“El meu fill és un nen trencat”
Recollim el testimoni de la família d’un noi de 13 anys que pateix bullying, coincidint amb el Dia Internacional contra l’Assetjament Escolar
El Pol té 13 anys i aquest curs ha començat primer de l’ESO en un institut de la comarca. Sempre ha estat un bon estudiant, d’aquells que amb poc esforç tira endavant qualsevol assignatura. També destaca en altres activitats, juga a bàsquet i és un enamorat de la informàtica, la robòtica, qualsevol matèria tecnològica. La seva mare, l’Anna, el descriu com “un nen extravertit, molt sociable, participatiu, de bona pasta, sensible i, fins fa poc, molt aplicat en els estudis”. Diu fins fa poc perquè des que va començar el curs a l’institut “és un nen trencat, ha canviat totalment, no és ell, no té gens d’autoestima, cap motivació ni interès per esforçar-se en res”.
Aquest curs ha estat quan ha esclatat tot, però l’Anna ja va començar a detectar alguna cosa, lleu, cap a final de 5è de primària i a 6è. És per aquest motiu que prèviament s’havia contactat amb el CSMIJ, un servei d’atenció a la salut mental que ofereix la Generalitat, tot i que no els van atendre fins més d’un any després. Un cúmul de despropòsits va fer que aquest servei no comuniqués la situació a l’institut i va haver de ser la família mateixa la que avisés d’un problema d’assetjament. Des del centre els van assegurar que estarien al cas però després sempre els han dit que el veien bé, cap problema. De la seva banda, la família havia encarat la nova etapa educativa com una oportunitat de canviar d’aires i conèixer gent nova, i així ho va transmetre al seu fill. Res més lluny de la realitat. Van arribar les primeres notes. Havia suspès dues assignatures i el nivell en general havia baixat.
Tot i que el Pol tenia mals de panxa recurrents, l’Anna mai va pensar que el seu fill fos objecte d’assetjament a l’escola. Va ser el pediatra qui va aixecar les sospites. Ho tenia claríssim. A l’estiu, els mals de panxa desapareixien, el Pol era feliç en el seu oasi estival, amb la seva colla de la piscina, on no tenia cap contacte amb els seus “companys” de classe. Al setembre, el mal de panxa tornava, fins i tot, ocasionalment, algun vòmit, insomni…
I va començar el segon trimestre i, amb ell, l’absentisme. “Al gener vam aconseguir que anés quatre o cinc dies a classe, però plorant ens deia que no hi volia anar, que no hi estava a gust”. El mes de febrer va acudir més regularment a l’institut, “fins que hi va haver l’agressió”.
L’agressió de què parla l’Anna es va produir al pati de l’institut; jugant, el van empènyer i dissimuladament algú li va donar una puntada de peu, i, amb ell ja a terra algú altre el va rematar amb un altre cop de peu totalment gratuït. El centre hi va intervenir i va expulsar els autors, però ara el Pol ja no vol jugar al pati perquè té por dels seus agressors.
Les puntadetes de peu i les empentes als passadissos entre classe i classe hi eren. També s’hi va afegir l’assetjament via mòbil, a través del grup de WhatsApp de classe, “però això vam aconseguir frenar-ho” i de moment, encara no ha traspassat a les xarxes socials, segons la mare.
Una possible solució seria el canvi de centre, però la família assegura que és impossible perquè als instituts de Vilafranca no hi ha places: “Només la podria aconseguir fent trampes, empadronant-nos a Vilafranca, cosa que no farem”, o bé aconseguint un informe d’Educació que aconsellés el canvi de centre. “El meu fill està obligat sí o sí a anar a l’institut on l’assetgen i ja ens han dit que si continua faltant a classe activaran el protocol d’absentisme”, lamenta l’Anna.
Més enllà de l’institut, el Pol ha de fer les extraescolars fora del seu municipi, amb tot el desgavell logístic i econòmic que representa per a la família. Però l’assetjament ha traspassat les parets de l’institut i també es dona a l’equip de bàsquet, fins on l’han seguit alguns dels mateixos assetjadors escolars. També intentaran canviar de club.
El Pol continua amb el seu tràngol, però la seva mare veu algun canvi: “Si per ell fos no aniria mai a l’institut, però ara el veiem una mica més serè, sembla com si hagués assumit la situació. Ha normalitzat no tenir amics”.
L’Anna lamenta que el suport de les administracions públiques sigui escàs, segurament per falta de professionals i de recursos, i que el protocol sigui oferir atenció cada dos mesos.
El malestar del Pol també ho és de la seva família. “Ens hem hagut de buscar la vida, trucar a totes les portes, pagar psicòlegs i cada dos per tres he de faltar a la feina per estar per ell. La desesperació és total perquè veus el teu fill com pateix i no pots fer res per ajudar-lo”.
