Entre sequera, rodalies i guerra, el trontoll de l’estat

Jordi Parellada

No podem pas contradir que aquesta legislatura espanyola que està a punt d’encetar no estigui plena de tàctiques. La convocatòria d’eleccions ja va arribar de sobte, quan preveient una dèbil o nul·la continuació al govern, davant del creixement i pactes de la dreta i de l’extrema dreta –per a mi anàlegs– a municipis i comunitats autònomes, van córrer a convocar.

Els resultats van aportar dues lectures –com a mínim–, cap guanyador clar (sense majoria absoluta) i opcions de pactes per revalidar una continuació de mandat.

Com que amb el feixisme ningú hi va voler pactar es va obrir una oportunitat per a l’independentisme –recordem que dividit–, que es convertia en imprescindible per bloquejar i anar a noves eleccions o, amb el vot favorable, aconseguir beneficis per a Catalunya.

Enervar el rival no és difícil, sobretot, quan se’l fa cavil·lar.

I malgrat aquesta sequera inacabable i perillosa, les enormes mancances i errades en el transport públic, també perpètues, i les atrocitats de la guerra de Gaza –de la d’Ucraïna ja no ens en recordem, oi?– sorgeixen les reaccions dels qui no els agrada sortir derrotats. 

Perquè per més que s’encobreixi amb una defensa d’una integritat patriòtica –inexistent, per cert, i demostrat àmpliament amb l’“a por ellos”– o amb un intent d’evitar el suposat trencament de la separació de poders –com si no actuessin sempre tots a l’ensems– o d’una més que rocambolesca queixa des de la CEOE pronosticant una dificultat de creixement econòmic, no hi ha res més fals i enganyós. El feixisme busca senzillament recuperar el poder per actuar a gust i extralimitar-se, com tradicionalment ha fet.

I per més intel·ligència artificial que brolli, en manca molta de natural amb coneixement i capacitat reflexiva –el nombre de mesells per càpita és molt gran i els fan fer el que volen.

Però què en traiem els afectats pel Decret de Nova Planta de 1714?

Doncs esperem que quelcom positiu, sense pròrrogues ni dilacions. Tenim l’experiència d’una infinitat d’incompliments de pactes i acords fets amb l’esquerra espanyola –o amb la dreta, en això no hi ha diferències– i, sincerament, un pacte amb els que ens van pegar l’1-O o amb els que els van donar suport sense dubtar ens fa ser més incrèduls que mai.

Ens hauran d’explicar molts detalls dels acords perquè la solució, des de fora estant, no és plaent. Seria millor aixecar la suspensió de la declaració d’independència i tirar pel dret.

Haurem d’esperar que el trontoll de l’estat vagi creixent i que, tal com escrivia l’Alexandre Deulofeu en el seu llibre sobre la teoria de ‘la matemàtica de la història’, es confirmi el seu pronòstic d’alliberament de Catalunya, encara que sigui com a resultat de la desintegració de l’imperi hispànic.