“M’ha sorprès que l’accés a les institucions europees i la seva gent sigui fàcil”
Entrevistem Joan Raventós, periodista vilafranquí corresponsal de TV3 a Brussel·les i que pronunciarà la conferència de la Diada Nacional a Vilafranca
Joan Raventós (Vilafranca del Penedès,1978) pronunciarà aquest diumenge, a les 20 h a l’Ajuntament de Vilafranca, la conferència institucional de l’Onze de Setembre a la vila, amb el títol ‘L’art imprescindible de saber escoltar’. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va començar la seva carrera periodística al 3d8 i es va incorporar als serveis informatius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals el 2003. El mateix diumenge es compleixen els 40 anys de la primera emissió de TV3.
Raventós ha estat redactor del portal de notícies 324.cat i subeditor des del 2007. El 2015 es va incorporar a la secció d’Internacional de TV3 i el setembre del 2020 va ser designat per la direcció d’Informatius com a corresponsal de TV3 a Brusseŀles. Ha cobert cimeres del Consell d’Europa a la mateixa capital belga, Porto (Portugal) i Liubliana (Eslovènia), però la feina d’informar d’esdeveniments europeus també l’ha portat a altres països com Estònia, Moldàvia o Albània. A més del que s’esdevé a Brusseŀles i a la resta de Bèlgica, Joan Raventós també informa sobre el més rellevant en àmbit nacional als Països Baixos i Luxemburg.
Com va començar la seva tasca com a periodista?
En el meu cas va ser del tot vocacional i he notat diferències amb altres companys de generació i més joves que no saben ben bé què volen ser de grans. No sé per què, però de petit ja sabia que volia ser periodista. Suposo que mames el fet, per exemple, que el meu tiet i el meu pare fossin fundadors del 3d8, però no sé si aquest en va ser el motiu. Vaig entrar a l’Autònoma a través d’un cicle formatiu de grau superior i després vaig començar a treballar al 3d8, fent pràctiques al
324.cat, el portal informatiu de TV3 que aleshores es deia telenoticies.com i catalunyainformacio.com, i a la mateixa TV3.
O sigui, que ha tocat diverses feines de l’ofici…
L’únic que no he fet és ràdio, però en aquests mitjans he fet una mica de tot. Penso que l’ofici de periodista s’aprèn al que són les trinxeres de la feina i està bé això de no saber al matí què faràs durant el dia. Quan portes un temps fent una mica de tot, també és agraït poder especialitzar-te en alguna àrea temàtica, com em va passar a la secció d’Internacional a TV3.
Ara, a la seva corresponsalia a Brussel·les, torna una mica a la vessant general?
Sí, he de saber i formar-me una mica de tot. Un dia tractes temes d’economia, l’altre de geopolítica i després la guerra d’Ucraïna o el que sigui, com tot el ‘dossier Puigdemont’.
Quin benefici en treu ara a TV3 d’haver començat a la premsa comarcal?
Sempre diuen, i jo ja ho vaig tastar, que la premsa local i comarcal és una escola de periodisme. Hi ha un tarannà i un dinamisme que potser no trobes en mitjans més generalistes. A la universitat et poden donar guies, però l’ofici s’aprèn exercint-lo i la premsa local és una escola i universitat de periodisme.
És el que dona la proximitat amb les fonts, oi?
És que estàs a prop de les fonts d’informació i de les persones a qui afecta aquesta informació. Surts de la redacció del 3d8 i et trobes els veïns als quals els afecta qualsevol decisió de l’ajuntament, ja sigui per asfaltar un carrer, muntar una festa major o el tema de la problemàtica dels pagesos. Això fa que la informació sigui molt viva i apassionant, però, a més, t’obliga a ser més curós i rigorós del que ja series. Si t’equivoques, tot plegat és més incòmode.
Ja porta uns anys a TV3…
Sí, perquè una mica em va passar allò de ser al lloc oportú en el moment oportú. M’anaven fent contractes puntuals i a partir d’aquí vaig fer unes oposicions i vaig entrar a formar part de la plantilla.
Com arriba a la corresponsalia de Brusseŀles?
Vaig entrar primer a Internacional a proposta del Xesco Reverter per substituir el Francesc Canals, que el 2015 se n’anava a Pequín, i més endavant va quedar la vacant de Brusseŀles i m’hi vaig postular, com podia fer qualsevol treballador. Tenia la impressió que no me la donarien, però va resultar que sí. Un 20 de juliol em van dir que seria el corresponsal i el 3 de setembre ja era allà.
