“Em sento privilegiat perquè he pogut viure de la meva afició”
Entrevistem el periodista que ha estat el cap d’esports del 3d8 durant 31 anys
El 30 de desembre passat es va jubilar Tito Boada, la veu informativa més coneguda de l’esport vilafranquí i comarcal. Deixa enrere milers d’hores a la ràdio i milers de caràcters escrits en aquestes pàgines, però sobretot molts amics i coŀlaboradors per als quals és una persona molt respectada i estimada.
Quan i en quin mitjà vas iniciar la teva carrera professional?
A començament de la dècada dels vuitanta es va produir un fort moviment en la creació de mitjans de comunicació a la nostra comarca. El 1982, al néixer Ràdio Vilafranca, hi vaig començar a coŀlaborar, com també al setmanari La Fura. A partir del 1990 em vaig vincular al 3d8.
Jo, quan era petit, narrava partits que feia amb els botons de la mare. Tu també tenies aquesta dèria esportiva de fer de locutor?
Tu ets més jove que jo! De petit mirava tots els esports. Ja tenia aquesta vena de tafaner, de crític; per tant, vaig néixer periodista.
Et consideres afortunat perquè has acabat fent allò que més t’agradava?
Sempre dic que he sigut un privilegiat i que he pogut viure de la meva afició. Els diumenges a la tarda no tenia el neguit que l’endemà era dilluns. Tot al contrari: el dilluns era el dia més esperat de la setmana, quan s’acumula tota la informació de dissabte i diumenge.
Per a tu, que ets una persona de premsa escrita i ràdio, l’aparició de la televisió va ser un maldecap?
Et seré franc: el mitjà que més m’ha enamorat és la ràdio, per la seva immediatesa, per la facilitat de poder informar. La premsa escrita és un altre món. És molt atractiu, però és diferent; tens més temps per arrodonir i preparar un article, i sembla que perdurarà en el temps. La televisió és un punt i a part: les imatges marquen la notícia i a més, és molt més feixuga de fer. La televisió acosta el teu rostre al carrer.
Per la teva cantarella i el teu do de la paraula, es pot dir que majoritàriament has estat un home de ràdio.
Si parles per la ràdio, solament ets tu i l’oient. Hi ha gent que m’ha reconegut per la veu. En canvi, si escrius al diari, primer és la notícia, i el lector molts cops no mira qui ho ha escrit, llevat que sigui un article d’opinió.
Durant tots aquests anys t’has sabut envoltar de molts coŀlaboradors. Aquest ha estat el teu gran triomf?
Sens dubte. Amb el temps, molts d’ells s’han convertit en el meu cercle d’amistats. Però també reconec que quan vaig començar hi havia moltes ganes de coŀlaborar. Ara tot s’ha professionalitzat i no es dona gaire la figura de coŀlaborador. És la nova realitat.
Explica’m alguna de les moltes anècdotes que deus tenir.
Una de les que recordo és quan vam sortir escortats per la guàrdia civil d’un partit de l’Atlètic Vilafranca al camp del Prat. Eren altres temps. O quan vam haver de mirar i remirar qui hi havia a sota l’edifici de la ràdio, perquè ens esperaven.
Quina fita esportiva ha estat la més rellevant de la teva carrera professional?
Les finals del futbol americà amb els Eagles de Vilafranca a l’Estadi de Montjuïc i a la Peineta de Madrid. I tots els partits decisius dels equips comarcals.
Has estat cap d’Esports de la ràdio, de la tele vilafranquina i del 3d8, però sempre has estat un home de futbol.
Això té una explicació. Si vols fer un mitjà comarcal, el futbol és l’esport capdavanter. Aquesta és la realitat: és l’esport que genera més notícies i, per tant, més fidels seguidors.
Aquesta pandèmia que ens ha caigut a sobre ha fet mal a la competició esportiva i, de retruc, a les informacions que se’n puguin derivar.
I tant! I costarà recuperar el nivell d’abans, no serà gens fàcil. Molts esportistes s’han passat a esports més individuals, ja que no els demanen tant de compromís i s’han adonat que el poden practicar sense hipotecar la vida familiar.
Aquella etapa del teu comiat i la readmissió a la ràdio la podem considerar com una taca a la teva vida professional?
Jo crec que no, que va servir per enfortir-me. Va ser l’any 1988, amb Elisabeth Bonshoms de directora. Els mitjans estaven molt polititzats, i després de l’etapa de Rosa Maria Molló, posada pel govern socialista, li va tocar el torn a una simpatitzant del PSUC. Vam anar als jutjats, vaig guanyar i l’alcalde Joan Aguado va donar-me a triar entre tornar a la ràdio a costa de la marxa de la directora o cobrar una indemnització. Aquesta és la realitat. La realitat és que jo no he destacat per una doctrina política i, per tant, solament el meu treball és el meu crèdit.
Però a tu sempre t’ha agradat posar el dit a la nafra, no? T’ha agradat el sarau, la picabaralla, la polèmica en general…
Les coses canvien, i ara es fa un periodisme molt diferent. Abans buscàvem la polèmica, l’exclusiva, fins i tot l’enfrontament. Però també crec que un periodista ha de tenir enemics, ja que això és bo per a la informació: vol dir que t’escolten i llegeixen.
En aquest sentit, el problema de la premsa local és que si es dona alguna notícia destacada no és com la nacional, que mai trobes qui ha escrit o dit aquella notícia?
Tu també ho saps prou bé. És el gran mèrit de la premsa local: sempre parles d’algú que coneixes i que al cap d’unes hores te’l pots creuar pels carrers de Vilafranca. Si dius que un porter ha tingut una mala actuació o que un davanter ha fallat tres gols, hi ha qui es pot sentir aŀludit i estar molt de temps a contestar-te una salutació.
Com resumiries la teva experiència al 3d8 en tots aquests anys? Com valores el fet d’haver passat de fer fins a 20 pàgines d’esports a només 4?
El 3d8 ha estat sempre una escola per als periodistes. A més, he tingut la gran sort que al director Ricard Rafecas li agradava l’esport, i sempre ha tingut màniga ampla. Ara són moments molt complicats, però crec que la premsa local encara té sentit i forat en el dia a dia. Són mesos complicats per als companys de la redacció i els seus problemes continuaran sent els meus. Jo plego, però no marxo.
I ara, què?
Semblava que el dia de fer un pas al costat no arribaria mai, però ja està fet. S’ha obert una nova etapa i hauré d’aclimatar-m’hi. Podríem dir que soc al camp base d’un vuit mil de l’Himàlaia. De tot se n’aprèn. Jo cada cop quedava més desfasat per les noves tecnologies, però com vaig escriure en el meu comiat, moriré sent periodista.
