Quan l’estrès posttraumàtic no em deixa viure
Maite Colomer
L’ansietat en si mateixa no és negativa, és un estat d’alerta que de vegades funciona i, d’altres, no.
N’hi ha de molts tipus i tantes maneres diferents de viure-la com persones hi ha al món.
Quan es torna desproporcionada respecte l’amenaça real i ens limita en la nostra vida, l’ansietat s’ha convertit en un problema que hem de solucionar.
És important conèixer els motius que ens provoquen aquesta ansietat desproporcionada. Si ens costa identificar-los, ens ajudarà observar el nostre comportament i en quines situacions concretes responem amb ansietat.
En alguns casos, l’origen de la nostra ansietat es troba en fets traumàtics que van passar fa molt temps. El que ens va passar, que per a nosaltres va ser un trauma, torna sovint al nostre pensament, anem revivint aquells fets, alguna cosa ens ho recorda sovint; pot ser una persona, una olor, un soroll, un lloc… Qualsevol cosa es pot convertir en un estímul i fer-nos reviure aquells fets. L’ansietat, lluny de desaparèixer amb el temps, cada vegada es torna més intensa. És l’estrès posttraumàtic.
No sabem com alleugerir la nostra ansietat i intentem evitar les situacions que ens poden fer reviure aquell moment. Deixem de fer coses que necessitem o que, potser, fins i tot, ens agradaven per por de reviure aquells moments traumàtics. Ens sentim molt malament, tant psicològicament com física; no oblidem que ambdues estan interrelacionades. Aquesta angoixa ens pot produir palpitacions, insomni, problemes intestinals i una llarga llista de símptomes físics.
L’ansietat s’ha tornat incapacitant. Hem de buscar ajuda per viure amb aquell trauma abans d’arribar a aquests extrems.
