“No podem escollir el que ens oferirà el destí, però sí l’actitud per afrontar-ho”

Ilaria Bianchi va ser fa uns dies a Vilafranca
Judit Benages
26/10/2019 - 21:00h

Entrevistem la ginecòloga italiana Ilaria Bianchi, que fa cinc anys va patir un càncer de mama

Ilaria Bianchi va néixer a Florència, on va viure fins als 30 anys. Llicenciada en Medicina el 2002, va fer la residència en ginecologia i obstetrícia i un doctorat als EUA. Posteriorment, amb una beca a l’Hospital Clínic de Barcelona va tornar a Europa per acabar quedant-se a viure i treballar a la capital catalana, de la qual es confessa una enamorada. En plena carrera, un càncer de mama la va obligar a parar un any i mig, i la seva experiència l’ha inspirat a escriure el llibre ‘Vivir y superar el cáncer de mama’, que dimarts es va presentar a Vilafranca. Tots els beneficis que en rep ajuden a la investigació del càncer, i ha signat un conveni amb https://josalvovides.cat, des d’on s’hi pot col·laborar.

D’on li va sortir la idea d’escriure un llibre?
En certa manera m’ha inspirat una penedesenca. Jo em vaig posar malalta el novembre del 2014 i la meva companya d’habitació era del Penedès. Vam connectar molt i em va dir que, en el seu cas, el ginecòleg no li havia fet cas fins molt tard. Ella tenia clar que es curaria i, en canvi, jo estava preparada per morir-me. Això va fer que quan ella va morir jo em preguntés per què jo era viva i ella no. No vaig trobar cap resposta, però, com a mínim, vaig pensar no només en el perquè, sinó per quin motiu. I una de les raons per les quals soc viva pot ser per escriure aquest llibre i ajudar tothom que ho necessiti.

Com va saber que tenia càncer de mama?
Em vaig notar un bony al pit un dia que em posava crema després del gimnàs. Tenia 39 anys, era una persona amb una vida sana i sense antecedents. El bony no em va agradar gens i al cap de pocs dies em van confirmar que era càncer.

PUBLICITAT

Afronta millor una ginecòloga la notícia d’un càncer de mama que una persona que no és metge?
Van ser uns moments complicats perquè fins aquell moment jo era la que donava els diagnòstics, i fins i tot operava en el primer estadi de càncer de mama. En aquell moment, de cop, em vaig tornar jo la pacient. I vaig veure que estava llesta per morir-me, perquè em sentia feliç amb la meva vida i sé que tard o d’hora ens toca a tots. Però la noia de qui parlava abans va morir en menys d’un any, i jo no. I hi penso cada dia. Recordo que la part més dura va ser tornar a la vida normal.

Però el fet de ser metgessa la va ajudar, oi?
Doncs tot i que pot semblar que sí, jo crec que va ser al contrari. És clar que vaig tenir avantatges, com ara que em van trucar directament del laboratori per donar-me el resultat, però la part negativa, per exemple, és que jo en aquell moment estava sola. Quan les dones venen a la consulta a saber un resultat d’aquests, normalment ho fan acompanyades. I jo estava sola. També t’he de dir que, com a metge, potser sabia una mica més del que era realment necessari.

Què vol dir?
Durant un temps em va fer mal l’esquena, i jo sabia que una de les coses que poden passar amb el càncer de mama és que derivi en una metàstasi òssia, cosa que normalment la gent del carrer no sap. El que vaig fer és pagar perquè em fessin una ressonància magnètica. Va ser estrany perquè un amic metge em va informar de com estava el meu cos, i recordo estar mirant la pantalla com si fos d’un pacient. Però no. Aquella imatge era dels meus ossos. I al final no va resultar ser metàstasi.

El fet de convertir-se en pacient la va ajudar a canviar la manera de fer com a metgessa?
Amb la malaltia he après coses que mai t’ensenyen a la universitat. Jo he hagut de passar per un càncer per convertir-me en millor persona i en una professional més conscient. Podria destacar que he arribat a la conclusió que cal que els metges siguin més empàtics amb les seves pacients i que es millori la comunicació entre l’un i l’altre. Darrere un pacient hi ha tot un món que els metges desconeixem i, per altra banda, els pacients han d’entendre que els metges som humans que també podem tenir dies dolents. A més, també m’ha ajudat a creure en alguna cosa més que la medicina tradicional.

PUBLICITAT

En què?
Quan un està malalt busca qualsevol cosa per millorar, i vaig aprendre a valorar la importància de la medicina integrativa, aquella que combina la medicina convencional i la natural per donar més eines per a la curació.

Es va arribar a preguntar com li podia passar a vostè tot allò, sent ginecòloga?
Els metges no som déus i també ens posem malalts, però va ser dur, és clar. A més, cal tenir en compte que cinc mesos abans li havia donat jo el diagnòstic de càncer a una companya de feina, i semblava impossible que ens passés a totes dues al mateix temps.

Què recomanaria a les dones?
Que s’autoexplorin. Han de conèixer els bonys que tenen al pit per després saber si n’hi ha un de diferent o no. I també aconsello creure en el destí, perquè no podem escollir el que ens oferirà, però sí l’actitud per afrontar-ho.

També et pot interessar

Comentaris