“El Barça evitarà ser una societat anònima amb imaginació per tenir línies de negoci”
Entrevistem el periodista esportiu Joan Poquí, conegut informador i tertulià sobre l’àmbit Barça i resident al Penedès
Joan Poquí (Barcelona, 1965) és llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB i des de l’any 1987 treballa a Mundo Deportivo, la seva feina principal com a periodista, però la compagina amb altres registres com a tertulià “molt culer” -diu-. Així, participa als programes Onze i Gol a Gol, de 3Cat; Tu diràs i Temps Afegit, de RAC1, i a l’espai Què t’hi jugues, de la Cadena SER.
Assegura que, a banda de ser un apassionat del futbol i, sobretot, del Barça, gaudeix molt jugant a golf, anant en bicicleta de carretera, cantant a la Coral La Ginesta de la Granada, llegint o veient els castells, un món que va descobrir quan va venir a viure al Penedès, a la Granada, l’any 2018. Fins i tot la seva filla és actualment la presidenta de la colla Xiquets de Copenhague (Dinamarca).
Poquí es troba molt còmode en el seu perfil de ‘showman’ tertulià, però al 3d8 hi vam tenir una conversa més assenyada i tranquil·la.
Per què va esdevenir periodista?
Per vocació. He tingut la sort que m’agradava aquesta professió des de petit, quan ja ‘jugava’ a inventar-me narracions del Barça, i vaig començar a exercir a Mundo Deportivo, després d’una evolució natural havent estat abans compaginant maquetes mig any a La Vanguardia. La meva primera feina en l’àmbit Barça va ser després de la final d’Atenes.
N’hi havia per deixar-ho córrer…
No hi vaig arribar a anar, però sí que he estat a les cinc finals de Champions que hem guanyat, la primera, a Wembley, com a aficionat.
Què l’apassiona més d’aquesta feina?
Reunir-me amb algú i que em pugui donar una primícia.
L’hi expliquen per algun interès?
Sempre, quan algú t’explica una cosa, és perquè li interessa que surti. Si no, no t’ho diu. En el ‘mercato’ d’estiu, els periodistes esportius hi tenim un paper bastant important. Ara passa més que abans, perquè hi ha més mitjans, les xarxes…
Sovint esdevenen un mitjà…
Exacte. Qualsevol persona amb un compte a X és un mitjà de comunicació, la qual cosa multiplica exponencialment els rumors d’estiu de tota la vida.
Per què sembla que tothom hi entén de futbol?
Perquè tothom de petit hem xutat una pilota i la passió es viu com una cosa molt personal. Poc o molt, tothom pensem que en sabem.
Per què el Barça és més que un club?
A banda de perquè el president Narcís de Carreras, del règim, es va sentir intimidat a la llotja del Bernabéu, amb tot de militars i polítiques que esperaven que el Barça perdés la llibertat d’expressió; perquè hi ha tota una identitat catalana darrere. Representa la identitat dels socis i de la seva gent, que espontàniament, sense cap pistola al pit, ha decidit seguir el club.
Com es pot fer front als clubs-estat i als petrodòlars?
Amb imaginació per tenir línies de negoci. El Barcelona és una de les marques més poderoses d’abast mundial i l’única manera de lluitar-hi és mantenir l’essència d’un club social.
Tem que pugui deixar de ser propietat dels socis?
Sempre hi és, aquesta por, però jo, que sempre estat crític amb el president Laporta, he de dir que, vist en perspectiva després d’anys, té una manera de portar el club amb imaginació per buscar formes de rendibilitzar la marca Barça que garantirà que no caigui en mans d’inversors estrangers.
Les famoses ‘palanques’ no han estat pa per a avui, gana per a demà?
No, tot i que es va equivocar en anomenar-les amb aquest nom per no repetir el concepte ‘cercle virtuós’ del 2003. Ha fet bé de cedir una part dels drets televisius, però potser es va explicar malament.
Què en pensa, del cas Negreira?
En origen, va sorgir per defensar el Barça de l’atropellament sistemàtic i històric de la corrupció arbitral al futbol espanyol. El Barça va pagar per un assessorament i perquè els àrbitres veiessin que, de la mateixa manera que han de vigilar de no equivocar-se contra el Madrid, aquí estàvem ‘al lloro’. Amb el temps ha derivat en coses que no tenen a veure amb la corrupció esportiva, però ningú ha demostrat cap compra de partits ni s’ha pagat a àrbitres.
El Barça va semblar instaŀlar-se en el pessimisme en marxar Messi, oi?
Torno a dir que he criticat Laporta, però ha donat molta energia positiva amb decisions difícils, com en el seu dia Cruyff.
També es va trobar els fruits de la Masia quan no podia fitxar, no creu?
Sí, però és una joia que el club porta treballant durant molts anys. No és cap casualitat ni sort que apareguin generacions de grans futbolistes. L’Athlètic Club de Bilbao en seria un altre exemple, però la seva obsessió per no sortir dels jugadors d’origen basc els limita.
El Madrid, en canvi, ha arribat a jugar sense cap jugador espanyol…
Sí, i és pervers en un club que diu representar Espanya. Com pots, sent seguidor del Madrid, acceptar això? Els ha de fotre molt que quatre nanos d’aquí els guanyem, però ja va passar abans, per exemple, contra els galàctics del primer mandat de Florentino Pérez.
Abans, els periodistes podien parlar amb els jugadors fins i tot al camp d’entrenament…
Sí, però aquesta relació va començar a canviar amb Van Gaal d’entrenador. Ara bé, això només passava aquí, enlloc més d’Europa. S’ha arribat al punt que parla qui decideix el Departament de Premsa i només es poden fer, per exemple, 12 preguntes a Hansi Flick.
Creu que tornarà a guanyar la Champions aviat?
És raonable pensar que ho farà en els propers anys; quan, és igual. Seria un error imposar-nos-ho per d’aquí a tres anys, per exemple. Ja arribarà, segur!
Digui’m un jugador top que hagi admirat…
Johan Cruyff. Messi ha estat el més gran de la història, però com a ídol, Cruyff i un altre: Migueli. Encara recordo la tristesa immensa quan es va retirar.
