“L’oboè té un timbre únic, especial, màgic i que penetra en tota l’orquestra”
Entrevista al músic penedesenc Guifré Sastre, intèrpret d’oboè i que toca en el musical ‘Mar i Cel’.
Guifré Sastre, de 32 anys, nascut a Bellvei del Penedès i resident al Vendrell, és un dels 27 músics que formen part del conjunt instrumental del musical Mar i Cel de Dagoll Dagom –a més d’una vintena d’actors i actrius. Cada funció toquen en directe una dotzena de músics, sota la direcció que es van combinant Joan Vives i Sergi Cuenca –aquest, responsable també d’El Rey León a Madrid–, i el Teatre Victòria de Barcelona, amb una capacitat de 1.200 butaques, sempre és ple. És la quarta etapa de l’exitós musical, després de les temporades del 1988, 2004 i 2014.
Sastre va estudiar interpretació musical clàssica, especialitzant-se en l’instrument de l’oboè, a l’ESMUC (2014/2017); és professor de música a l’Institut Montgròs de Sant Pere de Ribes (Garraf) i també participa cada any en l’espectacle ‘Big Band Beethoven’, a càrrec d’una orquestra pedagògica i que proposa tot un viatge musical al Palau de la Música Catalana per a alumnes de quart de primària a segon d’ESO d’arreu del país.
Amb funcions als vespres de dimecres a diumenge, a més dels matins escolars els dijous i una primera funció a la tarda dels dissabtes, Guifré Sastre du 88 representacions de Mar i Cel i encara n’hi queden unes desenes més fins al juliol.
Per què és músic?
Per casualitat, perquè ningú més a la família ho és, tot i que bufava una harmònica del meu avi quan encara gatejava i també vaig aprendre a tocar la gralla d’oïda després d’escoltar mon pare. També vaig començar a tocar un teclat que em va regalar mon padrí i al final els meus pares em van apuntar a l’EMMPAC del Vendrell.
Un primer pas acadèmic…
No em plantejava ser músic, sinó químic, però vaig començar a tocar en la filial de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, m’ho passava bé i quan vaig acabar el batxillerat a l’Arboç vaig poder entrar al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, al carrer Bruc. Finalment, vaig aconseguir plaça per fer interpretació tant al Liceu com a l’ESMUC, que és el que vaig escollir.
Vostè toca l’oboè i quins altres instruments?
Professionalment, també el corn anglès, molt similar. I de manera autodidacta, el piano, la gralla, l’harmònica… Els instruments de corda, en canvi, no m’agraden gens.
Com va arribar a l’oboè?
També una mica per casualitat. Ara és el meu instrument preferit, però es pot dir que em va triar ell a mi i no a l’inrevés. A l’EMMPAC et fan provar diversos instruments i jo estava convençut que volia fer piano, perquè pots fer un munt de notes i és com tenir una orquestra i és molt bonic, i al final em vaig decantar per l’oboè perquè ningú l’escollia i la professora, la Montse López, era simpàtica [riu].
I què té aquest instrument?
La gent l’identifica per la semblança al clarinet, negre i amb les tecles platejades, però té un timbre únic, especial, màgic, que t’enamora i que penetra en tota l’orquestra.
Què vol dir?
Quan sona bé, que tampoc és tan fàcil que sigui així, sona una melodia que exerceix una funció harmònica de tota la peça musical. Les orquestres s’afinen a partir de la referència de l’oboè, que és l’instrument que menys es desafina pels canvis de temperatura.
Per tant, sempre se sent en una melodia?
Sí. I, per exemple, si toqués malament el tema ‘Per què he plorat?’ de Mar i Cel, on l’oboè respon les frases de la Blanca, el públic notaria molt l’equivocació.
Com va entrar en l’equip musical de ‘Mar i Cel’?
Vaig enviar un correu a l’Albert Guinovart [compositor de l’obra] quan vaig sentir que feien càstings. És un musical que de petit ja em tornava boig, amb aquell disc blau per casa; n’estava enamorat i em sabia totes les partitures. Havia tingut la sort d’haver tocat dos anys abans en un programa de l’Albert, li vaig dir que si mai feia res em tingués en compte, i en el procés del càsting, tot i que no hi tenia res a veure, vaig enviar un correu a un dels directors musicals…
Quant de temps faltava per a l’estrena?
Vaig enviar el correu el novembre del 2023, el director Joan Vives em truca per parlar-ne el febrer de l’any passat i li vaig dir que volia tocar encara que fos el substitut del substitut en un assaig… L’obra la vam estrenar al setembre i et sorprendrà, però els actors van començar a assajar a l’agost i els músics en dues setmanes el vam tenir fet.
Nota els nervis abans de cada representació?
Tinc la sort que no em poso nerviós perquè sé el que puc fer, el que no puc fer i fins on puc arribar. Ara bé, tinc la responsabilitat, per exemple, que el contracant de l’Alèxia (Blanca) soni bé al ‘Per què he plorat?’, una de les peces més exceŀlents del musical.
Quina relació mantenen músics i actors?
Molt bona. Som un equip de gairebé 50 persones i a vegades hi parles per si cal entrar la música abans o després per la respiració de l’intèrpret.
Hi ha alguna part del muntatge que l’emocioni especialment?
A més del tema important que ja t’he comentat, el comiat del Ferran, quan s’adona que ja no pinta res en la relació amb la Blanca, és musicalment superbonic, i també el final, amb tota la música, la iŀluminació, tots els actors i actrius a l’escenari…
Els efectes especials amb l’última tecnologia, sobretot vinculats al vaixell, li donen una espectacularitat que no té res a veure amb muntatges anteriors de l’obra…
Ha evolucionat molt, esclar. I jo, a diferència d’altres companys músics, tinc la sort d’estar coŀlocat en un punt a tocar d’una mampara que em permet veure-hi la funció reflectida. També m’ho passo bé veient les reaccions de la gent de la primera fila, molta de la qual compra expressament aquell lloc.
Està d’acord amb el que diuen que els públics canvien?
Oi tant! Només apagar-se els llums, ja ho intueixes, per exemple, amb pensar que serà espectacular perquè ja es posen a aplaudir.
Comenti’m alguna anècdota, sisplau…
Hi ha gent que et ve a dir que ha vingut expressament de Mallorca per al musical, dissabte a primera hora de la tarda, i que després se’n torna a casa.
Algun musical que l’apassioni, al marge de ‘Mar i Cel’?
Soc molt fan dels musicals en general i, tot i que no n’hi ha gaires de clàssics on soni l’oboè, et diria Els Miserables, West Side Story i Wicked.
