“El documental és una mostra d’humanitat i de vida i tot és realitat pura i dura”

20/05/2023 - 11:00h

Entrevistem Carles Comajuncosas, muntador i ajundant de realització del documental ‘Unzué l’últim pertit de Juancar’

Aquest gelidenc que viu des de fa vint anys a Moja ha estat membre de la Colla Geganters de Vilafranca. Després de passar per Televisió de Vallirana, Penedès TV, Canal Català Tarragona i Media Mòbil, l’any 2007 aterra al Departament d’Esports de Televisió de Catalunya desenvolupant tasques de càmera, muntador i ajudant de realització en programes com Temps de Neu, Gol a Gol, Esport Club, Zona Champions, Urbandances, Vaques Sagrades o el Telenotícies.

També ha participat en documentals com Inside Espanyol, Perseguint un somni (Alexia), la pel·lícula del Dakar, Kings League o el darrer documental i més recent, ‘Unzué, l’últim partit de Juancar’, que fa ben poc es va estrenar al 26è Festival de Màlaga i que forma part de la cartellera dels cinemes aquestes setmanes. Un documental que tracta de manera molt directa l’ELA, l’esclerosi lateral amiotròfica que pateix l’exporter, entre d’altres, del Barça. Precisament el documental de l’Unzué es podrà veure el proper dijous 1 de juny al Fòrum Berger Balaguer i l’endemà a la sala Zazie.

El 18 de juny del 2020 Unzué anunciava que havia estat diagnosticat d’ELA. Quan surt la idea de fer-ne un documental?
Deu fer uns dos anys i mig. Quan ell anuncia la seva malaltia és quan el Xavi Torres es posa en contacte amb el Juan Carlos i parlen de fer un documental on es pugui donar visibilitat a aquesta malaltia i que la societat sigui conscient de quines conseqüències té. Després de diferents xerrades acaben posant-se d’acord i tiren endavant la idea.

Quina ha estat la seva vinculació en aquest documental d’Unzué?
M’afegeixo a l’equip de realització quan es dona per acabada la pandèmia. La meva tasca s’ha concentrat bàsicament a fer d’operador d’imatge, muntador i participar en el guió, un procés molt llarg i de formigueta, perquè teníem molts metres de pel·lícula i al final hem hagut de reduir un producte inicial de més de tres hores a noranta minuts i això ha representat que moltes històries que hauríem volgut incloure en el documental les hàgim deixat pel camí.

Com ha viscut personalment tantes hores de rodatge?
Ha estat molt intens perquè t’acabes posant a la pell del personatge i les seves històries i les acabes fent teves. Ens vam dividir en diferents grups i recordo com a l’hora d’escollir quines imatges entraven i quines no teníem unes xerrades molt intenses. Fins i tot per un frame havíem tingut molts debats, perquè hi ha escenes que es mostren molt emotives i dures. El dia del partit Barça-City va ser un dels més intensos.

En algun moment li han caigut les llàgrimes?
Sí. Sobretot quan vam fer els visionats de les gravacions on hi havia escenes que ens van arribar molt interiorment.

En la distància curta que vostè ha palpat amb el protagonista, es pot dir que Unzué és una persona que, malgrat tot, transmet positivisme?
Sempre. És una de les coses que té més impregnada. En el documental la seva dona mateixa, la María, ho explica. Ella ressalta que el Juan Carlos mai decau i sempre es mostra positiu, fins i tot quan està baixa de moral el mateix Unzué és qui l’anima i li recorda que és ell el que està malalt.

Vostè també va viure les negociacions per fer el partit d’homenatge, que finalment es va fer al Camp Nou?
Hi havia una data però el que no vèiem clar era l’escenari. No tenia sentit fer-ho en un espai amb poc aforament. Hi havia la incertesa de l’inici de les obres al Camp Nou i això ens preocupava. S’havia parlat de fer-ho a Montjuïc, però hi havia programats concerts. Al final vam tenir sort i les obres es van endarrerir i vam poder fer el partit al Camp Nou davant de més de 90.000 persones. Va ser tot un èxit.

Quina resposta han rebut dels espectadors?
Ha estat molt positiva i estem molt contents. A mi el que més em queda és que cada persona destaca un moment diferent del documental. També hi ha molta gent que surt indignada sobretot amb la classe política, de qui es desprèn que no fan prou, però la majoria de persones s’emocionen. El documental és una mostra d’humanitat i de vida i tot és realitat pura i dura. Hem de tenir present que aquesta és la primera producció de TV3 que es projecta a cinemes. Això no s’havia fet mai.

Aquesta experiència a vostè li ha fet veure la vida d’una altra manera o, per dir-ho d’una altra forma, li ha canviat alguns esquemes vitals?
No li negaré que aquestes coses influeixen i et marquen. Personalment penso que he tingut molta sort i el que més m’ha marcat és veure la manera com afronta el Juan Carlos la seva malaltia. Quan ho penses t’acaba sortint aquella reflexió que moltes vegades tenim quan ens queixem de coses que comparades amb el que passa una persona malalta són irrisòries.

Vostè és un home de gravar esports, majoritàriament?
Sempre m’han agradat molt i he tingut molta sort de poder-los viure de ben a prop. Futbol, bàsquet, hoquei patins, des de l’esport amateur fins al professional. És molt enriquidor i m’aporta molt.

També et pot interessar

Comentaris