“Els Nens del Vendrell em demostren amb la Medalla d’Or que m’estimen molt”
Entrevistem el casteller vendrellenc Marcel·lí Güixens Milà, Medalla d’Or de la colla dels Nens del Vendrell.
Marceŀlí Güixens Milà, molt popular al Vendrell i al món casteller com a ‘Marcelino’, ha rebut la Medalla d’Or dels Nens del Vendrell, colla fundada l’any 1926 i a la qual aquest vendrellenc nascut fa 87 anys, tot just dos mesos després d’esclatar la Guerra Civil, es va incorporar el 1945, als 9 anys. La Medalla d’Or dels Nens només la tenen dues persones més i també molt vinculades als castells: Jan Julivert i Emili Miró. Anys enrere, Güixens ja va rebre un altre reconeixement: el Premi a una Trajectòria Castellera, el 2011, durant la Nit de Castells que organitza la Revista Castells.
Marceŀlí Güixens ha estat cap de colla dels Nens del Vendrell durant tres etapes: 1978-1980, 1984-1988 i 2000-2002. Sempre va poder fer el 4d8 i val a dir que anys abans havia fet d’agulla als folres de dos castells històrics: els primers pd7f i td8f del s. XX, els anys 1969 i 1970.
Al marge del món casteller, Güixens també ha estat molts anys bastoner i ciclista, fins i tot de manera competitiva; així com Portant d’Honor de Santa Anna a la festa major del 2010, juntament amb Salvador Arroyo, Joan Descals i Rosa Maria Esteban.
Casat amb Maria Rosa Gestí, Marceŀlí Güixens ha tingut tres filles, dos nets i una neta.
Com va ser que va començar a fer castells?
Perquè vivia al barri de la Barceloneta Alta, com el Jan Julivert [històric cap de colla dels Nens], i amb altra canalla jugàvem al carrer i fins i tot ens prenia a la vinya. Amb el senyor Gual, molt important al Vendrell, de mica en mica vam començar a anar a assajar i la meva primera actuació va ser a Igualada. Aquell dia, però, no vaig pujar a cap castell.
Recorda aquell dia?
Hi anàvem dos o tres dies, a Igualada. Marxàvem al migdia en tren i a Martorell canviàvem per anar amb els Ferrocarrils Catalans. El primer que fèiem en arribar era mirar darrere l’església i l’ajuntament a veure si hi havia melons [riu i, murri, fa el gest de prendre’n], perquè en aquell temps passàvem gana.
Quin era el nivell dels Nens aleshores?
Provàvem el 4d8 i la td7, castells que podíem fer, perquè el 3d8 no comptava gaire, encara.
Per què va arribar a cap de colla, càrrec que ha ocupat tres vegades?
Alguna vegada perquè, en plegar qui hi havia, m’ho van proposar i m’hi vaig trobar.
Quines fites recorda més de la història dels Nens?
Doncs la Diada de Santa Teresa del 2015, amb la millor actuació feta per la colla [5d8, 3d9f, 4d8a i pde7f], i el Concurs que vam guanyar el 1970 a la Vella de Valls [pd6, pd7f (c) i td8f].
Vostè també va fer alguns castells amb els Castellers de Vilafranca quan començaven, oi?
Sí, hi anàvem alguns vendrellencs i a la tarda hi havia raons amb les colles de Valls. Recordo a Vilafranca que vam voler fer la td7 amb dos homes veterans que ja no pujaven, un tal Ivern i el Pau Figueres, i ho van fer bé.
Ara, els Nens han reconegut la seva trajectòria amb la Medalla d’Or…
Sí, n’estic orgullós i la colla m’ha demostrat que m’estima molt.
Suposo que mai s’hauria imaginat que de poques colles quan va començar vostè s’arribés a l’estat del món casteller actual.
No, i ara! Havia arribat a anar al Concurs de Tarragona amb 5 o 6 colles i ningú a les grades. I passar del pd6, el 3d8 i el pd7f, que ja semblaven molta cosa, als castells de 9 i de 10, imagina’t. Els castells amb folre, però, no m’agraden tant.
Caram! Doncs els folres els va coinventar vostè, com aquell qui diu…
M’agraden més els castells bàsics i, a vegades, fins i tot poso la mà per mirar-me el castell tapant el folre [riu].
Per què creu que s’ha arribat al nivell actual?
Perquè hi ha molta més gent a les colles i, a més, s’entrenen més i també és bàsic creure als que manen i tenir la iŀlusió de fer aquell castell.
Com s’ho van fer per ‘dissenyar’ un folre quan feia més de mig segle que no s’intentaven castells folrats?
Anant pujant gent i veient si s’aguantaven o no. Als assajos vam caure molt amb aquestes proves. Pensa que als folres pujava gent que no havia pujat mai i ja tenia prou feina per mirar on posava els peus, en comptes d’estar per aguantar el terç. I, per exemple, vam anar veient que calia posar crosses, un home al darrere, etcètera, perquè tot s’aguantés. Ara, però, els folres porten més gent i són més compactes; abans en quedava poca, a la pinya.
L’any 1969 van fer història amb el pd7f, que durant 25 anys va ser l’únic del segle.
Sí, i vam estar a punt de fer-lo dins de l’església perquè queien quatre gotes. Vam demanar permís al rector i vam arribar a arrambar els bancs de la missa, perquè el volíem provar després d’un munt de temps assajant-lo. Al final, el vam poder fer a la plaça Vella.
Quin és el castell que li agrada més?
El 5d8 i, home, el 5d9f. És un castell que fa presència. I també la td8sf.
I quin castell inèdit pensa que es descarregarà?
El 3d9sf, tot i que només n’han carregat un i justet les colles Vella i Joves de Valls; i la td9sf el poden arribar a descarregar els Castellers de Vilafranca [l’han carregat dos cops].
On pensa que poden arribar els Nens del Vendrell?
A on ja hem arribat, a tornar a fer castells de nou. Tenim canalla, que és clau, tot i que també té el problema que cada any n’has d’ensenyar de nova, perquè creix.
Vostè ha dedicat tota una vida als castells. Li ha comportat sacrificis, suposo…
[“Han estat primer que la casa”, l’interromp ràpid la seva esposa.] Ho han estat tot i he fet molts amics també d’altres colles. Fa anys, quan érem poques colles, coneixies els castellers com si fossin d’una alineació d’un equip de futbol. Ara, com que puja tanta gent, canvien bastant segons el castell i m’he fet gran, és una altra cosa i costa més. Les colles tenen gent per fer-ho.