Què li agrada més d’aquesta corresponsalia?
Veure que és un centre o pol per on passa tot, com van ser totes les decisions europees sobre la pandèmia. Si cada estat hagués fet pel seu compte, en comptes d’una campanya de vacunació europea, no ens en hauríem sortit com ho vam fer.
Es considera europeïsta?
Convençut, però ja ho era. Ara bé, soc conscient de les imperfeccions de la Unió Europea, que en té i moltes, sobretot a l’hora de posar d’acord més d’una vintena d’estats. Penso, però, que és un repte que tots fem l’esforç per arribar a consensos. Recordem que la UE es va crear perquè els europeus deixessim de matar-nos després de la Segona Guerra Mundial. Abans de la pandèmia és veritat que veníem d’uns euroescepticismes creixents, el Brexit i tot plegat, però tot allò es va acabar. Per tant, des del vessant professional, m’omple poder informar de la UE, un actor molt important en un territori de 450 milions de persones.
Té la sensació, però, que és difícil arribar a tota la informació que genera?
Al principi, sí; però passat un temps també aprens a discernir entre el gra i la palla i a entendre’n sobre unes institucions europees que, sovint, generen informacions farragoses.
Deu anar molt de bòlit…
Sí, bastant, però també és veritat que vas agafant una pràctica, i això et va relaxant. Amb tot i per bé que és un gran transatlàntic burocràtic, també m’ha sorprès que l’accés a les institucions europees i a la seva gent és fàcil.
En quin sentit?
Els caps de premsa, portaveus, comissaris polítics, etcètera, són accessibles. Em pensava que només ho eren per als grans mitjans internacionals i no és així. Crec que miren molt quin mitjà hi ha al darrere i TV3 té la fama de ser un mitjà molt seriós en l’àmbit internacional.
Hi ha qui critica que es dediquin molts recursos, precisament, a les cobertures internacionals…
Doncs jo penso que s’ha de fer per la senzilla raó que hem de poder explicar el món des d’un context i una llengua catalans.
Té accés, per exemple, a la presidenta, Ursula von der Leyen?
L’accés depèn en tots els casos més del tarannà i caràcter de les persones, i la presidenta de la Comissió Europea és de no concedir gaires entrevistes. Ara bé, per exemple, cada migdia hi ha roda de premsa del portaveu de la Comissió Europea, hi hagi notícies o no, i normalment en aquestes trobades pots preguntar el que sigui i també trobar-te després amb els diferents comissaris.
Sovint es diu que la UE és un club d’estats. Nota alguna sensibilitat cap a comunitats minoritàries com Catalunya?
Sí, tot i que una cosa és el que transcendeix públicament i el que vulguin dir-ne, que normalment no diuen res i miren de no posar-se en problemes interns dels estats; i una altra són els ‘off the record’ quan parles amb comissaris sense micròfons ni càmeres. Estan molt al cas del que passa arreu d’Europa. Ara bé, com en el cas de poder parlar en català al Parlament Europeu, fins que un estat com Espanya no ho ha demanat formalment, doncs res…
Hi ha hagut un canvi significatiu en això…
Perquè com que la llengua torna a ser una arma política i políticament li interessa, Espanya ha demanat que el català sigui llengua oficial. Em sorprèn i a vegades em molesta, no sé si aquesta seria la paraula, que la llengua sigui una arma de confrontació política. No hauria de ser així. Per culpa de ser una arma de confrontació política, el català no ha estat oficial a la Unió Europa i ara ho serà.
Creu que el president Puigdemont tornarà aviat a Catalunya?
No ho sé. Com a periodista, és un tema que m’he agafat sempre amb molta cura i prudència, perquè he vist de tot i hi ha molts interessos. El procés català i tot plegat, amb el personatge de Puigdemont en si, genera molta controvèrsia i hi ha uns adeptes i uns detractors acèrrims. El que sí que hem anat veient és que totes les vegades que s’ha hagut d’enfrontar a la justícia, belga o europea, ha anat obtenint petites victòries. Les guerres es guanyen normalment després de guanyar diverses batalles i ara es troba en un procés bastant final amb totes les causes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, però no tinc clar si la justícia li serà favorable o no.
No es vol aventurar, vostè?
Penso que l’afer Puigdemont i sobre la resta d’exiliats s’acabarà resolent, com a mi em sembla que s’hauria d’haver resolt ja, a través d’una mena d’entesa política a Espanya; més que no pas amb el que puguin dir els tribunals europeus. Tot es va complicar des de la política espanyola i s’ha de solucionar dins de la política espanyola.
