Castellers de Vilafranca

Pep Ribes, cronista casteller de RTV Vilafranca

Moltes felicitats, Castellers de Vilafranca, per aquests primers 75 anys de vida. Moltes felicitats, verds, per seguir el llegat dels castellers i castelleres que al llarg dels anys s’han convertit en els hereus de la plaça més castellera.

He tingut la sort i el privilegi de seguir els verds els darrers 30 anys des de la meva posició d’‘opinador’ casteller. I fer-ho alhora des de la meva òptica de persona no nascuda a Vilafranca ni al Penedès, amb sang vilafranquina, això sí, i adoctrinat des del primer dia a gaudir de la més castellera. No m’ha estat fàcil de vegades travessar les muralles de Cal Figarot, sobretot als inicis, però cal dir que al llarg dels anys hi ha hagut un respecte mutu digne d’admirar. S’han viscut moments de molts colors i he vist passar molts amics i amigues, alguns d’ells ja traspassats i pels quals vull tenir un record. Des dels pioners de la història de la plaça, abans de la creació dels verds, amb els Xiquets de Valls o els Nens del Vendrell, fins i tot, i cadascuna de les persones que en algun moment o altre han vestit la camisa verda (vermella o rosada).
Ah!, i no oblidem també els afeccionats locals, sempre exigents, entesos i que han estat a les bones i a les dolentes. Sense els castellers no castellers, ja m’enteneu, la colla no hagués donat alguns passos endavant sentint sempre el suport. Concurs de Castells a banda.

Avui no és dia de fer estadístiques ni dades de castells, per comparar-ne l’evolució o fins on han arribat, només en deixaré un tastet per arribar a entendre la seva dimensió. Els Castellers de Vilafranca van ser un avançats al temps, amb innovacions importants. Les manilles, el tast del castell de 10, el tast dels puntals, els castells amb l’agulla…
Però no només pel vessant tècnic, sinó també pel social. La seva dimensió va més enllà d’una colla castellera. Referent local, comarcal i nacional, la seva organització interna des de fa anys és modèlica, que ha permès gaudir d’un espai propi increïble i cultivar una vessant cultural, social i solidària important.
Si no hagués estat per la creació del seu propi ADN competitiu, d’aquestes ganes de ‘guanyar’ sempre, els Castellers de Vilafranca no haurien sobreviscut al nivell que ho han fet. Castells com a filosofia de vida, un fet al qual moltes colles van agafar-se més tard. Mentalitat renovada als anys noranta –Melilla style– amb més assaig, noves estructures i noves maneres de fer. Com dèiem, innovadors i valents per competir amb els Xiquets de Valls, formacions que tots admirem, respectem i gaudim. Els seus èxits, com els que han fet i faran els de Terrassa i Tarragona, també són a la llarga motivacions i èxits per als Castellers de Vilafranca.
Una colla que guanya simpaties i antipaties per igual. Comprenc, i és normal, que una bona part del món casteller tingui més simpaties, o els agradi més, l’essència dels Xiquets de Valls que no pas la vilafranquina. Puc entendre que a alguns els agradi més o menys la ‘filosofia’ d’anar a ‘guanyar’ a tot arreu, amb un gen competitiu com cap. Puc entendre que els verds, com algú m’ha deixat anar més d’una vegada, els cansi per ser al capdavant del món casteller massa anys. Puc entendre que a alguns no els agradi la forma de fer social i tècnica dels verds. El que no entendré mai i en què sempre he manifestat el meu desacord ha estat en algunes faltes de respecte a plaça i algunes desconsideracions. Tots som castellers i tots estimem el que fem. Per això el respecte i admiració mutus han de ser fonamentals. Però també he manifestat que de vegades els mateixos Castellers de Vilafranca han fet gestos estalviables. Malgrat possibles entrebancs, sempre trobaran una colla hipermotivada i amb voluntat de ser al capdavant del món casteller molts anys.
Castellerament parlant, hi ha hagut moments a la història que marquen un abans i un després. N’hi ha molts, però jo em quedo amb aquest: la primera torre de vuit amb folre carregada de 1973. El primer cinc de vuit descarregat de 1985. Els dos castells de nou descarregats el mateix dia per Tots Sants de 1990. I per a mi, personalment, un castell que crec marca un abans i un després, un espadat que ajuda a explorar nous castells i que permet un salt de qualitat important, el pilar de sis carregat el desembre de 1994 i que es descarregaria a partir de l’any següent any rere any. Només cal fer memòria sinó del 1995, on a banda d’arribar per fi la desitjada torre de nou amb folre i manilles, arriben dos gamma extra nous, i és la primera vegada que una colla assoleix tres gamma extra diferents en una temporada.
A partir d’aquí, les altres dimensions: el castell de deu carregat de 1998, la torre de vuit neta carregada de 1999, la torre de nou sense manilles de 2005. Tancar el cercle de la torre de vuit descarregada el 2010 i del tres de deu del 2013 i arribar al quatre de deu el 2016. Hi ha moltíssims moments més, no tindria prou espai. Me’n queden dos però, un de molt personal, que no podia ser altre que el tres de nou amb folre i agulla de la diada de Sant Ramon de 2009, el primer i el més ‘sofert’ –he he–, i l’altre, com no, el pilar de nou amb folre, manilles i puntals de l’any passat. Una tercera dimensió feta realitat.
I clar, no puc deixar de parlar dels verds i el Concurs de Castells de Tarragona, del qual tots tenim bons i mals records; jo en poso sobre la taula quatre que em sembla que són fonamentals i són a la meva memòria. El de 1972, per raons òbvies; el de 1996, el que inicia la marxa triomfal; el de 2012, el dels dos castells nets, i com no, el de 2016, amb els dos castells de deu.
Una colla que va revolucionar els sistemes i la forma d’assaig. Un carro al qual finalment gairebé tothom s’hi va apuntar. Una colla de l’àmbit tradicional que va esdevenir moderna i oberta a tothom.
L’única colla del món casteller que ha intentat tots els castells portats a plaça en el segle XX i XXI per la totalitat de les colles i l’única que disposa de 16 estructures diferents de 9 pisos o superiors com a mínim carregats.
Una colla que porta 27 temporades, a més consecutives –sense comptar els 2 anys de pandèmia– descarregant castells de gamma extra. Cap colla més ho ha assolit.
Una colla que ha fet castells de nou o superiors a 50 poblacions diferents, de les quals n’ha estrenat 32. Suma castells grans a 76 places diferents, de les quals n’ha estrenat 52.
Una colla que durant una bona quantitat d’anys ha liderat el món casteller, ha fet evolucionar els castells, gràcies també a l’empenta de les colles vallenques, pal i paller de la nostra cultura. Els Xiquets de Valls com a referent i els Castellers de Vilafranca com a alumnes avantatjats.
Una colla que és a punt d’arribar al miler de castells de 9 i superiors descarregats, des d’aquell primer completat el 1995. Aquesta xifra no s’entendria si no fem esment que la segona colla en castells grans descarregats es troba a més de tres-cents setanta castells de distància.
Per molts anys, Castellers de Vilafranca!