“Dirigir em fa feliç i quan he cantat, també. Són moments en què tot s’oblida”
Entrevistem Meritxell Tarragó, directora entre d’altres del Cor-Orfeó Calafellenc i la Coral Sant Sadurní.
Meritxell Tarragó és directora i mestra de música per la Universitat Ramon Llull – Blanquerna. Com a cantaire ha format part de diferents cors, i s’ha format en direcció coral i orquestral i en tècnica vocal amb Daniel Antolí, Josep Vila Casañas, Júlia Sesé i Xavier Puig. Fa més de vint anys que dirigeix cors i en fa més de deu que lidera el seu projecte personal: la Coral Levare de Sitges. Actualment també dirigeix el cor femení Balaio de Ribes, la Coral Moixaina de Vilanova i la Geltrú, el Cor-Orfeó Calafellenc, la Coral Harmonia de Valldoreix i la Coral Sant Sadurní. Fa poc va publicar el llibre 100 coses del món coral. Una visió de la vida dels cors escrita des del cor (Editorial Cossetània) juntament amb el seu marit, el divulgador musical, David Puertas. En aquest llibre els autors acaben fent un homenatge-recordatori de tots aquells cantaires que ja no hi són a través d’algunes cançons clàssiques en el món coral com ‘Que tinguem sort’, ‘Signore delle cime’, ‘Cançó de bres per a una princesa negra’, ‘L’Empordà’ o ‘Aubada’.
El llibre ha estat escrit a quatre mans. Com ha anat?
El David havia escrit dos llibres sobre cent coses de la música clàssica i cent de l’òpera i va plantejar a l’editorial de fer un llibre sobre cent coses del món coral i poder-lo compartir amb mi. Els vam presentar un parell de capítols i la idea els va agradar molt. Així va ser com va començar tot.
Ha jugat amb situacions personals reals a través del món coral?
Parteixo de coses que són quotidianes. He volgut que sigui un llibre que el puguin entendre directors i cantaires, però també la gent que vulgui conèixer com funciona el món coral i es trobi exemples propers. Tothom ha anat a un restaurant, ha jugat un partit de futbol o l’ha vist, ha viatjat… coses que potser hem fet. És a partir d’una experiència propera, que la porto al món coral.
La seva dedicació és exclusivament a la direcció de corals. Es pot viure d’això?
[Riu] Ho estic intentant. Fa un any que vaig deixar de fer de mestra a primària i de sobte em van sortir moltes opcions per dirigir corals. Vaig apostar per aquest camí i ja he hagut de dir que no per disponibilitat horària. Crec que me’n sortiré.
Doni’m un motiu per cantar en una coral.
Perquè ens fa feliços. A mi em fa molt feliç dirigir, i quan he cantat també m’ha fet molt feliç. Són aquells moments en què tot s’oblida, en què estàs fent un treball coŀlectiu que el canalitzes a través de la veu, cantes cançons que a vegades t’emocionen, en què els textos et fan reflexionar. Són moments de sentir i pensar que comparteixes amb altra gent. Tot això fa comunió i genera molta felicitat.
I a banda de la felicitat, quins beneficis aporta cantar?
Moltíssims. Des dels que serien més físics, com aprendre a gestionar bé l’aire, respirar, relaxar el diafragma, el coll, la laringe, buscar ressonadors, tota aquesta part més física, que es pot tocar, que es pot sentir, però també la part social, molt important, com és el retrobament amb altra gent, cares noves amb qui pots establir relacions… De l’assaig poden sortir idees d’excursions, anades a concert, visitar un museu o anar al teatre. També hi ha una part emocional, aquella que no es veu, en la qual t’enfrontes a tu mateixa i totes les pors, totes les inseguretats que es canalitzen a través de la veu.
La pregunta del milió: per què falten homes a les corals?
[Torna a riure] És molt curiós. Crec que ara s’ha engrandit molt el món coral. Fa anys els cors estaven formats només per homes. Les dones van començar a participar-hi no fa pas tant i llavors, aquesta entrada al món coral de les dones ha demanat a la societat una oferta més gran de corals, i podríem dir que els homes s’han hagut de repartir perquè, en proporció, continuen sent els mateixos. Fa mig segle que les dones hem començat a obrir portes, en molts sentits, i ara som més emprenedores i més participatives en tot.
Les corals corren perill de desaparició?
Crec que no. Al contrari, crec que estan creixent i que el que faran és que cada vegada milloraran el seu nivell perquè els directors estan més formats amb més coneixements i, per tant, tenen cors que canten millor i els cantaires que es van incorporant també aprenen molt millor. Cada vegada tindrem més corals amb més nivell amateur i, per tant, en absolut estan en perill.
Com gestiona una directora aquell cantaire a qui no li agrada el repertori?
Depèn del grau d’autonomia que tingui la directora. En funció d’aquest paper pots prendre unes decisions. A mi m’ha funcionat molt bé que la decisió acabi caient pel seu propi pes. Que sigui el grup amb la directora que entengui que no sempre ens agradarà tot el que fem. Penso que al final aquest cantaire o bé s’adapta o busca un altre cor. Jo mai he hagut d’obrir una porta a cap cantaire perquè marxi.
Quina resposta els ha arribat dels lectors sobre el llibre?
Molt bona. Totes les persones que s’han llegit el llibre ens han transmès sensacions positives i properes, i el més curiós és que a cadascú li ha ressonat coses molt diferents. Potser el capítol dels records d’aquells companys de coral que ja no hi són, o el tema més tècnic i de feina del director fora dels assajos, o la part més divulgativa que ha fet el David, on parla de la història del món coral i de les grans obres. Missatges que esperonen.
