“El Casal ha estat sempre un espai de trobada cultural i social i aquest és el camí a seguir”
Entrevistem a Marcel Esteve, president del Casal Societat ‘La Principal’
Marcel Esteve i Robert va ser alcalde de Vilafranca del Penedès del 2004 al 2009 i regidor des del 1991. Des del passat 1 de maig és el nou president del Casal, ratificat per l’assemblea. L’entitat centenària ha aprofitat per fer una remodelació de la junta directiva amb la incorporació de nous membres que deixa una junta, ratificada per l’assemblea, de vuit persones, amb paritat d’homes i dones. Esteve ha desenvolupat el càrrec de vicepresident de l’entitat aquests darrers cinc anys, funció que combinava amb el de president de la secció de bàsquet.
Què el va portar a encapçalar la candidatura que portava per lema ‘Nous temps. Nous reptes’?
L’assemblea ordinària s’havia de fer ara i jo com a vicepresident vaig haver de fer de president en funcions des de l’estiu passat fins ara. Amb la mort del Miquel Àngel i el Xavier a la tardor ja es van incorporar el Jordi Solà i l’Anna Rovira com a nous membres de la junta, però per estatuts la figura d’una mateixa persona no podia tenir els càrrecs de president, de vicepresident i a més de president de la secció de bàsquet. Calien canvis i per això des de l’estiu el Joan Tarrida va ocupar el càrrec de president de la secció de bàsquet, i des de l’1 de maig l’assemblea em va ratificar en el càrrec de president.
Parlem de reptes. Un dels més importants ha de ser la rehabilitació del teatre?
La nova junta ens hem plantejat cinc reptes, però personalment un dels més rellevants és com fer que el miler de socis que té l’entitat estiguin actius, els puguem escoltar, puguin promoure activitats, puguin assumir responsabilitats des de la casa, s’impliquin en la casa; en definitiva, que siguin casalistes actius. Si aconseguim això tindrem garantit un coixí social que en aquests moments ja és enorme. I perquè això es compleixi nosaltres com a junta el que els hem d’oferir són espais adequats, com ara la pista de bàsquet, el cinema, les sales de dansa i teatre i també el teatre. No volem rehabilitar el teatre per tenir-lo bonic i fer-hi fotos sinó que el volem tenir arreglat perquè es puguin fer activitats de qualitat i que quan s’hi vagi s’estigui còmode, es tingui una bona visibilitat o un accés correcte amb una temperatura adequada. Amb qualitat i comoditat podrem tenir un retorn dels socis i també dels usuaris que no ho són.
Les obres afectaran el dia a dia de l’entitat?
Ara tirarem endavant el projecte bàsic, la foto d’on volem arribar. Tenir la foto final de com ha de ser el teatre rehabilitat ens permet fer tantes fases com calgui en funció dels recursos que puguem obtenir. Nosaltres mirarem que les obres afectin el menys possible el funcionament del teatre.
Es parlava de cinc fases d’obres. S’enllaçaran de manera continuada?
Doncs dependrà sobretot dels recursos que tinguem. Li poso un exemple com és el cas del Vinseum, que s’ha anat fent per mitjà de diferents fases. És clar que el nostre cas és molt diferent, però s’ha anat fent amb els anys. Nosaltres tenim moltes coses a fer, des de la coberta fins a l’aïllament acústic, la qualitat de servei, la seguretat, l’accessibilitat, la climatització…
S’ha marcat algun termini de finalització de totes les fases?
Sincerament, no. Ens agradaria dir-ho, però té a veure amb els diners. Penso que també hi ha d’haver un acord institucional. Malgrat que sigui la voluntat dels socis del Casal i la seva junta, penso que també és un projecte de Vilafranca i del Penedès i fins i tot m’atreviria a dir del país. El teatre Casal és un patrimoni des del punt de vista arquitectònic, però també de l’activitat que s’hi fa. Si sabem trobar aquests suports els terminis es podrien escurçar. Ara mateix per a nosaltres és fonamental tenir el projecte bàsic per poder anar a trucar a la porta de les administracions. No m’atreveixo a posar terminis.
