“La part bonica de la tanatopràxia és que ajuda la família a acomiadar el difunt”
Entrevista a Paula Canals, tanatopractor vilafranquina, ‘condicionadora’ de difunts.
Quan la Paula Canals explica a què es dedica professionalment, la primera impressió sempre és la de sorpresa. El pas següent, normalment, és la curiositat. No cada dia es coneix una persona que es dedica a condicionar un difunt, deixant un cos inert, que ha canviat completament després de l’expiració, amb la millor imatge possible.
La seva és una feina solitària i silenciosa. Ningú no li donarà conversa. També és una feina necessària, tothom ha de passar per les seves mans, però efímera.
Amb formació d’Anatomia Patològica, abans de començar a treballar al tanatori de Vilafranca havia agafat experiència fent autòpsies i tasques de laboratori. Anava per a metge forense, però com que necessitava feina per pagar els estudis va enviar el currículum al tanatori i la van triar, primer com a recepcionista, després a recollides, d’assessora i, ara després de 5 anys, és cap d’equip.
De feina, no n’hi faltarà. Depèn del dia pot deixar condicionats fins a vuit difunts.
Paula Canals, de professió …
Soc tanatopractor, condiciono difunts.
En què consisteix?
Dins del condicionament hi ha diferents pràctiques: embalsament, tanatoplàstia o tanatoestètica convencional. El més habitual és canviar l’estètica, perquè un cos, en el moment que expira, canvia completament.
Tots els cossos canvien igual?
Depèn de les causes de la mort, de la medicació que prenia… però la pràctica bàsica és l’extracció de fluids, per aturar l’estat de putrefacció. Tot i així, a vegades no es pot evitar, va en funció de cada cos.
Quin protocol s’ha de seguir quan arriba un cadàver?
Nosaltres no podem tocar un cadàver fins que la família no ha signat el contracte de servei. En el moment que s’autoritza comença el procés, que acostuma a durar un parell d’hores. Aleshores es fa el tractament bàsic convencional.
La cara deu ser el més important.
Per sanitat, s’ha de fer un taponament d’orificis, nas i boca, on es fa una sutura interna. Es continua amb una neteja corporal, afaitar, netejar els cabells… Tot seguit, es vesteix el cos, que això ja ho fem dins la caixa i, finalment, la part estètica, el maquillatge.
Tothom igual?
La pell està deshidratada i costa molt de maquillar perquè a vegades queda clivellada, o si hi ha ferides són molt difícils de tapar.
Costa posar distància amb la persona que tens al davant?
Al principi no hi posava distància i me’n compadia, però arriba un moment que has de saber separar. Evidentment en sé el nom, l’edat, la causa de la mort i d’on és, però no en vull saber absolutament res més perquè no és bo crear un vincle emocional.
No tothom pot fer aquesta feina.
Aquí veiem de tot, morts traumàtiques, imatges molt desagradables i s’ha d’estar preparat. L’important és que en el pla psicològic no t’afecti, tot i que tots hem tingut algun cas que ens ha afectat. Treballar aquí és complicat, però se li pot trobar una part bonica.
Part bonica, quina?
La part bonica és que ajudes les famílies a acomiadar-se d’una persona estimada, i això és molt important.
Treballes sola?
Aquí som molts treballant, però el condicionament del difunt és una feina individual i només es necessita ajuda puntual per moure el cos. I cada condicionament porta el nom de qui l’ha fet, per si passa alguna cosa.
Com ara què?
Per si la família es queixa perquè no li agrada com ha quedat o com l’has pentinat o vestit. Hi ha clients que no queden contents. També ens feliciten, però.
Es nota la mà femenina en el condicionament?
Abans la tanatopràxia era un món d’homes, però ara cada cop hi ha més dones. La veritat és que es veu la diferència, potser perquè les dones han estudiat més l’estètica, el maquillatge, perruqueria… i tenim un punt de vista diferent.
Per què creus que una persona morta genera tant de respecte/por?
Per desconeixement. La incertesa genera por. La mort no la vol ningú.
La percepció de la mort també és un tema cultural, potser. Hi ha diferències d’intervenció en funció de les creences religioses?
Aquí fem de tot, perquè la intervenció bàsica és la mateixa per a tothom. El que no fem són rituals, però sí que embalsamem cossos perquè després es traslladen als països d’origen.
