La merda del patró no put!

Pere Casanovas

Alguns municipis de la comarca, obeint disciplinadament el Consell Comarcal —corretja de transmissió d’un govern tan subordinat com desorientat—, han decidit posar cadenats als contenidors de la brossa. Sí, cadenats: electrònics, però cadenats! I, per si no n’hi havia prou, també tenim horaris per llençar segons què. El despropòsit és majúscul. De debò hi ha algú que cregui que dificultant l’accés als contenidors, la gent reciclarà més i millor? Això no és política ambiental, és pura fantasia burocràtica. La realitat és tossuda: no hi ha una cultura de reciclatge prou arrelada i a molta gent li és absolutament indiferent on acaba la brossa que genera. Però el més greu és que els governs —de tots els colors— fa dècades que han renunciat a fer pedagogia de veritat. Manquen campanyes serioses, constants, repetitives, de llarg abast, que expliquin la magnitud del problema i impliquin la ciutadania. De moment, res de res. Només algun eslògan simpàtic com aquell ‘Envàs, on vas?’, o també fer pagar per les bosses de plàstic i poca cosa més. Els que manen, incapaços d’afrontar el problema de fons, han optat pel camí més injust: traslladar la responsabilitat al ciutadà. Castigar-lo. Posar-li traves. Convertir un hàbit quotidià en una cursa d’obstacles. El resultat serà tan previsible com lamentable: bosses abandonades als vorals, als boscos; contenidors esbotzats. Tornarem enrere trenta anys? Mentrestant, ens hem de preguntar qui regula els veritables responsables d’aquest desastre mediambiental que patim. És a dir, quines normatives haurien de complir els fabricants i grans distribuïdors industrials, per evitar haver de gestionar aquests excessos d’embalatge amb diner públic? Per exemple, qui obliga empreses com Amazon a fer-se càrrec de les tones diàries de cartró que generen els seus lliuraments a domicili? Ningú. Caldria tenir coratge polític per plantar cara a interessos econòmics molt potents, i d’això, anem escassos. I encara més: barregem tots els residus com si fossin iguals. No ho són. El veritable problema global són els plàstics i els derivats del petroli. Per què no centrem els esforços en aquest àmbit i descavalquem de l’equació residus els elements més casolans, com el paper, el vidre o els residus orgànics, molt més senzills de tractar? El repte del tractament de les escombraries és massa seriós, com per abordar-lo amb solucions simplistes. La ciutadania ha de formar part de la solució, sens dubte. Però difícilment ho farà si se la tracta com el problema. La merda del patró no put!