“M’emociona que em donin la Creu de Sant Jordi, el premi més gran de la Generalitat”

La vendrellenca Maria Carme Cardó (Foto: Laia Saperas)
08/07/2022 - 08:00h

Entrevistem Maria Carme Cardó, vendrellenca que dilluns rebrà la Creu de Sant Jordi 2022

La vendrellenca Maria Carme Cardó rebrà dilluns, 11 de juliol, en un acte al Teatre Monumental de Mataró, la Creu de Sant Jordi 2022. És una de les 20 personalitats i 10 entitats catalanes a qui la Generalitat ha decidit atorgar enguany el preuat guardó. En concret, Cardó, nascuda fa 94 anys al Vendrell, rebrà el premi per la seva tasca en favor de l’ensenyament del català durant anys, molts dels quals durant el franquisme. Aquest dilluns passat va rebre el 3d8 a casa seva, on va cada matí, atès que viu des de fa un temps a la Residència Santa Anna. Aquesta entitat, que pertany a l’Església, li dedicarà un centre de dia, donat que Cardó ha cedit l’espai que el farà possible.

Com va saber que li concedien la Creu de Sant Jordi, i què significa per a vostè?
Admiro del Vendrell que sap guardar secrets, perquè van signar la petició més de 400 persones i entitats i no me’n vaig assabentar [riu]. Per preparar-me, m’ho va dir la comissió organitzadora, i després em va trucar la consellera de Cultura, Natàlia Garriga. Em vaig emocionar moltíssim, perquè no m’ho podia esperar i considero que és el premi més gran que dona la Generalitat. Que me’l doni a mi ho trobo fantàstic!

És conscient d’aquest suport popular perquè tingués la Creu de Sant Jordi?
Durant la meva vida he treballat en molts aspectes pel Vendrell i m’ho agraeixen, sí.

Per què creu que li donen finalment?
Perquè en aquella època vam fer molta feina, no jo sola, perquè la feina d’una persona no serveix prou, però érem molts i al final vam quedar fixos la Remei Esteban, el Salvador Mañé i jo.

Com va aprendre català, vostè?
En temps de la Guerra Civil ja havia après a escriure a l’escola de la República. Recordo que anava a repàs a casa de la senyora Teresina Martorell i ens feia fer un dictat un dia en català i un en castellà. Era joveneta, però ja dominava el català quan va venir la guerra. Aleshores vam oblidar-lo del tot perquè tot era en castellà i ens va marxar l’escriure’l, però en el moment que vaig decidir recuperar-lo no em va costar gaire.

Per què va decidir ensenyar el català, primer a casa seva i després a l’escola Àngel Guimerà, que va arribar a dirigir i hi va estar fins a la jubilació?
Per la meva germana gran –de tres germanes, perquè la segona se’ns va morir jove. Jo em cuidava molt de la beneficiència parroquial i ella em burxava perquè fes al Vendrell el mateix que ella feia a Valls, on era professora a l’institut, però jo no trobava bé desvestir un sant per vestir-ne un altre. Em va costar una mica, però quan m’hi vaig llençar, m’hi vaig llençar de cap.

Centenars de vendrellencs han après català amb vostè. Sap quants?
No, però molts m’ho agraeixen, oi tant! Jo pensava que arribat el moment en què el català entrés a les escoles ja ho teníem tot solucionat, i no! La feina que hi ha encara. Ara, el que crec que s’ha aprofitat d’aquella època és que els mestres hagin pogut aprendre el català. Això no s’ha perdut.

Maria Carme Cardó amb la comissió que ha promogut que li atorguin la Creu de Sant Jordi (Foto: Laia Saperas)

Com veu l’estat actual de la llengua?
No gaire bé. Fins ara les institucions anaven bé, però ara van una mica a la deriva.

Què li agrada més del Vendrell i què creu que hauria de millorar?
Que és el meu poble i que faria tot el que pogués perquè creixés, però que ho fes normalment, no com ara, on miro per la finestra i no conec ningú. Això és una manera de créixer irracional i no m’agrada. Durant molts anys érem de 5.000 a 6.000 habitants i no em satisfà que haguem arribat als 40.000, molts en pocs anys.

Vostè s’ha implicat en molts àmbits socials del Vendrell. Per exemple, en la Lliga contra el Càncer. Per què?
Perquè el meu marit va morir de càncer i hi vaig estar molt implicada durant anys. Ara bé, com en tot, sempre deixo la porta oberta als altres i, per exemple, en l’ensenyament del català ja hi havia gent que podia substituir-me, guanyar-se la vida i, per tant, jo ja podia plegar.

Com va anar que es posés a Càritas?
Em va interessar molt, però després, entre el que em burxava la meva germana i tot plegat, vaig trobar que les coses no s’havien de resoldre amb caritat i s’hi havien d’implicar més les institucions.

Vostè va ser impulsora del Concurs Literari de Sant Jordi al Vendrell…
Amb la Remei Esteban i el Salvador Mañé pare, sí. Ho vam fer per promocionar la llengua, naturalment.
També es va implicar per crear l’Associació Musical Pau Casals.

Què recorda de l’arribada de les despulles del Mestre, el 1979?
Que es va fer una gran celebració popular, vam fer una corona de llaurer i que vam anar a enterrar-lo al cementiri. El president de l’associació era el Josep Altet, i jo, la secretària. [En aquest punt de l’entrevista, ens recorden un article periodístic en què la mateixa Maria Carme Cardó es va queixar de l’absència del ‘president dels catalans’, Josep Tarradellas.]

Què significa per a vostè Pau Casals?
Representa Catalunya, no només el Vendrell. A més, vaig néixer al carrer Àngel Guimerà, 22, i, per tant, era veïna de la casa pairal de Casals, de l’Àngel Guimerà…

També es va posar en política, anant a la llista de Convergència a les primeres eleccions democràtiques…
Si, però anava bastant avall. No era amb la intenció d’entrar en política a l’Ajuntament. [40 anys després, el 2019, Cardó va tancar simbòlicament la llista de Pel Vendrell Primàries.]

Li agrada el teatre? Ho dic perquè va ajudar a crear el Festival de Teatre Infantil i Juvenil del Baix Penedès…
Sí, però també ho vaig fer amb els que anaven a ensenyar català a les escoles, com els fills del Salvador Mañé –Salvador i Joan– i el Manel Nin. Vull citar-los perquè van patir molt anant a les escoles. Com que no era una assignatura obligatòria i eren d’edat semblant als alumnes, aquests se’n reien. Però van ser persistents i ens van ajudar molt.

Acabo. Quines aficions té?
Llegeixo molt, però ara ja em canso. Estic llegint el llibre Nits de pesta, d’Orhan Pamuk, que no m’agrada però el vull acabar perquè va guanyar un premi, tot i que té més de 800 pàgines; i també llegeixo cada dia l’Avui i les revistes Serra d’Or i Sàpiens. Si s’esdevé que hi puc anar, també m’agrada el teatre i la música; i he caminat molt, però ara no camino gens. Només vaig d’una butaca a l’altra i rebo visites aquí a casa [riu].

També et pot interessar

Comentaris