Joan Vázquez: “No puc imaginar la meva vida sense l’hoquei patins i tot el que significa”
El veterà jugador vilafranquí repassa la temporada i parla del seu futur
Què és per a tu l’hoquei patins?
Porto tota la vida vinculat d’una o altra manera a aquest esport i la veritat és que no em puc imaginar el meu dia a dia sense l’hoquei patins. Forma part de mi des de fa 30 anys i és una manera de viure.
L’hoquei patins continua sent un esport minoritari, però tots els jugadors el viviu amb una extrema passió….
És un esport molt familiar on tothom es coneix. Acabem formant una pinya molt gran malgrat que siguem rivals. Conec antics companys que ho van deixar en el seu moment i em diuen que es penedeixen d’haver-ho fet. Com bé dius, és una passió que ens acaba enganxant.
Suposo que has gaudit de manera especial aquesta temporada amb el Patí Vilafranca
Sí, ha estat una temporada molt maca tant per a mi com per a l’equip. L’ascens a l’OK Lliga era el gran objectiu que buscàvem tots plegats i haver-ho aconseguit és una satisfacció molt gran.
I a títol personal has superat una marca estadística a l’abast de pocs jugadors. Has marcat més de 200 gols amb el Patí Vilafranca.
El cert és que era un tema que desconeixia. Gràcies al company periodista Xavi Gonzàlez, que controla totes i cadascuna de les estadístiques del Patí Vilafranca, em van fer saber que estava a prop dels 200 gols. Va ser un curiós compte enrere cap a aquesta xifra fins que vaig marcar el 200, a la pista de l’Olot.
I l’afició t’ho va reconèixer de manera especial
Va ser un altre moment molt especial de la temporada i de la meva trajectòria al Patí Vilafranca. Els aficionats em van preparar un cartell i em van acompanyar en un moment tan particular. És, també, una mostra de tot el que significa l’hoquei patins i de la qualitat com a persones dels aficionats.
Has jugat gairebé sempre al Patí Vilafranca, però també vas estar al Calafell i al Trissino italià, com ho vas viure?
L’aventura del Trissino va tenir, més que res, un aspecte personal. Volia viure l’experiència de jugar a Itàlia una temporada i ho vaig fer. L’hoquei italià és molt canviant i vaig anar cap allà amb la idea d’estar-m’hi un any i prou. Pel que fa al meu pas pel Calafell, va ser diferent. Era OK Lliga en un club comarcal i amb unes perspectives esportives potents. Guardo molt bon record d’aquella època.
Per cert, la propera temporada tornaràs a viure els clàssics enfront del Calafell i el Noia, quin esperes amb major interès?
Si parlem com a clubs i aficions, el derbi més potent serà davant el Noia, però personalment tinc moltes ganes de jugar contra el Calafell i tornar al Joan Ortoll. M’agrada molt l’ambient del pavelló de Calafell i sempre és una manera de reviure la meva etapa amb l’equip verd-i-blanc.
Tens 33 anys, però molts jugadors arriben a edats molt més altes jugant al màxim nivell. Tu et veus fins als 40 o 42 anys amb un estic?
No t’ho sabria dir. Jo tinc clar que continuaré jugant mentre em senti útil per a l’equip i pugui estar al meu nivell habitual, i les lesions em respectin. No crec que arribi a jugar fins als 40 o 42 anys, però la vida sempre dona moltes voltes i mai se sap què pot passar. Amb tot, insisteixo que no tinc la intenció d’estar tants anys en actiu.
Com veus l’actual situació de l’hoquei patins en l’àmbit estatal? Els equips han perdut pistonada en relació amb els portuguesos i sembla que el panorama no canviarà a curt termini…
El tema econòmic marca molt i a Portugal l’hoquei patins és el segon esport del país i hi ha molts diners en circulació. Els equips portuguesos fitxen els millors jugadors de la lliga espanyola i així és difícil canviar la dinàmica. També pot influir que les últimes fornades de jugadors d’aquí no hagin estat les millors, però el factor econòmic és el de major rellevància, crec jo. La Federació ja n’és conscient i segur que està treballant per tractar de revertir la situació.
