“Sempre escric les històries que penso que a mi m’agradaria llegir com a lectora”
Entrevistem la filòloga i escriptora penedesenca Clara Queraltó Olivé, guanyadora del novè Premi Llibres Anagrama de Novel·la
Clara Queraltó Olivé, nascuda fa 35 anys al Pla del Penedès i resident a Barcelona des d’en fa 10, on fa professora de llengua i literatura catalanes a l’escola Josep Tous del barri de Sants, és la guanyadora del novè Premi Llibres Anagrama de Novel·la, dotat amb 12.000 euros i al qual es van presentar 106 originals. Ho ha fet amb l’obra Com el so d’un batec en un micròfon, que sortirà publicada poques setmanes abans de Sant Jordi.
Queraltó ja havia guanyat un premi literari, amb El que pensen els altres (Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions –Editorial Proa, 2017–), compta amb relats a les antologies Barcelona suites i Nits d’estiu (Univers, 2019 i 2020), i també és autora de la novel·la Et diré R. (Empúries, 2021) i de la novel·la infantil Xiular en cas d’emergència (Bindi Books, 2023).
Aquesta filòloga penedesenca també coŀlabora quinzenalment amb articles d’opinió al mitjà digital El Nacional.cat i amb la secció ‘No se n’ha parlat prou’ del programa No ho sé’, de l’emissora RAC1 i que presenta la també penedesenca i articulista del 3d8 Anna Vallhonesta.
Com li va sorgir el neguit per esdevenir escriptora?
Vaig arribar a la facultat de Filologia perquè m’agradava molt llegir i escriure, i arran d’un curs de relat breu al Laboratori de Lletres de Barcelona em vaig decidir fer un recull de comptes i presentar-me al Premi Mercè Rodoreda.
Caram! Va ser arribar i moldre, perquè el va guanyar…
Sí, aquests van ser els meus inicis i els premis tenen aquest punt de misteri, que no saps què fa que els puguis guanyar o no. Va ser sorprenent perquè era la primera cosa que escrivia.
Per quin motiu escriu, més enllà que li agrada?
Sempre escric les històries que a mi m’agradaria llegir i tant en els contes com en noveŀles tracto temes que m’inquieten o em preocupen. I, esclar, escric perquè m’ho passo molt bé, tot i que també em fa patir, eh? Hi ha un primer moment en què estàs buscant la idea, hi dones voltes, t’encalles i, per tant, el procés comença molt abans de començar a transcriure.
Parla de contes i noveŀles; quin gènere literari prefereix o se sent més còmoda?
Gaudeixo molt amb tots dos. Una novel·la és com una cursa de fons, en què has de gestionar tot el material narratiu, costa que tot encaixi, que tingui ritme i has de tenir una estructura prèvia; i un conte és una altra cosa, com una fletxa, que només té una direcció correcta. Les meves dues últimes obres han estat noveŀles perquè les idees que em venien al cap creia que es podien explicar millor amb una novel·la.
Intercala els dos gèneres a l’hora de posar-se a escriure?
No, em dedico només a una cosa perquè soc professora i ho he de compaginar amb avaluacions, correccions, etcètera; i ja em dona prou feina dedicar-me a un sol projecte literari.
Com s’organitza per escriure regularment?
M’obligo a dedicar-m’hi dues o tres hores a les tardes, però quan estic immersa en el procés de redacció d’una novel·la m’hi puc dedicar bastant intensament. Normalment, això coincideix amb períodes com les vacances d’estiu o també de Nadal. Compaginar la feina d’escriure i de professora és molt difícil i porta feina perquè escriure requereix concentració i és un esforç que desgasta.
Quant de temps ha dedicat a l’obra amb què ha guanyat el Premi Anagrama?
Entre el procés de preparar-la i escriure-la, un parell d’anys amb una dedicació intermitent.
Quins són els seus referents literaris?
Em costa dir-ne alguns de concrets, però quan vaig començar a estudiar Filologia estava molt obsessionada amb Mercè Rodoreda, Julio Cortázar i Paul Auster, que són ben diferents entre ells. Alice Munro va ser un referent clau a l’hora d’escriure els contes i aquest últims anys m’han impactat molt les noveŀles de Sara Mesa o Eva Baltasar i les històries de Natalia Ginzburg i Annie Ernaux.
Què li comporta haver guanyat l’Anagrama?
Una alegria immensa perquè ha premiat l’obra un jurat que admiro; perquè abans l’han guanyat autors i obres que m’han agradat moltíssim, també perquè és una editorial que m’ha marcat el gust i m’ha format com a lectora i com a escriptora, i perquè em permetrà arribar a més lectors, que és el que es vol, no? Amb tot, vaig estar al Grup 62 i m’hi vaig trobar també molt a gust.
L’obra guanyadora està protagonitzada per la relació d’una noia de 18 anys i un noi de 39. Li interessa l’amor entre dues persones d’edat tant diferent?
És un debat que els últims anys m’ha anat interessant i que amb els feminismes hem anat interpretant diferent: encara que la noia sigui la de més edat i creu que decideix o que ho té molt clar, acaba sent una relació de poder. Aquesta és la meva opinió, però el que he volgut és que siguin els personatges els que parlin i t’expliquin com ho viuen i, en tot cas, que pensin els lectors si és una relació de poder o no i si darrere hi ha una relació d’amor, que diria que no.
Ha explicat que l’obra està escrita en dues parts paraŀleles. No li ha estat complicat?
No, perquè una és la narració d’una mateixa història des del punt de vista femení, el d’una noia pràcticament adolescent i que l’explica en ordre cronològic, de juny a novembre; i llavors hi ha la versió d’ell, que desteixeix el que ella ens ha explicat i anant enrere, del final (novembre) al principi (juny). Però sí que té una dificultat important: mantenir l’interès narratiu explicant la mateixa història per segona vegada.
Aquests dies hi ha debat sobre si en temes d’igualtat s’ha anat en algun aspecte més enllà i són els homes qui estan discriminats…
No hi estic gaire d’acord i crec que el feminisme, ben entès, tenim clar que el que defensa i el que busca és equilibrar una discriminació que és sistèmica i que forma part d’uns esquemes de pensament antiquíssims i que tothom tenim molt interioritzats.
He llegit que a vostè li agraden sobretot les noveŀles que conviden a pensar els lectors, més que no pas et diguin com hem de pensar…
Sí, no m’agraden ni les noveŀles ni les pel·lícules ni les sèries que de seguida veus i tens clar qui és el bo i qui el dolent. No m’estimula gaire això i prefereixo que em confrontin amb el que estic molt convençuda que penso. És més, que m’ensenyin els matisos, però la vida és això i no tot blanc o negre.
Ja l’han felicitada, els seus alumnes?
Sí, avui [dimarts 16 de gener, l’endemà de l’atorgament del premi, per al lector] m’han rebut amb un aplaudiment [riu]. Ara tinc ganes que surti publicat el llibre i que la gent el pugui llegir, perquè ara és com parlar-ne en abstracte.