Els joves són una altra part que es vol dinamitzar al Casal?
La gent que va crear el Casal l’any 1904 era gent jove. La gent que va fer el teatre el 1921 era gent jove. Els joves ho són tot i hem d’aconseguir que sigui un nucli que se senti seva l’entitat per fer-hi activitats o bé que sigui un lloc de trobada. La gent jove és un potencial que a Vilafranca es mou i és capaç d’organitzar propostes al Casal sempre dins de les nostres possibilitats. Podem dir que setmanalment passen al voltant de mig miler de joves que fan bàsquet, dansa, teatre, música, idiomes. Hem d’apostar perquè tot aquest jovent se senti encara més com a casa seva, que penso que ja el tenen, el sentiment de pertinença.
Quina importància podem donar al fet que l’entitat tingui la seva seu en un punt tan cèntric de la vila?
Penso que és cabdal. El Casal és una plaça oberta al soci i també als ciutadans integrada en l’entramat de la rambla, i la gent entra i surt, uns miren, d’altres se’n fan socis. És un lloc de passeig i aquesta és la virtut del Casal. Aquí s’hi han fet castells, falcons, s’han ballat sardanes, s’han fet concerts, teatre… Tot el que pugui passar a Vilafranca culturalment també passa a dins del Casal.
Quantes seccions té actualment el Casal?
Tenim 4 seccions, que són Belles Arts, Billar, Dansa i Bàsquet, i en cadascuna hi ha diverses persones responsables. A banda, tenim moltes activitats, com ara l’Aula d’humanitats, el ioga, la gimnàstica masculina, els idiomes, la robòtica, la sala de ball, el Club Sènior, el Club Family i el Club Cultural.
Com en tantes altres entitats, la pandèmia ha castigat el Casal amb la pèrdua d’associats?
No n’hem perdut gaires. Més aviat diria que la pandèmia no ens ha permès créixer, i en aquest sentit hem d’agrair l’enorme fidelitat dels nostres associats pels esforços que s’han fet. Hem tingut la sort que el fet de tenir un teatre gran ens ha permès poder fer algunes activitats amb les normes de seguretat que hi havia en el seu moment.
Tornant a les obres, poden representar un cost afegit per als socis de l’entitat?
A hores d’ara no ens ho hem plantejat. La magnitud de l’obra del nou teatre és tan enorme que amb un miler d’associats no es pot abordar per molt generosos que fossin. L’àmbit privat de patrocini serà important però ens caldrà trucar a les portes de les institucions d’aquest país. El gruix de la despesa haurà de venir d’aquestes dues últimes opcions. El nostre és un projecte de Vilafranca, del Penedès i del país.
Vostè va dir l’altre dia que el Casal ha estat sempre un espai de trobada.
Penso que si som capaços de fer això, el Casal creixerà. És un lloc de trobada i d’activitat cultural i social. Continuar en aquesta línia és un dels reptes que tenim, i si ho fem la gent se sent a gust i es fidelitza i té un sentiment de pertinença. Els ateneus fan un paper molt important en aquest sentit i quant a país tenen una importància molt important; no estic dient amb això que no han d’haver-hi teatres municipals, tot el contrari. El país és com és avui dia gràcies al model d’ateneus, que ha fet créixer el teixit cultural, esportiu i social.
Dimarts van presentar el llibre del centenari del Casal.
Aquesta és una altra fita inclosa dins el nostre centenari. El llibre ens permet explicar qui som, què hem fet i posar en valor el teatre com a espai viu on hi ha passat de tot. Des de Santiago Rusiñol assegut en una butaca mirant la seva obra fins a l’orquestra Pau Casals o cupletistes i orquestres, o els Joglars, Lluís Llach o Raimon. Una excel·lent obra de Joan Solé Bordes i Manel Güell.
