“Janio Marti va convertir les orquestres de ball en un espectacle”
Entrevista a Jordi Martí, fill de Janio Marti amb motiu de la publicació d’un llibre sobre el seu pare
Les generacions més joves potser no n’han sentit a parlar gaire, del que va representar la figura de Janio Marti (Joan Anton Martí Soler) per al món de la música. Però per als que van viure l’època daurada de les grans orquestres de ball en un temps foscos en què era de les poques distraccions que tenia la gent, Janio Marti y su orquesta es va situar al capdamunt del podi.
A Vilafranca, el record s’estén una mica més i va més enllà de la música, perquè la vila va recordar Janio Martí incorporant-lo a la família de nans per la festa major.
Ara s’ha fet un pas més en la preservació de la seva memòria i el seu llegat musical amb la publicació del llibre Janio Marti, molt més que una orquestra, de la periodista Imma Pulido, que s’incorpora als Quaderns d’Història del Casal de Vilafranca, en honor al músic que va elevar les orquestres de ball a la categoria de gran espectacle.
Coincidint amb la presentació del llibre, un dels seus fills, Jordi Martí, parla de la figura del seu pare i del que va representar per a la família i per al món de la música.
Un dubte, Janio Martí o Janio Marti?
El seu cognom és Martí, accentuat. Però com a nom artístic va fer servir el Marti, sense accent.
D’on ve el nom de Janio?
Aquesta és una de les anècdotes recollides en el llibre: uns amics seus li van posar el sobrenom tret d’un polític populista brasiler, Jânio Quadros, i amb el nom de pila seu, Joan Anton, en van fer un mix.
En el teu cas, has mantingut viva la memòria del pare amb el nom del bar que regentes al Cap de la Vila de Sitges.
Sí; bé, de fet, el somni del meu pare era obrir un piano-bar, on poder anar a tocar cada tarda el piano. Quan vaig obrir el Janio’s, va ser una mica la bogeria, es va començar a omplir de gent jove i el pare… bé, no era ben bé la seva idea [riu], però era el bar del Janio.
Per a qui no el conegui, qui era Janio Marti?
Janio Marti era un crac, i no només en l’aspecte professional. Està claríssim que durant molts anys va estar al capdavant de l’orquestra número 1, la més contractada d’Espanya. Això, per altra banda, també representava que el vèiem poc.
Això per a la família…
Clar. Tant el meu germà com jo, de petits, el vam poder gaudir més aviat poc. Però ara, amb els anys, ho valores, no? L’esforç que feia per llevar-se, per exemple, el dia de Reis, després d’haver arribat tard a la nit i gairebé sense haver dormit. Però, bé, orgullosos de la seva trajectòria professional.
Ja s’ha vist que hi ha molta gent que se’n recorda, d’ell.
Sí, és que era tot un personatge. Molts amics poden parlar dels mil acudits que explicava, els trucs de màgia que feia en cada sopar junts. Molt divertit i graciós, el que es coneix com un ‘cachondo’.
Al mateix temps, va ser pioner en diversos aspectes de la professió.
Sí, perquè va convertir les orquestres de ball en una mena d’espectacle. També va innovar en el format d’orquestra, perquè va ser la primera que va incorporar cantants femenines a l’escenari i efectes visuals com fum, focus i pantalles. I també altres elements que van més enllà del que veu la gent; per exemple, que els desplaçaments allà on havien d’actuar els van començar a fer en autocar.
Anaven en cotxes particulars?
I tant! Anaven en cotxe a tot arreu i amb el cansament acumulat de dies d’actuacions fins a la matinada. La meva mare recorda el fart de patir que es feia, i el patiment no acabava fins que sentia la clau al pany de casa. Això sí, el punt de partida de l’autocar sempre, sempre era Vilafranca.
Quina relació tenia amb Vilafranca?
Ell sempre deia que era de Vilafranca i la tenia com a punt de referència per assajar, per quedar per marxar a actuar… però sempre deia que tenia mig cor vilafranquí i mig sitgetà.
Nascut a Vilafranca, però sitgetà d’adopció.
Sí, la mare es va enamorar del pare quan li van parlar d’un ‘tio’ que tocava el piano cap per avall al casino Prado. I ella, pradista que anava als balls de tarda, no en va sentir a parlar fins anys més tard, que es van conèixer.
Els fills heu seguit la vena musical del pare.
Sí, jo de manera més amateur i el meu germà Pinyo, que és professional. Però al pare mai li va fer gràcia que els fills fóssim músics. No hi tenia especial interès ni ens va ensenyar mai ni una nota. Ens deia “feu el que vulgueu, però per mi, no cal que estudieu música”. El fet de tocar instruments el vam decidir nosaltres.
