Qui tot ho creu, tot s’ho beu!
Pere Casanovas
El 47 és una bona pel·lícula. Una música formidable, uns actors sensacionals. Una història ben lligada. Qualsevol reivindicació social o política que un col·lectiu vulgui fer arribar als que manen necessita la seva dosi de soroll, força i trencadissa. Els mitjans de comunicació se’n faran ressò i acabarà sortint al telenotícies. Segurament la qüestió en si, fins aleshores pràcticament adormida en algun calaix de l’administració, agafarà de sobte una dinàmica positiva i entrarà en vies de solució dialogants i pacífiques. Cap dret, cor net! També aquests darrers dies m’he capbussat dins de la història formidable que planteja el pensador Harari –Juval Noah Harari – en el seu darrer treball, Nexus. Un cop t’hi poses, no fa cap mandra abordar aquest extens i profitós viatge de set-centes pàgines, que fan un recorregut pels complexos sistemes d’informació que la humanitat ha anat creant durant la seva existència. No és gens fàcil trobar ments privilegiades que proposin amb rigor científic i sense embuts aquests temes cabdals, sense els quals la vida humana sobre el planeta no s’hagués pogut desenvolupar. Les preguntes que es fa Nexus són fàcils d’enunciar, per exemple: què és la veritat? Les respostes, en canvi, són difícils, enrevessades i al llarg de la història depèn molt de qui les respongui. Quantes veritats conté la Bíblia, o l’Alcorà, per exemple? Poques, ben poques. Però, en canvi, han servit per dominar el món durant mil·lennis. Els que tenen la paella pel mànec no estan de cap manera preocupats per la veritat i sí molt més pel control dels que obeeixen les seves normes, encara que bona part del que proposin no tingui cap sentit. Tots els imperis, religions o grans revolucions han estat seguits, a la força o no, per milions i milions de persones. I mai no han tingut la veritat com a principi fonamental, sinó que s’han basat en el sentit de pertinença a un grup, a un poble, a una idea poderosa. Qui tot s’ho creu, tot s’ho beu! No sembla que en els temps actuals, la cosa hagi anat a millor. Al poder autèntic, o sigui, la perversa dictadura de la pela, la veritat se li’n ben refot i, dia sí, dia també, es passen la idea suprema del bé i la certesa per l’entrecuix. La qüestió és ben simple: prendre el poder, mantenir-lo i seguir acumulant riquesa. Ara mateix, però, vivim immersos en una altra burocràcia ben diferent de les que històricament hem conegut: la dictadura de les màquines i els algoritmes que elles mateixes ja són capaces de crear. Ben aviat, ben aviat, ja no sabrem discernir si allò que ens volen fer creure és real o virtual. Déu ha mort, deia Nietzsche, però res més lluny de la realitat, perquè les màquines creades per humans ja són capaces de pensar pel seu compte i serà fàcil caure en el poder il·limitat del seus xips inescrutables que mai no descansen, que tot ho veuen, que tot ho saben. Els nous déus ja són aquí!
