació social i política a Colòmbia, i ha estat una caixa de ressonància sobre les vulneracions de drets.
Quantes persones colombianes hi ha a Espanya?
Unes 80.000. Som un país d’uns 43 milions d’habitants, però més d’un milió vivim fora de Colòmbia.
Donada la situació a Colòmbia, com veu el seu futur?
Fonamentalment, no perdré mai l’esperança i penso que al govern, si se’l deixés governar mínimament i no hi hagués l’assetjament que pateix, podria durar. Les reformes que vol fer no s’han vist en la història d’un país que és el que concentra més terres en poques mans i que podrien tancar la bretxa entre els rics més rics i els pobres més pobres. Si això passés, seria possible un altre país. Vull pensar que això és possible i que el govern actual té tots els papers per poder fer-ho.
A veure, doncs…
El president Petro és un demòcrata d’esquerres que dona garanties a la dreta perquè s’expressi, però a l’Amèrica Llatina hi ha moltes veus, com Milei a l’Argentina, que aposten per la mà dura, i això fa créixer la delinqüència.
