“A pagès, encara que sembla que l’home és el que ho domina tot, la dona hi té molt a dir”
Entrevistem, Carme Montserrat, l’autora de la novel·la “Ella, la noia” que dimecres es presenta a Sant Sadurní
Carme Montserrat és llicenciada en Dret i ara està jubilada. Ha desenvolupat la seva carrera professional sempre a l’Administració. La seva passió i arrelament al Penedès, terra que l’ha vist créixer des dels 8 anys, quan va venir a viure a Sant Sebastià dels Gorgs, l’han portat a estrenar-se com a escriptora amb ‘Ella, la noia’ (Editorial Trípode), una novel·la que transcorre entre vinyes durant les últimes dècades del segle XIX i les primeres del segle XX, abans de la Guerra Civil. Dimecres, a les 7 de la tarda, el presenta a la biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní.
‘Ella, la noia’ és la primera novel·la que publica. Què la va portar a escriure-la?
Escriure m’ha agradat sempre. De jove, cap als anys seixanta, treballava en un organisme oficial, l’Extensió Agrària, que actualment seria el Departament d’Agricultura, i coŀlaboràvem amb un setmanari local. Crec que es deia El Panadés, Prensa del Movimiento, i jo era l’encarregada de fer les coŀlaboracions. Després sempre he escrit, però mai havia publicat. Moltes coses les he estripat i d’altres les guardo al calaix. Quan em vaig jubilar vaig pensar que podia aprendre a escriure de debò i ho vaig fer a través de cursos de narrativa a l’Ateneu Barcelonès, i això em va portar a llançar-me a l’aventura de l’escriptura.
I per què ara, als 75 anys? Era una assignatura pendent que tenia de jove?
Doncs perquè mai és tard. La literatura m’ha agradat tota la vida. Vaig fer la carrera de Dret quan ja era gran. A la meva joventut volia fer Magisteri i també Filosofia i Lletres, però per diferents motius, no va poder ser. Potser la fil·loxera en va tenir part de culpa, no ho sé. M’agrada llegir i escriure, soc una mica rata de biblioteca. Tot el que és literatura i història m’interessa i m’agrada.
L’obra està ambientada al Penedès?
No necessàriament. Està ambientada en una zona vinícola que no té perquè ser el Penedès. Sí que és cert que cada espai de la novel·la el veig aquí, però també en altres llocs. Pot ser el Penedès, però també podria ser el Camp de Tarragona o qualsevol altra terra vinícola. Els noms dels paratges i d’alguna de les finques que surten a la novel·la algun dia van ser reals perquè m’he inspirat en documents antics familiars.
El seu relat iŀlustra la lluita d’una dona pagesa en una societat clarament patriarcal.
Sí, potser massa dominada per l’home. Encara que a pagès el patriarcat és molt present, les dones sempre hi han tingut molt a dir i a fer. I a Catalunya, no sols a pagès, sinó en qualsevol àmbit. Pensem en la figura de Dret Civil de la vídua usufructuària, on en aquestes circumstàncies en cap família es mou una fulla sense el seu vistiplau perquè es converteix en senyora i majora de la família, i d’ella depèn tot.
Què hi ha de ficció i de realitat, a la seva novel·la?
Els personatges són pura ficció, però estan basats en una trista realitat: la pèrdua dels conreus, la submissió dels fills als pares… Però, per sobre de tot, l’anhel d’una dona jove, intel·ligent i un punt rebel a viure la seva vida, encara que no se’n surt fins que, per a ella, el sol comença a pondre’s. Hi surten tres personatges sadurninencs com en Raventós, en Mir i en Capella, que avui formen part de l’imaginari popular.
Per quin motiu va voler introduir-hi el tema de la fiŀloxera?
Com que tracta la vida d’una família en una zona vinícola a finals del segle XIX i principis del XX l’havia d’introduir forçosament, perquè va ser en aquella època quan la fil·loxera va entrar a Catalunya i va fer estralls, i totes les famílies vitivinícoles tant del Penedès com de la resta del país la van patir. El que no he volgut fer és un tractat sobre la fil·loxera, ja que no està al meu abast.
Utilitza algunes paraules que per a determinats lectors no són habituals.
Reconec que potser hi ha paraules a què el lector no està avesat, paraules que en el mateix àmbit rural s’estan perdent. Si a algun pagès jove li parles d’aixart, potser no sabrà què vol dir, ja que ara tot es planta empeltat. Però que la gent no es refiï només del Google. Han d’anar a l’Alcover-Moll, el diccionari català-valencià-balear, i totes aquestes paraules hi apareixen i, a més, les relaciona amb totes les comarques on les fan servir. Aixart, precisament, s’utilitza al Penedès i al Vendrell.
Quant de temps va necessitar per escriure l’obra?
Aproximadament un any i mig. Tinc una manera de fer que primer penso les coses, i quan em ve em poso a escriure. Reconec que soc una mica gandula i no soc aquella persona que es posa a treballar tres o quatre hores. Això sí, sempre porto la llibreta amb mi i la deixo a la tauleta de nit.
Quines opinions li han arribat dels lectors o amics?
La veritat és que totes les que m’arriben m’afalaguen. A Vilafranca tinc entès que s’han venut força llibres i a Sant Sadurní també, i que fins i tot alguna llibreria ha hagut de fer provisió d’exemplars. Aquest és un bon símptoma. Per mi és un llibre que diu moltes coses. Defensa la pagesia, l’amor a la terra, la perseverança d’acomplir els desitjos i, sobretot, la fermesa i la convicció profunda de conservar la propietat rural costi el que costi per part d’una dona que va viure lliurement la seva vida en una època en què la dona no podia perdre les formes socials establertes.
La publicació de la seva primera novel·la l’engresca a continuar escrivint per publicar més?
Estic treballant en una altra cosa i espero que em surti bé i ho pugui tirar endavant. Serà una altra novel·la, segur, però tinc clar que només puc escriure sobre allò que he viscut o que conec molt. Que els meus lectors no esperin una novel·la de ciència-ficció, per exemple. Pot ser que tracti qualsevol tema d’àmbit històric i social en un moment important del segle passat.
